El ajedrecista
26 de febrero de 2018
L’espectre que ronda les banderes.
26 de febrero de 2018
Lo poco pero bueno que sé de política se lo debo, aparte de mi familia, a Tere Cunillera, Àngel Ros y a Marta Camps con quienes tengo una deuda impagable por cuanto me han enseñado de primera mano. Recuerdo una intervención de Gerard Guiu en una asamblea del PSC -allá por el 2009-, allí Guiu explicó que Ros era como ese ajedrecista que mueve la pieza a varias jugadas vista descolocando a quienes siguen la partida pensando en la jugada siguiente. En esto Guiu llevaba razón. Cuando estuvimos juntos en el gabinete de alcaldía, a días Ros nos descolocaba avanzando un peón, desplazando un alfil o haciendo retroceder el caballo (entiéndase en el sentido más amplio de las decisiones políticas del día a día). Como suele ocurrir con las decisiones que se toman en las cúpulas de las organizaciones, tras una jugada se generaba un debate de pasillo con opiniones de todo tipo. Pero la pieza ya estaba movida. Con el transcurso del tiempo, a veces un año o dos, después de varios movimientos previstos por el ajedrecista, allí estaba el alfil para dar jaque o ese extraño peón adelantado para evitar una desgracia. El periodista de La Mañana, Jordi Guillaumet, recurre a esta metáfora del ajedrez en su columna de ayer sábado para ilustrar la jugada del paso de Rosa Maria Salmerón a concejala no adscrita. En mi modesta opinión, Salmerón, junto a Cristina Simó, son de lo mejor que tenía o tiene Postius en su entorno. El alcaldable del PDCAT sabe que está atrapado en la espiral del secesionismo excluyente, en la “kale borroka” parlamentaria y en Lleida ciudad esas no son ni de lejos posturas centrales cara a las municipales por mucho que se vendan a gritos. La salida de Salmerón no hace más que escorar más a Toni Postius si cabe hacia ese secesionismo radical minoritario en Lleida ciudad. La disparatada política institucional catalana da por bueno que el comunismo y el liberalismo económico se abracen por el 'Procés' agónico. Pero pone el grito en el cielo si un Grupo Municipal del PSC, partido catalanista desde su fundación, llega a un acuerdo de gobierno municipal con Units per Avançar, otro partido catalanista que huye (nunca mejor dicho en el caso de Salmerón) del secesionismo unilateral y excluyente. Veremos cómo se desarrolla la partida. De momento, Postius se ha enrocado con mi amigo Paco Cerdà quien, tras la salida de Salmerón, se queda con Postius más descolocado políticamente que un pulpo en un garaje.
L’espectre que ronda les banderes.
15 de novembre de 2017
M’agrada Twitter. Per mi la xarxa
de xarxes. Ara segueixo un thriller psicològic que m’està regalant en Pau
Juvillà, Regidor de la CUP a la Paeria, pel qui tinc un gran respecte personal per
qüestions que no venen al cas. Però anem al gra, el 7 de novembre en Pau
publica una inquietant fotografia amb nebulosa becqueriana del
terrat de l’Ajuntament. No es veu cap humà (almenys a ulls d’un
infidel), peró ve acompañada del text: “Darrerament a la Paeria tenim un policia
que vigila nit i dia la bandera espanyola. Segurament una derivada local del
155”. Al dia següent publica un tweet similar, especificant que -qui no es veu- és un guardia urbà, i
una nova foto espectral del terrat de la Paeria des d’un altre angle, metafísica. El misteri del fantasma
que ronda les banderes ha tingut avui un gir apassionant, en Pau penja un comunicat intern de l’Intendent
Cap de la Guàrdia Urbana on s’hi por llegir: “No és cert que hi hagi un o
dos guàrdies urbans custodiant la bandera espanyola a la terrassa de la Paeria”.
Qui és doncs el misteriós personatge que ronda el terrat durant les fredes nits de novembre custodiant banderes com ànima trista de Victor Hugo a Notre Dame? Hi habita una mena
de Josafat confonent banderes amb
campanes? Tenen aquestes fotografies interès polític o potser interessen més a
Cuarto Milenio? Misteris de la Paeria. Misteris de la política. Friso per saber
com acaba aquest thriller.
EL POBLE DE LLEIDA I LA ROJA.
22 de juny de 2017
(Text transcrit a codi Procés)
Quan la selecció espanyola de futbol ha guanyat l’Eurocopa
els carres de Lleida s’han omplert de catalans que lliure i cívicament han
expressat la seva il·lusió per la victòria de forma pacífica i democràtica. Especialment històrica i extraordinària fou la victòria dels Mundials de Sud-àfrica el
2010 amb imatges de la Plaça Ricard Vinyes i Rambla Ferran plenes de banderes manifestant amb somriures un sentiment legítim. Hi havia pel cap baix 100.000 persones (les
vaig comptar amb la maquineta de l’ANC). El darrer Ple de la Paeria, legítim representant de la
ciutadania lleidatana, ha aprovat democràticament i per majoria absoluta sol·licitar
un partit futbol de La Roja per a ser jugat al Camp d’Esports. La Roja de Pep Guardiola, de Piqué, de Pujol;
la nostra Roja. Al marge de la no poc important injecció econòmica que suposa
un esdeveniment esportiu així per sector
hostaler, també esdevé una bona oportunitat de promoció local a través de l’esport
. Aquesta petició ha incomodat els partits
del govern de la Generalitat, depositaris d'una visió sui generis del concepte democràcia que en aquest cas costa de seguir: qüestionen la voluntat
del poble de Lleida de veure un partit de futbol? Love Democracy.
PD: Aquell gol d’Iniesta a la
final de Sud-àfrica...joder aquell gol.
OTRA DE LAS PRIMARIAS DEL PSOE
29 de mayo de 2017
Desde el Comité Federal de octubre del año pasado he pensado que Pedro ganaría las primarias. Así lo dije siempre en privado y también a los medios de comunicación que se interesaron por mi opinión. Ahora bien, nunca imaginé una victoria tan holgada. Estas primarias recordaban mucho las de mayo del 98 entre Borrell y Almunia. No solo porque coincidía el mes, sino porque el patrón se repite: un aparato, normalmente conservador y enamorado del statu quo, frente una militancia ávida de cambios y progreso. En el PSC he echado en falta un posicionamiento claro de la ejecutiva nacional como ha ocurrido en otras comunidades. Más aun cuando el Consell Nacional de octubre de 2016 aprobó por 241 votos a favor y 1 abstención una resolución de apoyo al no a Rajoy, o lo que es lo mismo, el no a las tesis de Susana Díaz y el sí a las de Pedro. En las últimas primarias del PSC sí hubo posicionamientos claros de todos; se me escapa por qué en las del PSOE no. Durante las primarias de Pedro y Susana la Ejecutiva Nacional del PSC ha optado oficialmente por el disimulo. Por la estrategia “un ou a cada cistell”. Es una opción legítima. Pero en política nacional se suele premiar la coherencia y la defensa firme de posicionamientos. A la larga -que se lo pregunten a Unió- la ambigüedad y el disimulo no acostumbra a sumar. En Lleida Pedro siempre ha tenido muy buena entrada. Ya desde junio de 2014 llegó como un cañón de la mano de Teresa Cunillera, una de las máximas responsables de su campaña de primarias contra Eduardo Madina. Pedro ganó a Susana en Lleida el día que abandonó el escaño con un discurso memorable. Ganó la víctima de “los idus de octubre”, porque la izquierda nos ponemos por norma del lado del débil. Ganó en Lleida porque Susana tiene un concepto de la unidad de España difícil de distinguir en algunos puntos del que tiene Mariano Rajoy, y Pedro ha dado muestras evidentes de que es un modelo caduco. También me alegro de que las mismas personas que “acusaban” a Núria Parlón de “susanista” para desgastarla en las primarias del PSC se fotografíen ahora sonrientes y encantadas de haberse conocido junto a ella en los actos de apoyo a Pedro. Milagros de la política que celebro. Parece ser que Núria tendrá un papel destacado en la Ejecutiva del PSOE. Veremos. Lo que decíamos: aquello de premiar la coherencia política y la defensa de posicionamientos. Ahora que la militancia ha sentenciado queda que los aparatos del PSOE cambien el chip, perdón, adapten el chip a las tesis de Sánchez y centren sus esfuerzos en organizar un Congreso transparente, participativo y en consensuar un buen programa.
TRANSPARENCIA MUNICIPAL: COMUNICADO URGENTE
7 de mayo de 2017
Se comunica a todos los ciudadanos, empresas y asociaciones, para su
tranquilidad y confianza, que en ningún caso se harán públicas las conversaciones o
negociaciones que puedan mantener con el equipo de gobierno municipal previas a la
formalización de proyectos de ciudad. Les garantizamos máxima
discreción en sus consultas, propuestas y solicitud de información.
Pese a la insistencia de comunitas, cupaires y partidos venidos a radicales, estas conversaciones no se publicitaran salvo que ustedes lo autoricen o soliciten expresamente. Una vez se hayan acordado los términos generales del proyecto, se iniciaran, en su caso, los oportunos trámites administrativos y se dará cuenta a los partidos de la oposición para que puedan, lupa partidista en mano y con ese optimismo y buen rollito que les caracteriza en temas de trasparencia, aportar las mejoras o modificaciones que estimen oportunas.
Pese a la insistencia de comunitas, cupaires y partidos venidos a radicales, estas conversaciones no se publicitaran salvo que ustedes lo autoricen o soliciten expresamente. Una vez se hayan acordado los términos generales del proyecto, se iniciaran, en su caso, los oportunos trámites administrativos y se dará cuenta a los partidos de la oposición para que puedan, lupa partidista en mano y con ese optimismo y buen rollito que les caracteriza en temas de trasparencia, aportar las mejoras o modificaciones que estimen oportunas.
El ojo clínico del PSC Lleida
1 de septiembre de 2016
Empezamos lo que en lenguaje periodístico viene a llamarse curso político. En el ámbito doméstico
Congreso del PSC a la vista, a primeros de noviembre. Parece ser
que la compañera Núria Parlón presentará candidatura a dirigir el
partido, o no, veremos. Tengo una buenísima impresión de esta joven alcaldesa que, en un
recurrente “contexto complicado” del socialismo, ha conseguido la mayoría absoluta en Santa
Coloma al no permitir, según explica ella misma: “que nadie nos quite a los
socialistas la bandera de la izquierda”.
Cabe la posibilidad de que haya primarias para decidir la Primera
Secretaría. En ese caso estén atentos a cómo se posiciona mi agrupación porque
si se cumple la tradición, el candidato que gana en Lleida pierde en “la
general”. No es más que una simple curiosidad -si no es usted supersticioso
deje de leer a partir de aquí-, pero así
sucedió en julio de 2014 con las primarias a la Secretaria General del PSOE, ya que en
la Agrupación de Lleida ganó Eduardo Madina. Lo mismo había ocurrido a
comienzos de ese mismo año en las primarias al Parlamento europeo, aquí ganó
Eliana Camps (hoy desaparecida en combate) ergo Javi Lopez a Bruselas. Esta “ley” es muy tozuda. En octubre del año pasado, en las votaciones
a encabezar la lista al Congreso de los Diputados fue el compañero Victor Orrit quien recogió más votos en mi agrupación, luego era evidente que la general se la llevaba
Mònica Lafuente. Y si retrotraemos al
pasado, en el Congreso que invistió a Pere Navarro se presentó como recordaran
Àngel Ros, que contaba con el apoyo mayoritario de Lleida.
En fin, esperemos
que se rompa algún día esta dichosa "ley" del ojo clínico del PSC Lleida. Pero
mientras tanto, y a juzgar por los antecedentes, si ganas primarias en Lleida toca madera.
La transparència va per barris.
26 de juliol de 2016
Si llegiu més avall en aquesta pàgina, hi trobareu un post del 13 d’abril de 2015 titulat “La credibilitat d’en Postius” on reflexiono sobre les aptituds polítiques del Cap de l’Oposició a la Paeria per ser alcalde. En ell explico com, al meu entendre, Postius té un handicap important: el veig incapaç de plantar-se davant el seu partit per defensar interessos de Lleida i, afegeixo avui, enfrontar-s’hi per defensar el seu propi discurs.
Ja em diran vostès si des del Gol Sud de la
Transparencia que vol ser la bancada convergent de la Paeria és lògic defensar, sense explotar a riure, l’opacitat política del seu lider en la constitució de la Mesa del Congrés dels
Diputats.
Pensin vostès si és o no Kafkià martiritzar
el govern socialista municipal amb crítiques demagògiques sobre el català i el “procés”
i, alhora, situar el PP més espanyolista en el tercer lloc de major rellevància política del país.
Com pot el lider de la bancada convergent municipal atribuir tots els mals que pateix Catalunya a Rajoy amb una mà i, amb l’altra, mantenir-lo
al poder de la Mesa? Evident: incapacitat de plantar-se davant el propi partit; canviant
de principis
segons el barri.
No cal que recordi per què va deixar l’Àngel
Ros l’acta de diputat al Parlament. Va ser una decisió personal, per mi de motius discutibles, però demostra un valor essencial d’un alcalde: principis per
sobre dels fets conjunturals i saber plantar-se quan un creu que toca fer-ho. Per què en Toni
Postius no es va enrocar davant “l’estratègia” d’en Quico Homs de mantenir en
el poder del Congrés a Rajoy? Cada resposta que se m’acut és pitjor que l’anterior
i totes arriben a conclusions semblants: Llueixo aquests principis polítics,
però si en Quico aixeca un dit, els venc a les rebaixes. Defensaré Lleida! però si en Quico aixeca un dit...
UdL, Espai Macià...demà què?
19 de maig de 2016
El Diari Segre obre avui amb dos notícies de la mateixa família. Per una banda, l’assalt a l’Espai Macià de les Borges
Blanques per part d’uns radicals antidemocràtics i de l’altra, les seqüeles
del boicot d’uns radicals antidemocràtics a una professora d’informàtica de la universitat per
raó de la seva militància política. Les dos accions són dècimes de febre que haurien de cridar l'atenció a qui es preocupi per la
salut democràtica de la societat lleidatana, perquè violenten la llibertat col·lectiva
i individual. En el primer cas, s’ataca un equipament públic nascut del consens territorial dedicat a una persona, Macià, amb quina trajectòria s'hi pot estar d’acord o no, però per respecte al coneixement, la cultura i al consens polític que va construir l'equipament s’ha de respectar i defensar. En el segon, es boicoteja una professora de la universitat de Lleida pel fet de ser
militant d’un partit amb qui es pot estar d'acord o no, però esdevé intolerable violentar per aquest motiu la seva docència ajustada a un programa d'estudis. Quin
serà el següent pas? Boicotejar classes de professors per raó de religió? I assaltar un CAP on hi ha metges militants
d’un determinat partit? Per què no? En l'absurda lògica radical seria igual de
justificable boicotejar un servei públic sanitari que una classe de comunicació audiovisual o un equipament educatiu i cultural de les Garrigues. Sengles accions traspuen un
odi polític iracional mancat de valors, que els defensors de la llibertat hem de condemnar avui sense pal.liatius ni matisos. I
demà, amb educació, diàleg i votacions, eradicar-lo per sempre més.
La llista més democràtica.
3 de novembre de 2015
La dreta i els nacionalismes imposen noms. Va passar amb la llista de variedades de Junts pel Si i és costum al PP desenfundar el dit papal quan toca assenyalar el elegido, però els socialdemòcrates i els partits moderns els escollim democràticament. A tots els partits, també al PSC, hi ha veterans que mostren incomoditats a decidir lideratges en votacions secretes. Són reticències al canvi inherents a la condició humana. És natural. Però hem d’aconseguir, com succeeix als partits europeus, que les votacions per escollir qualsevol candidatura formin part de les regles habituals del joc polític. I per cert, ha de votar tothom, sobretot la JSC, els de casa ja m'enteneu.
El passat 22 d’octubre, la Federació de les Comarques de Lleida, Pirineu i l’Aran va escollir les seves llistes al Congrés i al Senat amb
el vot personal, directe i secret de tots els militants. Hi va haver una gran
participació, molta més que en processos similars, i vam escollir a Mònica Lafuente i Paco Boya per al Congrés i Senat
respectivament. A més a més, la Comissió
de Llistes ha imposat el principi “cremallera” a totes les candidatures, és dir, alternar dona i home a cada llista. Aquest és un requisit inexcusable en un partit que
propugna la igualtat de gènere com a principi bàsic. La del Congrés és una llista 100% renovada gràcies
a la generositat de “La Tieta”, qui ha sabut fer el més complicat en política:
un pas al costat en el moment oportú i per decisió pròpia, no perquè ho decideixen altres. Com veieu el PSC tenim la llista més democràtica. Ara toca explicar que som la millor alternativa al canvi de cicle que comença amb la caiguda de Rajoy.
La "nova" CiU a la Paeria
10 d'agost de 2015La "nova" CiU a la Paeria
Ara bé, si volem, a més, fer una anàlisi política dels fets, els convergents venen a justificar-se al
PRIMER DEBAT ELECTORAL A LLEIDA
La Montse Mínguez va assistir pel PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) (PSC-CP), va estar sòlida en els seus arguments ben recolzats per dades; Maria Carme Culleré ho va fer per CONVERGÈNCIA i UNIÓ, molt fluixa l’actuació de la número 2 de CiU, va anar al debat amb els papers mullats. Carles Vega intervingué per ERC-AVANCEM-Acord Municipal (ERC-AVANCEM-AM) i Ángeles Elisa Ribes per CIUDADANOS-PARTIDO DE LA CIUDADANIA (C’s). ENTESA PER LLEIDA-ICV-EUiA-ME-ENTESA (ICV-EUiA-ME) va enviar l'Eduard Baches.
Per la CRIDA PER LLEIDA-CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CRIDA-CUP) hi va participar Ferran Dalmau Vilella, el número 23 de la llista que vol canviar-ho tot. Dolores López Aguilar va explicar les raons del PARTIT POPULAR DE CATALUNYA (PP), per últim, en nom de l’AGRUPACIÓ D’ELECTORS "COMÚ DE LLEIDA" (COMÚ DE LLEIDA) va comparèixer el seu cap de llista, Carlos Gonzalez.
Van quedar fora de la convocatòria quatre partits que també es presenten a governar La Paeria :
PARTIT ANIMALISTA CONTRA EL MALTRACTAMENT ANIMAL (PACMA) que va obtenir 217 vots a les eleccions de 2011, Ciutadans per exemple en va treure 433.
PARTIT COMUNISTA DEL POBLE DE CATALUNYA (PCPC)
ESCONS EN BLANC (EB)
UNIÓN PROGRESO Y DEMOCRACIA (UPyD)
Opino, tal com explica Calvo al seu post, que un debat amb tots els partits no és el format adient per a conèixer propostes i debatre-les de forma útil i eficient. Ara bé, si algú decideix convocar-los a tots, és antidemocràtic convidar Ciutadans i no a UPyD, o donar veu a la CUP i no al Partit Animalista (PACMA).
Se’ns ve a sobre un període intens de debats electorals. Els mitjans de comunicació o les entitats que els organitzen són lliures de dissenyar-los al seu aire. Potser han de ser-hi només els que tenen representació a la Paeria; o format cara a cara; o els que van treure més d’1 vot a les eleccions municipals 2011; o ves a saber...els que estan al Parlament...què sé jo. Tant se val el criteri, però hauria de ser clar. I si es considera que hi han de ser tots, recordem que són 12 partits.
Se’ns ve a sobre un període intens de debats electorals. Els mitjans de comunicació o les entitats que els organitzen són lliures de dissenyar-los al seu aire. Potser han de ser-hi només els que tenen representació a la Paeria; o format cara a cara; o els que van treure més d’1 vot a les eleccions municipals 2011; o ves a saber...els que estan al Parlament...què sé jo. Tant se val el criteri, però hauria de ser clar. I si es considera que hi han de ser tots, recordem que són 12 partits.
Per cert, cap dels partits que s’auto-defineixen de la nova política i que diuen abanderar la PARTICIPACIÓ van reivindicar la PARTICIPACIÓ dels que no hi eren. Estem en campanya.
CANDIDATURES. RIEN NE VA PLUS.
Els partits ja han fet les seves apostes. Han presentat les candidatures per governar Lleida a partir del 24 de maig.
A IC-V, Baches fitxa de dos una jove independent. Els seguidors d’aquest blog sabeu que defenso la regeneració política, les cares noves i l’aposta per la joventut per a construir la societat. En coherència cal reconèixer els partits que a més de pregonar aquests valors (tots els partits ho fem) els demostren amb fets. Aquí Baches l’encerta. Però n’hi ha una de cal y otra de arena. Per llogar-hi cadires el càsting per a situar en alguna llista el candidat de MES. Amb Esquerra no va superar la primera fase. De fet va acabar com el Rosari de l’Aurora, amb farolazos de 140 caràcters via Twitter entre el cap de llista de MES i un càrrec de l’executiva independentista. Al final IC-V es queda l’aspirant, tot i considerar "MES un partit poc seriós".
Ciutadans està en un núvol. No acaben de creure’s el somni d'Andalusia ni els bons auguris que els donen les enquestes d’àmbit estatal i nacional. Albert Ribera, agradi o no, està de moda. El “procés” premia els polítics amb idees clares, i passa factura als que nedaven en l’ambigüitat calculada com el President Mas. Tot i aquest subidón, Ciutadans ha tingut problemes per fer llista a Lleida, és sabut que vivim en un país on qualificar sense complexos la secessió de disbarat requereix un compromís polític extra que poca gent s’atreveix a mostrar públicament.
En aquesta campanya ERC, CDC, Crida i els mateixos Ciutadans continuen posant el focus en el SI o NO a la independència com a solució a tots els mals corporals i espirituals, sense fer públic un projecte clar de ciutat amb propostes concretes i plausibles. No ofereixen, crec, un model més enllà del literari basat en l’oposició convulsiva al que digui el PSC. Per què? Perquè l’important no és solucionar amb urgència els problemes de Lleida. Keep Calm. L’important és mirar cap a l’horitzó, tot observant un pèndul que balla de dreta a esquerra amb el suau cant embriagador d’independència sí independència no. I qui dia passa any empeny.Ciutadans està en un núvol. No acaben de creure’s el somni d'Andalusia ni els bons auguris que els donen les enquestes d’àmbit estatal i nacional. Albert Ribera, agradi o no, està de moda. El “procés” premia els polítics amb idees clares, i passa factura als que nedaven en l’ambigüitat calculada com el President Mas. Tot i aquest subidón, Ciutadans ha tingut problemes per fer llista a Lleida, és sabut que vivim en un país on qualificar sense complexos la secessió de disbarat requereix un compromís polític extra que poca gent s’atreveix a mostrar públicament.
LA CREDIBILITAT D'EN POSTIUS
13 D'ABRIL DE 2015.
Per contra, recordo
perfectament com el 2006 l’Àngel Ros va haver d’enrocar-se amb el Conseller Nadal per incloure el terme “Terres
de Lleida” a la nomenclatura dels Plans Territorials Parcials de Ponent; sembla
que a Barcelona hi hagi una tecla per eliminar la paraula ‘Lleida’ de qualsevol
títol territorial. Me ve al cap com l’alcalde va haver de quadrar-se també en l’‘interessantíssim’ debat sobre la Vegueria
de Lleida del mandat 2007/2011. No parlo de ser deslleial als lideratges
acordats democràticament. Parlo de fer-se fort a casa defensat la teva ciutat
fins al final. Recordo també el ball de bastons domèstic d’aquell estiu de
sequera del govern Montilla, quan flotava en l’ambient un possible transvasament a la
capçalera del Segre per nodrir la industria de Barcelona i Ros es va tornar
quadrar. He nomenat aquests casos de l’alcalde contra el govern del seu color per temes de Lleida, però n’hi
ha més.
Admiro el noble art
de la política. Respecto els polítics municipals capaços d’anteposar el
interessos de la ciutat als del partit. Per això detesto el ‘Palmero’, aquell personatge gris, antítesis
del polític de raça, que viu d’aplaudir amb fervor i excitació qualsevol ocurrència
del líder. Sigui l’ocurrència que sigui. A en Postius
avui el percebo més a prop d’un hooligan d’Artur Mas que d’aquell polític de
raça capaç d’atacar l’establishment del seu
partit per a defensar els interessos majoritaris de Lleida com havia d’haver
fet amb les retallades convergents a les Escoles Bressol municipals. El temps donarà o traurà raons.
EDITORIAL BUTLLETÍ OCTUBRE 2014 "PERQUÈ SENTIM LA CIUTAT".
Us podeu descarregar aqui el butlletí sencer
Un militant, un vot.
Les eleccions primàries han arribat al socialisme espanyol i català per quedar-s’hi. Els militants hem decidit, decidim i decidirem en votació personal i secreta els alcaldables socialistes i els màxims responsables del PSC i el PSOE en processos oberts i transparents. El PSC ha donat exemple de qualitat democràtica mostrant, per cert, les paradoxes del panorama polític actual, ja que mentre Convergència acusa el PSC de limitar el dret a decidir dels catalans, els convergents investeixen l’alcaldable per Barcelona a dit en un conclau esotèric coartant, aquí sí, el dret a decidir de la seva militància. Una mostra més de l’eix dreta/esquerra en models de funcionament d’organitzacions polítiques. La dreta imposa noms, els socialdemòcrates els escollim lliure i democràticament en sintonia a la demanda social creixent d’obertura i participació de les nostres estructures. El PSC apostem pel principi un militant un vot a l'hora de decidir el nostre projecte polític. Aquesta responsabilitat no s’acaba posant la papereta a l’urna. És una responsabilitat que s’estén al carrer. Tenim la responsabilitat de defensar els nostres principis davant el populisme dels partits extremistes que avui envaeix l’opinió pública. Partits que es formulen preguntes apropiades, però que sovint ofereixen respostes errònies i irrealitzables. Tenim tots un vot inalienable per construir el PSC, però el tenim a canvi de traslladar els nostres ideals arreu, i de lluitar dia a dia sense complexos per ells: federació, democràcia i socialisme.
TEMPS DE VOTACIONS AL PSC LLEIDA
16 JULIOL 2014
L’Agrupació del PSC de Lleida portem un juliol intens en votacions. Hem escollit amb el vot personal, lliure i secret de tots els i les militants el Secretari General del PSOE i el Primer Secretari del PSC en un procés històric paradigma de participació democràtica. També hem escollit els delegats i delegades que ens representaran als respectius congressos del PSOE i del PSC.
Al PSOE ha guanyat per un ampli marge Pedro Sánchez, el candidat més ben posicionat i, a tenor dels resultats, el més apreciat per la militància. Sánchez és reflex de renovació i regeneració (poques fotos li veureu amb Rubalcaba a diferència d’altres candidats), i recull totes les qualitats personals necessàries per dur a terme les urgents reformes socialdemòcrates que exigeix el país. Que la coordinadora de campanya a l’Estat hagi set Teresa Cunillera (La Tieta) implica una doble victòria per nosaltres, perquè sempre és motiu orgull que representants polítics de Lleida tinguin influencia al partit, a Madrid, a Barcelona o a Brussel•les si és el cas, d’això se’n beneficia directament el territori.
A casa, al PSC, cap sorpresa. El company Miquel Iceta serà el Primer Secretari i ha apostat per l’Àngel Ros per presidir el partit, una altra senyal de l’influencia arreu de politics lleidatans que se’ns dubte beneficiarà la ciutat de Lleida. Aquesta decisió d’Iceta, i l’acceptació de Ros, són una mostra clara de la voluntat d’unitat necessària per ser útils a la societat. Una unitat que hem de saber defensar i practicar a Nicaragua, a la Federació de les Comarques de Lleida i a l’Agrupació Local. Els principis d’actuació d’un partit, l’uniat n’és un d’important, es defensen íntegrament, no en porcions.
El passat dia 8 va haver a l’agrupació una entretinguda votació per escollir els delegats locals al congrés extraordinari del PSC del proper dia 19. Els detalls d’aquesta votació me’ls reservaré, però deixo clar que no hi ha hagut cap sorpresa en quant al resultat. Segons lo previst és manté intacte el lideratge d’Àngel Ros i Marta Camps, candidat a l’alcaldia i primera secretària. Van ser els dos companys més votats. Ros i Camps formen un tàndem que ha donat, dóna i donarà molts bons resultats. Són la pedra angular de l’actual projecte socialista local.
Amb tot m’aventuro a pensar, i ho desitjo de tot cor, vinguin dies d’il•lusió al PSOE, de tranquil•litat al PSC i d’intel•ligència col•lectiva a l’Agrupació Local per a poder estar a l’alçada del que la societat ens reclama.
PRIMÀRIES AL PSC LLEIDA.
4 ABRIL 2014
Les eleccions primàries han arribat per quedar-s'hi. Són processos ben dissenyats per augmentar la participació i la implicació dels afiliats al partit socialista en l'elecció de candidats i candidates a conteses electorals.
Aquesta setmana han finalitzat les primàries a l’agrupació de Lleida. L’únic militant que s’ha postulat és l’alcalde Àngel Ros, qui ha vist recolzada la seva candidatura per un 88% dels militants i simpatitzants que van acudir a votar. Un percentatge important que mostra el grau de consens existent a l’agrupació en quant al cap de llista.
Un partit socialdemòcrata modern s’ha de nodrir de pluralitat interna, és la seva raó de ser, succeeix a tot Europa, però esdevé indispensable per guanyar eleccions mantenir la “unitat externa” i ser una sola veu. Per això cal que la militància defensi amb la mateixa intensitat tant els lideratges sorgits als Congressos, Consells Nacionals o de Federació, com els candidats o candidates de qualsevol agrupació de Catalunya. Totes són les millor decisions si han estat preses democràticament, als òrgans del partit, per uns afiliats i afiliades que exerceixen el seu dret a decidir.
La marca dels candidats i candidates va indestriablement lligada a la marca del partit. Dos marques que comparteixen destins similars, tinguem-ho clar. El PSC Lleida hem escollit el millor candidat per concórrer a les properes eleccions municipals de 2015. Ara toca treballar plegats per a que el partit revalidi la majoria absoluta a l’Ajuntament de Lleida defensant el PSC en el seu conjunt, no en porcions, i apostant fort per aquelles persones que hem consensuat entre tots per encapçalar avui el projecte: candidats i primeres secretàries.
