sábado, 22 de diciembre de 2012

Ètica i política.

Al desembre de 2010 vaig publicar en aquest blog un post titulat “L'ètica, factor clau de competitivitat.”

A l’article parlava del Centre d'Ètica Econòmica i Política de Cambridge i de com la seva directora, Rosamund Thomas i el seu equip investiguen fins a quin punt l’ètica és un factor important de competitivitat de les organitzacions empresarials i dels països. Una de les conclusions més importants dels seus estudis és que els valors ètics no tenen per què ser només qüestió de bona voluntat, moral o religió, si no que són l'essència mateixa de la competitivitat.

Una societat civilitzada es distingeix pels nivells d’educació que imperen en les seves relacions econòmiques, socials i, sobretot, polítiques. Crec que els partits polítics han de veure en l’ètica la seva raó de ser. Ja no solament aquell factor de competitivitat que diu Thomas, sinó la base mateixa de la seva existència. Des d’aquest punt de vista, no puc entendre com Convergència Democràtica de Catalunya pot mantenir, o sigui confiar i avalar, el seu President del Consell Comarcal del Segrià havent estat condemnat a vuit anys d’inhabilitació per a càrrec públic i vuit mesos de presó. Lo raonable seria que "ell mateix" s’apartés temporalment de la responsabilitat institucional i, un cop la sentencia fos ferma, actuar en un sentit o un altre. Tampoc entenc com ERC (al Consell) li continua confiant la Presidència havent demanat ERC (el partit) la seva dimissió. Són misteris de la política que costen d’entendre per molt que s'expliquin amb discursos, titulars, rondalles o tecnicismes processals. No és un tema jurídic senyors. És un fet que posa a prova els valors socials d’una organització. És una qüestió d’ètica política. I l’ètica podem trobar-la en algunes organitzacions i empreses, i en altres no.
La veiem en alguns partits polítics, i en altres no.

domingo, 18 de noviembre de 2012

EL ESCLAVO FELIZ

Ayer por la noche mantuve una de esas conversaciones sinceras que te dan qué pensar. Fue en una cena en casa de un gran amigo celebrando su cumpleaños, en una charla sobre política con uno de los  invitados, funcionario de la Generalitat.

Le dije. –Eres consciente de que si gobierna Convergència y Unió te volverán a bajar el sueldo en 2013, y lo hará en concurso con el PP?

-Sí, lo sé. Pero preferimos que nos bajen el sueldo a que gobiernen otros- me respondió sin acritud

Yo le contesté: - Así hay poco que hacer, tenéis la moral del esclavo feliz.

En efecto, el mensaje derrotista de que no hay nada a hacer y de que la austeridad es la mejor de las salidas ha cuajado en parte de la sociedad catalana. Igual que esclavos felices aceptamos nuestro destino como el mejor de los posibles. Algunos, no todos, persiguen la ensoñación profética de Ítaca y eso alivia el dolor de su esfuerzo. A mi juicio, este sentir es un triunfo de los partidos conservadores y de los poderes financieros. Cómo puede ser que algunos funcionarios y interinos de la Generalitat y sus familias apoyen a CiU y PP sabiendo que les rebajaran sí o sí el sueldo en 2013? Saben que ese recorte salarial es una opción política?   

Ante este escenario la socialdemocracia ha de rebelarse porque otra política es posible. Rocio Martinez Sampere  da cuatro pistas en su blog sobre qué proponemos los socialistas para evitar la política de austeridad compulsiva que empuja el país a la miseria.

1. Impulsar un debate en Europa que cambie el sentido de la política económica. La reducción de déficits impuesta como un sprint i no una maratón se traducirá en una asfixia de nuestras economías.

2. Se debe utilizar el margen que tiene el gobierno de Catalunya para hacer una política más sensata: combinando ajuste con aumento de ingresos (y no eliminar impuestos como ha hecho el gobierno) y después hacer reformas porqué ahorrar no ha de ser sinónimo de recortar ni de desmantelar.

3. Los ingresos de más se deben utilizar para hacer apuestas positivas para el crecimiento de nuestra economía y por un nuevo pacto fiscal que preserve la cohesión.

4. Para generar una mínima confianza el gobierno debe tener una mínima sensibilidad social, es decir, una narrativa social justa que se traduzca en una carga equitativa del esfuerzo. Hemos visto el contrario: un gobierno duro con los débiles y blando con los poderosos.

Estamos a tiempo. No te resignes. Otra política es posible.







miércoles, 10 de octubre de 2012

CANDIDATS AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

Ahir al vespre va finalitzar el que podríem denominar “procés local” d’elecció de candidats del PSC per la circumscripció electoral de Lleida a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
El Consell de Federació de les Comarques de Lleida, Pirineu i l’Aran ha aprovat, pràcticament per unanimitat, la llista dels 21 lleidatans i lleidatanes més votats pels militants de totes les agrupacions. He viscut el procés de prop. Ha estat democràtic i transparent i els militants han pogut expressar lliurement les seves preferències per un o altre candidat o candidata. El procés l’ha guanyat amb contundència l’amic Àngel Ros amb el recolzament de la immensa majoria dels militants i de totes les agrupacions. Aquesta relació de noms s’elevarà al Consell Nacional per aprovació definitiva previ informe de la comissió de llistes.

El procés de formació de candidatures està marcat per la llibertat. És lliure presentar-s'hi o no, també ho és votar o no votar un candidat, com també és lliure i respectable fer campanya per un candidat o per un altre. S’ha de respectar el debat i la lliberat de tothom a defensar amb arguments els candidats que consideri millors.
Però no hi ha drets sense deures ni obligacions. Els candidats  tenen l'obligació ètica d’acceptar les conseqüències del debat i el resultat del procés. S’ha d’acceptar quan el partit, democràticament, no compleix les espectatives que un té en relació al lloc que ha d'ocupar a les llistes. Cal acceptar-ho amb dignitat, com ho accepten milers de militants cada cop que hi ha eleccions internes. Això que sembla obvi no ho és tant en el dia a dia de la política. De vegades em fa la impressió que alguns veuen el partit com alguna cosa meravellosa quan em recolza a mi o a les persones que m'estimo, i un desastre que es desintegra quan no ho fa.

En quant a la llista, ja he explicat que no és pas la definitva. Llevat del lideratge de Ros la resta està en joc perquè estatutàriament la comissió de llistes i el Consell Nacional es reserven cert  marge d'actuació. Tinc algunes reserves sobre l’ordre dels 21 que hem decidit entre tots. No pas, ni molt menys, sobre els noms; tots ells són actius importantíssim i imprescindibles del PSC de les Terres de Lleida. Tinc dubtes sobre alguna de les 21 posicions del "rànquing", perquè ja sabeu que davant d'empats o de posicions properes defenso  la joventut per sobre de la veterania, i la renovació per sobre de la repetició. Només és una opinió personal. Res més que això. Em passa el mateix amb les alineacions del Barça; tot i pensar que potser no és la més oportuna per aquell dia animo l’equip per a que guanyi el partit. I si guanyem, haurem guanyat tots, i si perdem, haurem perdut tots.  És el que té estimar-se un projecte a les dures i a les madures.

domingo, 23 de septiembre de 2012

El Centre Històric de Lleida. Canvi de cicle.

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la tercera edició de l’OBERT Centre Històric .  Diverses entitats implicades al barri han participat en un programa dissenyat per a potenciar els encants del cor de la ciutat. He passat tot el dissabte acompanyant la Regidora Marta Camps  en visita informal, participant en una jornada que simbolitza la implicació de la societat lleidatana en la millora del barri antic. A migdia vam estar a l'espectacle de màgia de l’associació solidària Mags del món  al local del Castellers. Després vermut al local de la FECOLL  i a la tarda desfilada de gegants de l’Ereta, Moros i Cristians  i actuacions dels Castellers de Lleida. Per acabar la tarda vam visitar l'exposició dels passos de setmana Santa versió playmobil a l’església de Sant Martí Vell.  Explico aquestes activiats perquè les vaig veure, però n’hi va haver moltes més repartides durant tot el cap de setmana. Hem de felicitar la Regidoria de barri, representada per Josep Presseguer,  motor d’aquesta iniciativa municipal.

El Centre Històric és L'OPORTUNITAT. Ho tinc claríssim. És una gran oportunitat per a l’ urbanisme, pel turisme i per a la cultura.
El projecte  Solars Vius  n’és un exemple. Impulsat per l’EMU i els seus tècnics, i dirigit per la jove arquitecte Helena Guiu, Solars Vius vol transformar la societat del barri a través d’un innovador urbanisme participatiu. Reformem solars en desús, alguns havien esdevingut autèntics abocadors, i els transformem en espais cívics per a la convivència i la cultura. En aquesta línia de millora urbana, el passat dijous la Paeria signava amb el Col•legi d’Arquitectes i el d’Aparelladors  un conveni per tal que els tècnics dels dos col•legis duguin a terme unes 140 noves “ITV” als immobles més antics del barri per tal de garantir la seguretat de tot el parc d’habitatges. En la reforma urbanística és necessària la implicació el sector privat. Recentment hem llegit al diari Segre com l’empresari Marc Romero ha endegat una il•lusionant campanya a les xarxes socials sota el lema “Jo estimo casc Antic Lleida”  Aquest emprenedor està restaurant edificis del centre històric i els dota de singularitat; acompanyant les actuacions d'una campanya positiva per despertar el interès de professionals liberals i de joves lleidatans d'instal•lar-s’hi al barri. N'hi ha d’altres projectes privats ambiciosos en construcció, que contribuiran de forma contundent a la millora social i de la fisonomia urbanística del cor de la ciutat. Aviat els veurem. 

El Centre Històric és avui una oportunitat per al turisme, la cultura i el patrimoni de la província de Lleida. El conjunt arquitectònic del Turó de la Seu Vella és l’ànima de la nostra ciutat. Es defineix per sí sol i ens defineix als lleidatans. És el nostre tret distintiu. Un dels grans èxits de la política cultural i patrimonial del govern progressista va ser la creació del Consorci del Turó. Un compromís fet realitat entre la Paeria i la Generalitat per invertir conjunta i ordenadament en el conjunt arquitectònic. Però no ho oblidem; els projectes són les persones que els formen. Una part important de l’èxit del consorci rau en el seu Director, Pep Tort, probablement la persona del món que més i millor coneix la història del Turò, el seu patrimoni, les seves virtuts i els seus defectes. El futur Parador Nacional  esdevindrà el complement perfecte per aprofitar tot el potencial de la Seu Vella.

Tots coneixem quins són el problemes socials del Centre Històric. Els qui hi treballem, o hi vivim, o hi passegem a diari encara els tenim més presents que la resta de ciutadans. Els problemes hi són.  Però crec sincerament que s’ha girat la truita. Crec que gràcies a tota la ciutat hem passat una pàgina i entrem en un capítol nou d’oportunitats. D’això va parlar l’historiador Xavier Eritja en el seu pregó de les festes de l’Ereta enguany.  Va parlar d’oportunitat i de canvi de cicle. I de crear un discurs sobre la base del valor històric dels detalls del barri.

Els canvis urbanístics i socials del Pla de Barris; la feina duta a terme pel Consorci del Turó; la implicació activa i constant de la societat civil amb el seu exponent al projecte OBERT; les reformes als edificis; les infraestructures privades i públiques; tot plegat forma, al meu criteri,  una “tormenta perfecta” que ens obliga a ser optimistes i parlar sense complexes de canvi de cicle.

No puc acabar aquest post sense una menció a la Plataforma del Pla de l’Aigua : el Miquel i el Txema and Co. Deixant de banda la seva estratègia mediàtica peculiar, cadascú és lliure d’extreure'n la seva pròpia opinió, se’ls ha de reconèixer i agraïr la valentia –en totes les manifestacions del terme- de lluitar per un barri millor. Agrair-los el fet de  tenir un discurs modern,  assenyat i ben estructurat sobre les possibilitats del Centre Històric. I també se’ls ha de reconèixer la patent de moltes propostes que el temps ha demostrat útils pel als veïns. Seguiran treballant.

És evient que el paper de l'Ajuntament de Lleida els darrers anys ha estat cabdal. S'ha destinat molts esforços i recursos en el darrer període. El projectes del Pla de Millora hi han abocat 16 milions d’euros entre Paeria i Generalitat. El personal de l'EMU realitza a diari tasques socials en polítiques d’habitatge, més vinculades a la convivència i la cohesió social del que la gent es pensa. L’IMO té projectes d’inserció en marxa, amb tècnics treballant sobre el terreny com també hi treballen equips de serveis personals, tècnics d'urbanisme i molt més: associacions de veïns, ONG, entitats religioses...persones treballant a diari i sovint desinteressadament. Tots ells són els responsable que avui el Centre Històric esdevingui una gran oportunitat de territori.

No hem de baixar la guàrdia, però penso que hem passat pàgina i s'obre un nou camí.
Gaudeix el Cor de la Ciutat.
#corlleidatà






sábado, 8 de septiembre de 2012

Fora excuses.

Si un futbolista passés tota la temporada escudant-se en els seus conflictes amb els companys d’equip; o en la seva relació amb l’entrenador; o amb els àrbitres per justificar els seus actes o omissions seria qualsevol cosa menys un bon futbolista. Per molt reals que fossin els problemes no estaríem davant un professional. Un esportista íntegre ha de preocupar-se de guanyar partits, treballar per l'equip, i assumir la seva responsabilitat en les derrotes. Ha de ser resolutiu per sobre d’entorns adversos. En definitiva fer el què s’espera d’ell. Res més ni menys que això.

Quelcom semblant passa en política. Un polític ha de solucionar els problemes del municipi, de la gran ciutat o del país que li ha fet confiança. I fer-ho sense excuses de mal esportista i respectant el programa electoral: tu em dones el vot i jo a canvi faré això (Ètica elemental. Lliçó 1). 
Penso que el govern de la Generalitat no pot estar eternament escudant-se en la relació amb Espanya per justificar tots els seus actes i omissions, perquè a molta gent no l'interesa gens. La gent necessita més que mai solucions efectives.
Des que tinc ús de raó, tots els mals de la gestió pública catalana són culpa de Madrid segons Convergència i Unió. Sembla que el govern convergent estigui tocat de la mà de Déu, i el que no és culpa del tripartit és culpa de Madrid o les dos coses alhora. Mai han assumit errors per molt evidents que siguin. Si les coses no surten és culpa de l’àrbitre, de l’entorn, del contracte i de ves a saber què més. I així anem passant temporada rere temporada. No nego que els problemes hi siguin fruit de la injusta balança fiscal interregional i de la caiguda d'ingressos, però critico l’ús abusiu que fa el govern per justificar el seu col•lapse operatiu.

El futur és de les politiques resolutives. Política sense excuses. D'aquelles que centrin els esforços en millorar la taxa d'atur, la dependència, la seguretat o els serveis públics. Que busquin el suport, de les grans fortunes i de la resta de partits  amb el consens de la societat.  Necessitem lideratges que s’oblidin del paper de les nacions –problemàtiques pròpies del segle XX, no pas del XXI- i se centrin en el paper de les persones dins la comunitat i en el seu desenvolupament cívic. Que deixin de banda la relació amb Espanya com a leitmotiv existencial, i se centrin per la qualitat dels serveis públics.

Els problemes d’encaix amb Espanya hi són, i hi seran, però no ens poden servir d’excusa eterna per abandonar “a la buena de Dios” una part de la societat catalana.









viernes, 10 de agosto de 2012

On és ara l’Església?

Tres anys al Mater Salvatoris; vuit als Jesuítes i dos anys vivint a la residència del Sagrat Cor de Maria mentre estudiava el BUP a l’institut catòlic Seminario Diocesano a Jaca (Huesca) li van donar, a qui subscriu, un coneixement suficient de la doctrina de Jesucrist. Un coneixement que em permet afirmar un extrem conegut per tothom -dit sigui de pas-, però molt important de la seva filosofia; i és que Jesús va estar tota la seva vida al costat dels desvalguts. Crist va defensar sense fisures els interessos de la part dèbil en front l’imperi o la usura. Tenint això ben present, no puc entendre com l’organització de Jesús a la terra no s’ha rebelat encara contra les actuals injustícies dels governs de dreta. No ho puc entendre. Per què no lluiten ara contra la derogació de la llei de dependència? O contra la possibilitat de retirar l’ajuda de 400 euros a les persones que perden el subsidi de l’atur? No s’hi val a dir que els bisbes no fan política; l'Església els últims anys ha participat activament en la vida parlamentària d’aquest país. Es van posicionar clarament en contra dels drets civils de les persones homosexuals, i al seu dia van posar el crit al cel, mai millor dit, contra l'actual regulació del divorci. Són conegudes les seves manifestacions polítiques sobre l'eutanàsia, els tractaments paliatius o l'avortament. I també és públic que els seus bisbes van aplicar l’ordre de demanar el vot pel PP a les darreres eleccions del 20-N. Però, on és ara aquesta Església? Les mesures dels governs de PP i de CiU estan ofegant els col•lectius que va protegir Jesucrist a la terra: els malalts crònics; els dependents; els pobres, tots ells són víctimes de les decisions arbitràries dels poders econòmics i polítics actuals. Quin dia criticaran els bisbes al govern actual en pro de la caritat o de la resta de valors cristians? On són les portades de Rouco Valera defensant els desemparats? Si els valors de Crist són bons per lluitar públicament contra l’avortament també ho han de ser per lluitar contra les retallades de drets als desvalguts. Ara bé, potser el tema és un altre, potser només tenen arguments i força per temes tant i tant transcendentals i vitals per a tots com el divorci o el matrimoni entre gays i lesbianes. “Per l’amor de Déu”, on és ara l’Església?

martes, 31 de julio de 2012

Gracias por Fumar

Hace unos pocos días tuve otro agradable encuentro con Guillermo. En nuestra conversación surgió un tema que le llevó a recomendarme la película “Gracias por fumar”, (Guillermo es un gran cinéfilo). Yo no la he visto, así que debo remitirme a lo que él me contó; básicamente que el personaje central era capaz de convencer a otros de que fumar es bueno para el fumador.

Esto me llevó a comentarle la figura de Edward Bernays,  al que en sus reseñas biográficas califican como el padre de las relaciones públicas. Mi primo no conocía la figura, y yo la conocí no hace mucho tiempo. Imagino que la centralidad de esta actividad en la vida económica actual hará que muchos de sus lectores sí la conozcan, pero seguro que sabrán perdonarnos que la traigamos aquí como una revelación interesante.

Bernays salió en nuestra conversación porque uno de sus logros más sonados fue cuando, en 1929, logró invertir las relaciones de la sociedad estadounidense respecto al tabaco y las mujeres. Básicamente consiguió que una actividad, fumar, entonces exclusivamente masculina, fuera aceptada por la sociedad en su conjunto y se permitiera fumar a lo que la industria del tabaco que lo contrató describía como el 50% de su clientela potencial.

Pero 1929 no es el principio de la actividad de Edward Bernays. Anteriormente, en 1928 había publicado su obra “Propaganda”, en 1923 “Crystalizing Public Opinión” (“Cristalizando la opinión pública”), y antes de eso, participó en el Comité de Información Pública  de la Administración del Presidente Wilson que generó el apoyo social necesario en los Estados Unidos para que el país pudiera participar en la Primera Guerra Mundial. Sí, si, lo generó, directamente, donde no lo había. Porque este es el valor del trabajo de Bernays, mal contenido en el concepto de “padre de las relaciones públicas”, un traje que le queda muy estrecho.

¿Qué diantres significa esa paternidad? ¿Cómo lo hizo? Vayamos a 1915. Sus primeras creaciones intelectuales beben de Le Bon, Trotter y otros estudiosos, (los primeros), del comportamiento humano social, no individual. Estos autores estaban inaugurando los estudios sociales y Bernays se interesó por sus ideas. Sin embargo, tuvo la brillantez de asociarlas con otras, extraídas de un libro que le envió su tío desde Alemania a cambio de unos buenos cigarros habanos. Al combinar ambas, fue capaz de modelar el gusto de una sociedad entera, de millones de seres, a favor o en contra de una idea o de un producto comercial, y ganar mucho dinero con ello. Es lo que tiene cambiar por cigarros una introducción al Psicoanálisis a tu tío Sigmund Freud.

Aplicar acertadamente el psicoanálisis, no a un individuo concreto, sino a un grupo muy numeroso, resultó ser muy rentable económicamente y aún más en poder e influencia. De Le Bon y otros, Bernays acepta como evidencia que los grupos humanos no actúan ni piensan de la misma manera que un individuo, de hecho creen que no piensan en absoluto, que sólo tienen impulsos, hábitos, emociones que los guían. Creo que la física dice lo mismo de los gases, cuyas características no se cumplen en los átomos que lo forman cuando se los toma uno a uno.

El acierto de Bernays fue encontrar los medios para influir en ese comportamiento, mediante palancas que supo accionar convenientemente, como los líderes, las emociones, la creación de necesidades externas mediante propaganda y el uso retorcido de los sentimientos de cada uno de los componentes del grupo. Así, logró convencer a una nación cuyo pasado reciente estaba marcado por la rudeza de la Frontera y la colonización del lejano Oeste, de que algo como el ballet ruso y sus hombres con mallas resultaban tremendamente interesantes;
Ya sé que parece sencillo, pero piensen que en aquella época, a una mujer fumadora, algo que sencillamente estaba fuera de lo posible, se la hubiera mirado como algo repulsivo, contrario a todo lo razonable, como si de un pariente político se tratase. Y consiguió que un grupo de señoritas de alta sociedad fumaran, en un gran evento público, antorchas de libertad, encendiendo un hábito que continúa.

Y no se quedó ahí. También fue pionero en vincular las asociaciones profesionales con la industria, logrando que los médicos recomendaran los cigarrillos por sus efectos positivos para la salud. Fue el primero en producir la figura del tercero independiente, que ofrece una opinión favorable de un producto. El primero en crear, de manera profesional, la necesidad previamente a su satisfacción. Finalmente, hasta que su país debía entrar en guerra.

Y todo eso sin Televisión, cuyo poder de condicionamiento social le hubiera puesto nervioso sólo de pensarlo. Qué tío, atreverse a decir que “un buen Gobierno puede venderse a una comunidad de la misma manera que se le puede vender cualquier otra cosa”

Y ahora, ¿están seguros de que esa idea es realmente suya?

Carlos Nadal.

jueves, 21 de junio de 2012

El catalán de Aragón.

Esta semana amanecíamos con la noticia de que el Gobierno de Aragón (PP-PAR) ha presentado un anteproyecto de Ley de uso, protección y promoción de la lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón

Esta Ley vendrá a sustituir la vigente desde 2009, aprobada por el gobierno de Marcelino Iglesias (PSOE) en concurso con la CHA. La polémica ha saltado porque el PP denomina aragonés oriental al catalán  hablado en la franja limítrofe con Cataluña -artículos 2.2 y 5 b) de la propuesta de Ley-

El PSOE de Aragón ha defendido históricamente el catalán. Y así lo reflejó en la anterior Ley de Lenguas. Su promotor, Marcelino Iglesias, declaraba hoy que “al PP le produce urticaria todo lo que suena a catalán” y aunque la Real Academia Española de la Lengua y la Universidad de Zaragoza tengan claro que lo que se habla en esos pueblos de la parte oriental de Aragón son variantes dialectales del catalán ellos, el PP,  siguen obcecados en cambiar el término.  En definitiva, que se ha inventado una lengua para evitar decir catalán.

El PSC criticamos esta maniobra del PP que lo único que busca es confrontar territorios con fines partidistas. El Secretario de Organización del PSC, Daniel Fernandez explica la postura a través de su blog. Pero a todo esto, qué dirá CiU? Criticará al PP por esta burla al catalán?  Comparto la opinión de Daniel Fernández: “Els atacs al català perpetrats pel PP a l’Aragó i les Illes Balears haurien de posar punt i final a l’entesa PP-CiU”  Let's play. La pelota la tiene Artur Mas. Defenderá la lengua catalana? O seguirá defendiendo la alianza de nacionalismos de derecha con el PP?

Veremos.

PD: Este post está escrito en aragonés occidental para que lo entiendan mejor los representantes del PP aragonés.

domingo, 10 de junio de 2012

De Acebes a De Guindos pasando por Rajoy.

Un líder debe decir la verdad y ser coherente con ella. Antes que la mentira es preferible el silencio. Incoherencia y mentira son antítesis de liderazgo.

En el 2004 una gran mentira de Ángel Acebes, a la sazón Ministro de Interior, abrió los ojos a centenares de miles de indecisos que posteriormente optaron por el PSOE en las elecciones generales. 


Parte de aquél gobierno de Acebes lidera hoy este país. Un gobierno con el que, de momento, estamos batiendo todos los records negativos de esta crisis: record de paro; record de prima de riesgo –en teoría un medidor de confianza en la política económica de un país-; record de agujeros en las cuentas de las CCAA -con Madrid y Valencia como estandarte- y record de agujero financiero en Bankia, el buque insigne del PP. En este escenario el rescate bancario era inevitable. El rescate es una ayuda extraordinaria que la Unión Europea otorga a uno de sus miembros cuando este se encuentra en graves problemas económicos. Entiendo que un líder que se precie debería explicarlo así, rescate.  De hecho, con esta calificación abren hoy la mayoría de diarios estatales a excepción de La Razón, ABC y La Gaceta. También la prensa internacional interpreta la inyección de fondos europeos al FROB como un bailout. Pero el gobierno a su pelota. No va con ellos. De Guindos compareció después de la reunión del eurogrupo recurriendo a eufemismos y giros absurdos.

Creo que el Partido Popular tiene una deuda pendiente con la verdad y la transparencia. En lo que llevamos de legislatura se han destapado ya demasiadas mentiras de Rajoy. El Presidente mentía cuando aseguraba que no subiría impuestos. Engañó cuando dijo que no abarataría el despido. Por suerte mintió también cuando prometía, en la oposición, cumplir sí o sí los niveles de déficit exigidos por Europa. Faltó a la verdad al enfatizar, hace apenas doce días, que “ no iba a haber ningún rescate de la banca española”
Solo le falta al Presidente subir el IVA y bajar las pensiones para incumplir el 100% de las promesas que vendió durante cuatro años de oposición.

Este país se merece liderazgos fuertes y honestos. Que den la cara en los momentos difíciles y expliquen las cosas por su nombre. En la sociedad de la información, y con nuestra madurez democrática, nadie tolera ni debe tolerar concesiones al principio de transparencia y veracidad gubernamental.

La crisis económica y sus consecuencias pueden atribuirse a muchos factores: Grecia, crisis de Wall Street, gobernanza europea, estallido de la burbuja inmobiliaria… o incluso a la herencia recibida. Cada uno es libre de centrifugar sus responsabilidades donde crea. Allá él. Pero la mentira y el engaño son una elección consciente y exclusiva del gobierno del PP, de la que solo ellos son responsables.





sábado, 2 de junio de 2012

CERCLE D'ECONOMIA DE LLEIDA

Aquesta setmana vaig estar a la inauguració oficial que el Conseller Mas Colell va fer de la nova seu del Cercle d’Economia de Lleida. La prestigiosa associació s’ha instal•lat a l’antic local del cinema del carrer Bonaire. A l’acte hi van participar, a banda del Conseller i del President del Cercle, l’alcaldessa de Lleida en funcions, Marta Camps i el President de la Diputació.
L’ajuntament, precisament de la mà de la Regidora Camps, va col•laborar activament en les reformes de la nova seu. El Conseller va qualificar la sala com “un local de cine” al començar la seva ponència. Comparteixo la seva valoració del local i us convido a visitar-lo, realment és una de les sales millor preparades de Lleida per a aquest tipus d’actes.


El Cercle d’Economia té més de 40 anys d’història i en l’actualitat compta amb uns 500 socis entre empreses i particulars, que es diu aviat. El seu naixement es vincula al Club de Dirigents de Vendes i Màrqueting de Lleida, creat el 15 de novembre de 1967. Des d’aleshores molta història, premis per la seva tasca i projectes en benefici del desenvolupament econòmic del territori. De tota la història m’agradaria destacar dos curiositats. Per una banda, el fet que la Trobada Empresarial al Pirineu, que els propers 7 i 8 de juny celebra a la Seu d’Urgell la seva 23ena edició, va néixer en el marc d’aquesta associació. I per l'altra, el fet que l’associació Empresa Familiar de Lleida, vinculada al reconegut Instituto de l’Empresa Familiar, també va donar els seus primers passos de la mà del Cercle.

Camps, Mas Colell, Nadal i Reñé

Cal destacar que el Cercle és una entitat privada sens cap ànim de lucre que té per missió, segons explica la pròpia organització en la seva web: “fomentar i promoure, a través d’una opinió objectiva i dinàmica, el desenvolupament socio-econòmic de les nostres terres, i al mateix temps, facilitar als socis, agents econòmics i a tota la societat lleidatana la informació i els coneixements adequats per a una millor gestió dels seus recursos.” Opinió objectiva perquè, com va dir el seu President, Juan Manuel Nadal Reimat, “el Cercle d’Economia no representa ningú, per això ja hi són les organitzacions patronals, socials i sindicals. El Cercle es representa a sí mateix, cosa que comporta un plus d’objectivitat i llibertat”.

El nou local, i una renovada junta directiva li atorguen dinamisme i joves idees al projecte,  i garanteixen el futur d’aquest gran “forum” econòmic de Lleida.

Molta sort al Cercle d’Economia en aquesta nova embranzida.

viernes, 18 de mayo de 2012

Lleida a Callejeros.

Sé el que pensen els representants de la Plataforma del Pla de l’Aigua sobre el Centre Històric de la nostra ciutat. Amb el Txema Muñoz compartim tertúlia a La Manyana TV des de fa quasi bé cinc anys i amb el Miquel Sabaté hem compartit, i compartirem, moltes hores de conversa sobre política i ciutat. Ells saben també què en penso, i a més ho he manifestat públicament, sobre la seva coneguda campanya negativa “en benefici del barri” però, sincerament, mai hagués pensat que arribessin a colar el carrer Boters de Lleida en el programa “Aquí hay Droga” de Callejeros, al canal Cuatro.

Callejeros s’ha popularitzat reflectint la vida a barriades famoses pels seus extraordinaris nivells de delinqüència, misèria i marginalitat. Precisament per això el programa dedicat al carrer Boters va estar un pel forçat. No crec que el Centre Històric sigui un barri de la tipologia Callejeros. Al programa s'hi van veure dos “passis” de haixix i marihuana que estaven gravats prèviament per la Plataforma. La resta: un ancià ebri, un grup de joves jugant a pilota; un cotxe derrapant, declaracions dels representants de la Plataforma amb el seu conegut discurs constructiu; gossos bordant i un noi cridant "Aquí hay de todo!" Punt. Tot plegat cinc minuts, però el mal ja s'ha fet.

Que el Centre Històric entri en aquest circuit mediàtic de barriades perjudica la imatge del barri. Crec que és una falta de consideració als veïns, entitats, institucions i societat civil que treballen des de fa temps per potenciar les seves bondats i penso que contamina gratuïtament els interessos comercials, turístics, veïnals i econòmics del cor de la ciutat.

Què guanya el Centre Històric de Lleida sortint a Callejeros “Aquí hay Droga”?

Què hi guanya el carrer Boters?

Què hi guanya la ciutat de Lleida?

Guanyen alguna cosa el representants de la Plataforma del Pla de l’Aigua protagonitzant un programa de televisió d’audiència estatal?

Aquestes i d’altres preguntes se les ha de fer cadascú per treure'n les seves pròpies conclusions. Jo he arribat a la meva: amb aquesta publicitat perdem tots.

jueves, 10 de mayo de 2012

El primo escocés de Hollande.

Mi primo Guillermo Hervera me ha invitado a participar en su blog. Veo que en su post más reciente nos trae, a sus seguidores, una parte por él escogida del programa económico del recientemente elegido nuevo Presidente de Francia.

Esto explica porqué me permito la licencia de adjudicar un parentesco ficticio a Monsieur Hollande. ¿De quién se trata? Pues del escocés John Law,  que nada menos que puso en marcha lo que, para entendernos, consideramos el primer Banco Central de Francia, llamado Banque Générale en un primer momento, Banque Royale después, hasta llegar, en 1800, a denominarse definitivamente Banque de France, que todavía hoy sigue siendo.

Como yo no soy economista ni experto en la materia, vaya por delante que solamente pretendo aportar algunos datos para que los seguidores de Guillermo puedan investigar por su cuenta, si les interesa esta breve reseña, en el caso de que no conozcan al personaje.

John Law nació en Escocia en 1671. Sus datos están al alcance de cualquiera por lo que solamente resaltaremos la profesión de su padre, a la sazón, orfebre y sus estudios de Economía. Brillante y observador, tiene que huir de su país por matar a su oponente en duelo. Aprovecha su devaneo por Europa para proponer en diversos Estados europeos las teorías económicas (Consideraciones sobre el dinero y el comercio, 1705) que va elaborando. Para explicarlas lo citare a él: “El dinero alimenta la Sociedad como la sangre nutre al cuerpo”, “Los países ricos son aquellos en los que existe gran cantidad de moneda; los países pobres son aquellos en que la moneda es rara”. No tiene éxito en ninguna de sus propuestas.

Sin embargo, sus ideas sí triunfan en Francia, país al que Law llega en 1715, pero, ¿por qué allí y no en otros? Quizá tenga algo que ver que Francia estuviera en bancarrota por las deudas contraídas por Luis XIV en sus numerosas guerras, y que estuviera en el poder el regente Felipe de Orléans, (ya había temporalidad entonces…) y no el siguiente Rey Luís. En todo caso el de Orleans le autoriza para crear un Banco, y Law pasa a la acción.

Su Banque Générale era una sociedad anónima con capital dividido en acciones. Empezó bien, Law había introducido procedimientos desconocidos en Francia, como la transferencia bancaria, y la nueva institución resultaba tremendamente competitiva. Los billetes eran emitidos contra depósito de moneda efectiva (aunque no circulante, pero que correspondía a una cantidad invariable de oro y de plata), y pagaderos a la vista. A causa de las numerosas devaluaciones sufridas por el dinero metálico, los billetes fueron aceptados con entusiasmo general. El Estado, avispado como de costumbre, autorizó su uso para el pago de los impuestos. Esto fue la puntilla. Prudente como un león al acecho, Law pronto empezó a emitir más papel que reservas de oro y plata en una relación de dos a uno. Fue un éxito.

Por aquél entonces Francia se había hecho con el control de una inmensa parte de Norteamérica, a la que, con su natural originalidad, había bautizado como Luisiana. En agradecimiento por la buena racha de los negocios de ambos, el Regente debió juzgar interesante autorizar a Law la explotación de sus dominios, de manera que las crecientes cantidades de billetes que -sin parar- imprimía Law, pudieran tener la oportunidad de encontrar nuevos respaldos. O quizá fuera el escocés quién viera la jugada. En todo caso se puso en marcha la Compañía de Occidente, o del Mississipi. Previa y casualmente, circulaba por toda Francia el rumor de que en aquellas lejanas tierras había mucho oro, aunque nadie lo hubiese visto. Las acciones de la compañía subieron como la espuma de una burbuja. El templado Gobierno francés acordó con Law la cesión del capital a cambio de una generosa renta (¿dejá vu?) con el fin de liquidar la deuda pública. Ya tenemos la Banque Royale. En este punto podían comenzar las emisiones de billetes ya no vinculadas a los depósitos, sino a las exigencias de la economía/Estado. Resulta innecesario decir que la masa monetaria aumentó en proporciones royales, nunca vistas, (como el oro de Luisiana).

El desequilibrio entre moneda en circulación, (superior a 2.500 millones), y la efectiva (no llegaba a los 1.000 millones, se agravó en cuanto empezaron los problemas para convertir moneda y acciones, en oro, exigencia realmente desagradable que hizo perder al Gobierno y a Law el control de la situación. Casi medio millón de personas se encontró con un papel inservible y fue a la ruina, si bien es cierto que cuando su sistema fue liquidado, la deuda pública del reino de Francia había disminuido en más de la mitad. (Juzguen uds. quién pagó). Durante más de cincuenta años nadie en Francia quiso volver a oír hablar de bancos y de papel moneda.

La de Law es, probablemente, la primera experiencia moderna con papel moneda en Europa. El papel moneda es dinero con muy poco respaldo, y desde 1971, con el final de los acuerdos de Breton Woods, con ninguno. Hoy en día al dinero sin respaldo se le denomina dinero fiduciario, abreviado Fiat, (debería separarse la t, Fia –t, puesto que se fundamenta en la “fe” del usuario).

Hoy en día, Mr. Hollande debe adaptar su política económica a un Euro que es 100% dinero Fiat, y a una economía globalizada en la que el PIB mundial es de 70 billones de dólares, el mercado de obligaciones es de 95.000 billones de dólares (más de 1.000 veces más), las bolsas “valen” 50.000 billones de dólares (casi 1.000 veces más) y los derivados “valen” 466.000 billones de dólares (más de 6.500 veces). Si consideramos el PIB como el respaldo real de la economía… seguro que John Law estaría orgulloso de su herencia, aunque él, como muchos otros que sufrieron sus ideas, murió arruinado.

Carlos Nadal.

sábado, 5 de mayo de 2012

El programa económico de Hollande

En este post transcribo (copy/paste)  un párrafo del artículo  "El programa económico de Hollande"   que Carlos Mulas Granados publicó el 23 de abril en el diario El País. El texto síntetiza algunas de las medidas económicas más importantes del candidato socialista a la Presidencia de la República francesa. Son nuevas ideas y, sobretodo, mejores políticas para salir de la crisis que las que practica PPCiU. Espero que os interesen las propuestas:

(...)
Las medidas estrella del programa de Hollande se pueden agrupar en tres bloques (para más detalle véase: http://www.lepoint.fr/economie/document-le-programme-economique-et-social-de-hollande-decrypte-26-01-2012-1424142_28.php). En primer lugar, Hollande ha defendido la creación de una banca pública para la inversión productiva en las Pymes y el aumento de los límites de la exención fiscal (de 6.000 a 12.000 euros) para las libretas de ahorro destinadas a actividades industriales (producto que no existe en España); también ha propuesto separar la banca comercial de la banca de inversión y suprimir los productos derivados y los activos tóxicos; en segundo lugar, Hollande ha defendido retrasar un año el objetivo de equilibrio presupuestario (hasta 2017), la generación de nuevos ingresos mediante un nuevo impuesto de sociedades (con tipos del 35%, el 30% y el 15% en función del tamaño de las empresas), y con la interesante propuesta de rebajas adicionales si los beneficios son enteramente reinvertidos en nuevas actividades económicas; además ha propuesto un aumento de la fiscalidad de la banca en un 15%. Por último, para los jóvenes ha propuesto 2,5 millones de viviendas protegidas y un nuevo “contrato de tutoría”, con el fin de mejorar sus posibilidades de emancipación personal y de desarrollo laboral.

En realidad, el programa económico de Hollande contiene más de 60 propuestas específicas y ha intentado seguir en su mayoría el programa del Partido Socialista, pero ha añadido algunas medidas propias que le han permitido aumentar su visibilidad como candidato solvente en el terreno económico.

(...)






domingo, 22 de abril de 2012

Reptes del PSC Lleida

El passat 17 d’abril vam celebrar la primera reunió de la nova executiva del PSC Lleida escollida en el darrer congrés d’agrupació per un 84% de vots a favor.

La primera secretaria, Marta Camps va presentar el programa de treball d’aquest any. L’objectiu, en síntesis, és fer realitat les propostes que els afiliats i la societat lleidatana ens han fet arribar. Ho farem procurant corregir els errors del passat i intentant aprendre dels encerts.

Una d’aquestes propostes és afavorir el debat polític dins i fora del partit i fer-lo útil. En un partit modern i obert tot ha de ser qüestionable. L’executiva promourà un debat constructiu sobre temes que afecten el partit, la ciutat i la política general, però sempre en clau local.
La ciutat ha canviat molt i a millor. Però fruit d’aquest canvi sorgeixen nous conflictes que exigiran noves respostes i, potser, dures decisions en defensa de l’interés general. El PSC hi tenim una especial responsabilitat com a partit històricament depositari de la confiança majoritaria dels lleidatans i les lleidatanes.

Aquesta crisi  fa perillar els valors de la socialdemocràcia. Els mercats, les corrents acadèmiques neo-lliberals o els mitjans de comunicació vinculats a la dreta (TDT Party) entre d’altres qüestionen la política democràtica amb tòpics i discursos de certa simplicitat que quallen en la societat: “La política és per se demagògia”; “Que només és un món fosc d’interessos espuris”; i sobretot, el leitmotiv: “tots els polítics són iguals”, són alguns dels missatges promoguts en part per aquests grups de pressió per controlar la societat en benefici propi. Malauradament, aquests missatges guanyen adeptes dia rere dia  si fem cas de la valoració que rep la política a les enquestes d’opinió oficials. La crisi i les seves conseqüències són un caldo de cultiu idoni per a la seva propagació.

És evident que part de la responsabilitat la tenen també alguns representants públics. Però no entraré, ni comparteixo, el recurrent argument sobre la corrupció com a justificació de la desafecció. Corrupció per desgracia hi haurà sempre en tots els aspectes de la vida, no només en la política. L’obligació que té tota persona íntegra testimoni d’una pràctica corrupta és la de posar-la automàticament en coneixement de la Justícia i, posteriorment, no votar aquell polític o política indecent.

Però res no està perdut.

Què podem fer des de l'agrupació? Treballar per a que tothom participi activament en la política aportant-hi el millor de si mateix. Promovent debats polítics útils dels que sorgeixin posicionaments clars i valents. Nous valors, nous programes i ampliar el nostre camp d'acció. Aquesta ha de ser la dinàmica de treball d’un partit socialdemòcrata modern.

Aquest és el gran objectiu del PSC Lleida.


lunes, 9 de abril de 2012

La Paeria i els desnonaments.

La dació en pagament, o fórmules similars, són instruments que molts socialdemòcrates entenem de justícia social per resoldre abusos de les execucions hipotecàries fruit de la crisi. No se sap ben bé per què, sovint les defensem amb la boca petita i no entrem a debatre-les obertament, ni a fer-hi propostes valentes, creatives i innovadores. Tard o d’hora l’Estat haurà de trobar, més enllà de les recomanacions o les bones pràctiques, mesures per resoldre les injustícies que l'esclat de la bombolla immobiliaria ha produït en les hipoteques de molts ciutadans.
Mentrestant, m’agradaria comentar-vos dos notícies destacables de l’Ajuntament de Lleida d’aquest mes de març que van en aquesta línia, no en la dació en pagament, però sí en la d’atenuar altres injustícies de les execucions hipotecaries fruit de la crisi. 

La familia d'Edith. Font: http://www.segre.com/
Per una banda, el cas del desnonament per manca de pagament de quotes hipotecàries de l’Edith, el Jeremy i els seus quatre fills menors d’edat. Ha set un cas sensible  d’important impacte als mitjans de comunicació. De fet el Diari Segre se’n va fer ressò en portada, i també mitjans estatals van seguir la notícia amb especial interés. La Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) va dedicar-hi molts esforços per evitar el desallotjament. L’Ajuntament de Lleida, mitjançant l’Empresa Municipal d’Urbanisme (EMU), va seguir de prop aquest procés i va mantenir converses amb representants de la PAH per a que, arribat el cas, la família pogués accedir a una vivenda social municipal i no es quedés al carrer. L’EMU, molt abans que es produís el desallotjament efectiu, ja tenia assignada una vivenda per l’Edith i la seva família al Secà Sant Pere. No és la primera vegada que vivendes de l'EMU acullen families víctimes de  desallotjaments plenament legals, però considerats injustos per l'opinió pública.

Per l'altra, el ple municipal de 30 de març ha aprovat la modificació de l’ordenança que regula l’impost de “plusvàlua” per tal que les persones desnonades o afectades per un procés d’execució hipotecària no hagin de pagar aquest recàrrec. La “plusvàlua” és un impost que paga el ciutadà a l’ajuntament conseqüència de la transmissió de béns immobles. Fins ara, la llei no distingia embargaments hipotecaris de, posem per cas, compravendes, de manera que totes les operacions tenien associat el pagament de la plusvàlua de la mateixa manera. L’Ajuntament de Lleida ha modificat la normativa municipal garantint que les persones que perdin el pis no hauran d’abonar la plusvàlua, i el Govern central ha emès un Reial Decret pel qual es permet imputar aquest import a les entitats financeres en cas de execucions hipotecàries.

Són dos notícies importants d'aquest àmbit que demostren com la Paeria avança, dins les seves competències,  en la correcció de normatives que la nova situació econòmica evidencia injustes.  I, en la mesura de les seves possibilitats,  està al costat d'aquells casos especials de families que pateixen les disfuncions del sistema hipotecari.  









jueves, 29 de marzo de 2012

La història està escrita per ser canviada.

Feia deu anys que Lleida no vivia una vaga general a l’ús. Si recordeu, la de fa un any i mig va coincidir amb la festivitat de San Miquel, fet que no va permetre avaluar-la correctament. La jornada de vaga d'avui, a hores d'ara en desconec el seguiment,  ha acabat amb una multitudinària manifestació pels carrers de Lleida.

El PSC Lleida  hem participat a la manifestació convocant els militants a expressar el nostre rebuig a una reforma retrograda que ens apropa a marcs laborals propis de països en vies de desenvolupament social. Hi he participat amb la Primera Secretaria, Marta Camps, juntament amb regidors i molts afiliats i membres de l'executiva. Camps  ha volgut acompanyar les juventuts del partit, i ha aprofitat per declarar que Els socialistes de Lleida ens sumem a la manifestació contra la Reforma Laboral injusta i ineficaç del PP. És hora de passar de l’austeritat al creixement.”

És vital el paper que ha jugat la JSC Lleida durant tota la manifestació. Han elaborat les pancartes i han portat les banderes que han servit de consignes del partit. El lema de la seva protesta; una veritat com un puny: "La història està escrita per ser canviada"


Amb la JSC, l'ànima de la manifestació i del PSC

En una altra onda, avui Duran i Lleida, fidel als seus postulats neoliberals, ha manifestat que la vaga serà un fracàs perquè, segons ell, la Reforma, que CiU ha recolzat, no es modificarà.  Greu error. El PPCiU no pot donar l’esquena a les massives manifestacions democràtiques d’avui. Jo no recordo una mostra de rebuig tant multitudinària a Lleida des del NO A LA GUERRA contra el PP al 2004; el govern de Rajoy d'aquells dies no va fer cas, i, lògicament, va perdre les eleccions generals.

Això acaba de començar. Ens toca lluitar per les vies democràtiques. Uns al carrer, altres al parlaments, altres als mitjans de comunicació o al si dels partits. Cadascú en el nostre àmbit hem de parar, sí o sí, aquest abús històric als drets col•lectius, i els que vindran.





miércoles, 28 de marzo de 2012

FIN DE MARATÓN


Misión cumplida.

De izquierda a derecha Guillermo, Miquel y Jose

Jose, Miquel y yo finalizamos “dignamente” nuestra primera maratón. 42 kilómetros por las calles de Barcelona en un día magnífico junto a 20.000 corredores y corredoras más. Si tuviera que dar un titular lo tendría claro: “Dolor de piernas”. A partir del kilómetro veinte y mucho apareció un dolor agudo en los músculos de las piernas que me acompañó, en tendencia ascendente hasta la meta y el día después. Lo mismo le pasó a Miquel. A Jose no tanto, iba más cómodo, pero sufrió de lo lindo en los kilómetros finales. Pagamos la novatada. A los corredores expertos les afecta menos este dolor, porque dominan las técnicas de estiramientos y cuidan al detalle la alimentación para reducir el sufrimiento muscular.

Pero con todo es una gran experiencia. Muy grande! Repetiremos. El acontecimiento es espectacular; los vecinos de Barcelona se vuelcan en la carrera; 51 puntos de animación musical y de baile en ambiente festivo. Un 46% de los corredores inscritos eran extranjeros, lo que nos da una idea del impacto turístico y económico que supone para Barcelona. Nadie va a una ciudad extranjera a correr una maratón una mañana y se vuelve por la tarde. La estancia del corredor y sus acompañantes dura mínimo dos o tres días. También la mayoria de corredores nacionales pernoctan en Barcelona; los de Lleida, por ejemplo,  todos dormimos allí la noche antes.  

No soy un entendido, pero para mí la organización fue excelente. Los continuos avituallamientos de agua y bebidas isotónicas, incluso de fruta y frutos secos,  hacen más llevadero el “suplicio” y reducen los riesgos físicos asociados al sobreesfuerzo.

Hicimos un tiempo de 4h.38’, lo que supuso llegar a meta más o menos en las posiciones 14.000. Acabar era nuestro objetivo y lo hemos conseguido.

Tengo que darle las gracias a Mercè, mi mujer, por la paciencia que ha tenido en los ratos de entrenamiento.

Hasta aquí la aventura de la Maratón de Barcelona. Hasta la próxima.

domingo, 11 de marzo de 2012

L'ARNAU DE VILANOVA

Quan escric aquestes línies, un dels meus fills de quatre anys porta cinc dies ingressat a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida amb una infecció pulmonar seriosa, però no greu.

No sé del cert quan li donaran l’alta, ja sabeu que la medicina no és una ciència exacta per molt que tots la voldríem així. L’alta dependrà de moltes variables.

Aquest és un post d’agraïment sincer. Els que sou pares i mares primerencs sabreu l’ensurt que suposa  haver de córrer a urgències de matinada. Des del minut en què la meva dona i jo vam entrar a l’hospital un equip de funcionaris han cuidat del nostre fill com si fos seu.

Des de la funcionària que el va visitar a urgències, fins la que li va posar la via i injectar els primers medicaments; el funcionari que el va pujar a planta; l’equip de funcionaris que, observant les plaques i l’ecografia, van debatre quin seria el millor tractament; la funcionària que li porta l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar; els funcionaris de guàrdia que el venen a auscultar i comproven l’evolució del nen, tots i totes l’han tractat amb una professionalitat i una delicadesa que em fa sentir orgullós del nostre sistema sanitari. Quan penso el que pago d’impostos l’any, i ho comparo amb el servei que està rebent el meu fill, valoro la sort que tinc de viure en un país amb sanitat pública de qualitat.

Un país es defineix per les seves escoles, els seus tribunals de justícia i els seus hospitals. Res més que això i, alhora, quelcom tan important i vital per definir un estat de dret, modern i avançat.

En moments difícils com els que hem viscut aquests dies, t’adones de lo secundàries que poden arribar a ser altres matèries de l’administració pública com les infraestructures, la promoció econòmica i cultural, les ambaixades (espanyoles i catalanes), els temples o les subvencions “vario pintes”. Vull que se m’entengui bé, secundàries no vol dir necessàriament inútils, vol dir simplement secundàries en front la sanitat pública, l’escola i la justícia. Lo primer és lo primer, i és l’últim que s’ha de retallar. Lo secundari és secundari.

Gràcies de tot cor a tots els funcionaris i funcionàries de l’Arnau de Vilanova que aquests dies dediquen el seu esforç a que el meu fill es recuperi el més aviat possible.

domingo, 19 de febrero de 2012

Las escuchas de Garzón.

Creo que la Sentencia de la Sala de Lo Penal del Tribunal Supremo que estima la prevaricación del Juez Baltasar Garzón es un error judicial. Os daré aquí una opinión estrictamente jurídica; la política y la conspirativa, que las tengo, me las reservo.

Por un momento olvidémonos de que el acusado es Baltasar Garzón y que la trama de corrupción investigada está vinculada al PP. Dejémonos de prejuicios. Estamos simplemente ante un órgano jurisdiccional que interpreta una Ley para avanzar en derecho. Ese es su deber. La sociedad exige a los operadores del derecho decisiones sobre leyes para la resolución de casos concretos.

El Juez Garzón autoriza la intervención de las conversaciones entre los reclusos del caso Gürtel y sus abogados al tener indicios que éstos -los abogados- perfeccionaban, continuaban o ampliaban los delitos de la trama.

La clave del juicio es el artículo 51.2 de la Ley General Penitenciaria  que dice así: “Las comunicaciones de los internos con el abogado defensor o con el abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los procuradores que lo representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo”

Más en concreto, el lío gira en torno a la interpretación de la última frase de este artículo “salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo.”

¿Aquí qué entendéis? ¿Que se pueden intervenir conversaciones en todos los delitos  por autorización judicial y, además, en casos de terrorismo por otros agentes: policías, fiscalía, funcionarios de prisiones? ¿Qué solo se pueden intervenir en caso de terrorismo y siempre autorizadas por un Juez? No es sencillo. En derecho entre blanco y negro hay mil tonalidades de gris. De hecho, hasta el año 94 los directores de prisiones, amparados por este artículo, autorizaban escuchas de conversaciones entre abogados y presuntos terroristas. El Tribunal Constitucional, analizando estos casos,  interpretó el artículo en el sentido de limitar las escuchas a la autorización judicial. Pero nada dijo el TC del resto de delitos. Nada claro impediría, a tenor del artículo, intervenir una conversación si lo autoriza un Juez motivadamente. Así lo ha entendido parte de la doctrina, supeditándolo a la existencia de indicios claros de colaboración del abogado en la continuación del delito.

Si el Supremo no compartía la tesis del Juez instructor, le bastaba con anular las pruebas. Eso es lo que ocurre cada día en los juzgados de España cuando hay dudas sobre la legalidad de una prueba. Los órganos superiores las anulan, se destierran del proceso y punto.

La decisión de Garzón no fue injusta, porque estaba amparada y argumentada en una interpretación razonable y razonada de art. 51.2 de la Ley General Penitenciaria. No hay suficientes argumentos jurídicos para estimar la prevaricación. A mi juicio, esta Sentencia pone en cuestión una manera progresista de avanzar en derecho. Extiende el fantasma de la prevaricación sobre aquellos jueces que arriesguen, que innoven,  que rompan esquemas; que estiren las leyes en beneficio de la justicia del caso concreto.  Pero volvamos a la dura realidad. Se trata de Baltasar Garzón y sus circunstancias, y de la investigación de una fabulosa trama de corrupción vinculada al Partido Popular. Sí, sí, casualidad.

miércoles, 8 de febrero de 2012

El ecuador del entrenamiento.



Cursa San Silvestre desembre
 2011
Ya expliqué en un post anterior que nos hemos incrito (Miquel, Jose y yo) en la Maratón de Barcelona. Ahora iniciamos la octava semana de entreno de las catorce totales. Ya hemos superado el ecuador. Hemos corrido una media de 50 km. por semana. De momento vamos bien. Solemos correr por la canalización del Segre. Es un sitio ideal para hacer series. Las tiradas largas las hacemos siguiendo el “Camí Natural” por la partida de Copa d’Or o subimos a la zona de la Partida de Montcada. Si es de noche hacemos un circuito fijo que llamamos la vuelta a Lleida: canalización, Pardinyes, Balafia,  Av. Pinyana, 11 Setembre, Mariola, Gardeny, Ronda y de nuevo la canalización. El 31 de diciembre, como es tradición, corrí la San Silvestre, este año con record de participación y especialmente bien organizada.

Al ser mi primera Maratón, me he convertido en una esponja de información: webs, foros y demás, pero lo que más me gusta es hablar con la gente que ya ha corrido alguna. Te explican sus aventuras y sensaciones: que si el muro, que si siempre se puede ir más despacio, que si la gente te lleva en volandas, que si la de Berlín...todo lo escuchas con atención y lo procesas. 

Seguimos muy ilusionados y vigilando especialmente la alimentación. Procuro comer cada día algo de pasta o arroz, tener cabeza con las “porquerías”, y no excederme con lo que no toca.

Pero no todo son buenas noticias. Las piernas las tengo bastante cargadas, siento una especie de agujeta continua; la gente que entiende me dice que es normal, pero me recuerdan que es obligatorio pasar por el fisioterapeuta dias antes de la carrera. Todo es cuestión de tomarse muy en serio los estiramientos, son mucho más importantes de lo que parece.

Sigo muy ilusionado y con ganas de que llegue el momento.

sábado, 21 de enero de 2012

Nacionalisme i Catalanisme.



Aquest és el títol d’un l’article publicat per Ernest Lluch el febrer de 2000 a La Vanguardia, inclòs en el llibre “Darrers Escrits” , publicat cinc anys després de la seva mort. Lluch explica en aquest article quines són, al seu entendre, les diferencies entre nacionalisme i catalanisme.


Segons Lluch el catalanisme és més ampli que el nacionalisme i per descomptat més obert i inclusiu. El catalanisme és un moviment polític o personal, mentre que el nacionalisme juga en el pla ètic i moral. Interpreto que el nacionalisme s’aproparia –amb matisos- al pla religiós; amb certa devoció per ídols i símbols i "penetra molt més profundament en l’ètica i la moral que el catalanisme”. El catalanisme, com a moviment polític sense condicions addicionals abasta un nombre més ampli de ciutadans que defensen Catalunya, la seva llengua i la seva cultura.

Una altra diferencia per mi definitòria és que el nacionalisme, ja sigui espanyol, català o, posem per cas, austríac, concedeix un valor altíssim al fet nacional. Un nacionalista convençut anteposa el fet nacional en qualsevol discurs ja sigui sobre política, llengua, cultura, finançament, futbol o de televisions públiques per citar alguns temes. Pels catalanistes no existeix aquest valor suprem, si no que el considerem comparable a altres valors de la societat o de l’individu: justícia, solidaritat, sostenibilitat o drets humans per exemple.

Ernest Lluch conclou l’article dient que els nacionalistes espanyols i catalans estan immersos en dos curses que tenen un punt en comú: “reduir l’espai dels que no són ni una cosa ni l’altra però que asseguren una cohesió catalana considerable, que és, per alguns com jo, motiu d’orgull”.

Crec que el PSC, com a partit catalanista, juga un paper clau en la cohesió de la societat catalana i també de l’espanyola que no poden jugar el nacionalisme espanyol ni el català sense trair els seus principis. Un nou exemple el trobem aquests dies amb les reclamacions a l’Estat dels deutes derivats de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut. CiU, com a bon partit nacionalista, ha d’anteposar el fet nacional en aquesta reclamació. Per a CiU aquests retards en el pagament són quelcom semblant a un atac polític a la nació. Però fixeu-vos com no reben el mateix tracte els deutes que té la pròpia Generalitat amb els ajuntaments catalans –a Lleida ens deuen 12 milions d’euros-. Aquests incompliments vers els municipis no els consideren atacs a l’autonomia local, només són involuntaris problemes transitoris de tresoreria.
No ho entenc. Els dos casos són deutes públics compromesos per llei. Però el govern vol donar la imatge que l’Estat espanyol no paga perquè no vol, mentre que la Generalitat de Catalunya no paga perque no pot. S'ha de ser coherent. Aquesta lectura genera divisió i crispació entre territoris i persones. 

 El catalanisme vol la cohesió de la societat catalana, i per mantenir-la és imprescindible la lleialtat institucional entre ajuntaments, Generalitat i govern de l’Estat per sobre del "fet nacional" .

viernes, 13 de enero de 2012

Globalleida: Els orígens.

Aquesta setmana els patrons de Globalleida han presentat el consorci al President de la Generalitat. El 2012 serà un bon any per aquest projecte. Ha estat un viatge de revolts, amb trams de muntanya russa, però aquest any, si no hi ha sorpreses, agafem l’autovia.

La necessitat d’un Globalleida ve de lluny. Expliquen els veterans de la gestió pública de Lleida que a finals de l’any 93 l’alcalde Siurana va convocar una reunió amb els agents socials, econòmics i polítics del territori per proposa’ls-hi la creació d’un organisme conjunt de promoció econòmica. En aquella reunió hi van assistir representants de la Diputació aleshores presidida pel Sr. Josep Grau. El convergent, en assabentar-se de les "intencions socialistes”, va decretar la creació d’un organisme paral•lel amb les mateixes competències i objectius.

Així van néixer el Consorci de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Lleida i el Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació -PROMECO- . Tot i l’evident duplicitat, les dos organitzacions es “toleraven” i “convivien” meridianament bé.

L’assumpte es va començar animar l’any 2003 amb l’arribada d’Isidre Gavin a la Presidència de la Diputació. Gavín combinava la presidència de l'ens provincial amb el càrrec de Cap de l’Oposició a l’Ajuntament de Lleida. En la seva lluita política per l’alcaldia va fer servir tots els instruments que li atorgava la Diputació. No content amb PROMECO, creà el Ceeilleida, un organisme amb funcions semblants, que no idèntiques, a les del PCiTAL. La batalla estava servida, i en mig els emprenedors es miraven la situació amb cara de pòquer. Es feia necessari trobar mecanismes de coordinació.

A finals de 2006 l’alcalde Àngel Ros descriu en el seu primer llibre la voluntat de coordinar aquestes organitzacions: “En el proper mandat municipal, esperant que hi hagi canvis que facilitin aquesta relació, proposaré fusionar els instruments de promoció econòmica que han tirat endavant les dues principals administracions (Paeria i Diputació)”. -Extracte del llibre “Àngel Ros Polític per convenciment” (pag. 27) Laia Ruich. Pagès Editors publicat febrer de 2007-. Aquest compromís es va incloure en el programa electoral del PSC de Lleida a les eleccions municipals de 2007.

Els “canvis que facilitin aquesta relació” que mencionava Ros en el llibre es van produir el maig de 2007. La majoria absoluta del PSC a l’Ajuntament de Lleida i el pacte de govern a la Diputació entre ERC i PSC van afavorir el procés d’unificació de les entitats de promoció econòmica. CiU s'hi va adherir, almenys a la idea,  ja que va votar a favor els Estatuts del nou Consorci tant al Ple de la Paeria com al de la Diputació. En tots dos casos s'aprovà el text per unanimitat.
Una altra data important en el naixement del projecte és el 25 de gener de 2008, dia en que Ramon Roca pren possessió de la presidència del Consell Social de la UdL. Tot i que en el seu discurs de presa de possessió no fa cap referència al projecte, i tot i que el primer en parlar obertament de fusió va ser Àngel Ros, a Roca se li reconeix un important paper de lideratge del projecte, dotant-lo del plus d’objectivitat necessari per captar consensos.

  Globalleida és un projecte molt important i necessari pel territori.  És un projecte polític, no ho oblidem mai, perquè es nodreix dels impostos dels ciutadans i els beneficiaris som tota la societat.  Al no ser un projecte empresarial, s’haurà de trobar l’equilibri –jo crec que avui es manté- entre tecnòcrates i polítics al seu equip directiu i entre els seus patrons. Els resultats hauran de tenir dues lectures: una comptable, que faci treure pit al sector tecnòcrata, i una altra lectura social, importantíssima, que justifiqui tots els recursos públics que s’hi estan avesant
El principal problema d'avui és l'atur que es deriva de la situació econòmica. Globalleida és una gran palanca de canvi de la que es dota el territori per sortir de la crisi. Tots n'haurem  de fer força.