jueves, 29 de marzo de 2012

La història està escrita per ser canviada.

Feia deu anys que Lleida no vivia una vaga general a l’ús. Si recordeu, la de fa un any i mig va coincidir amb la festivitat de San Miquel, fet que no va permetre avaluar-la correctament. La jornada de vaga d'avui, a hores d'ara en desconec el seguiment,  ha acabat amb una multitudinària manifestació pels carrers de Lleida.

El PSC Lleida  hem participat a la manifestació convocant els militants a expressar el nostre rebuig a una reforma retrograda que ens apropa a marcs laborals propis de països en vies de desenvolupament social. Hi he participat amb la Primera Secretaria, Marta Camps, juntament amb regidors i molts afiliats i membres de l'executiva. Camps  ha volgut acompanyar les juventuts del partit, i ha aprofitat per declarar que Els socialistes de Lleida ens sumem a la manifestació contra la Reforma Laboral injusta i ineficaç del PP. És hora de passar de l’austeritat al creixement.”

És vital el paper que ha jugat la JSC Lleida durant tota la manifestació. Han elaborat les pancartes i han portat les banderes que han servit de consignes del partit. El lema de la seva protesta; una veritat com un puny: "La història està escrita per ser canviada"


Amb la JSC, l'ànima de la manifestació i del PSC

En una altra onda, avui Duran i Lleida, fidel als seus postulats neoliberals, ha manifestat que la vaga serà un fracàs perquè, segons ell, la Reforma, que CiU ha recolzat, no es modificarà.  Greu error. El PPCiU no pot donar l’esquena a les massives manifestacions democràtiques d’avui. Jo no recordo una mostra de rebuig tant multitudinària a Lleida des del NO A LA GUERRA contra el PP al 2004; el govern de Rajoy d'aquells dies no va fer cas, i, lògicament, va perdre les eleccions generals.

Això acaba de començar. Ens toca lluitar per les vies democràtiques. Uns al carrer, altres al parlaments, altres als mitjans de comunicació o al si dels partits. Cadascú en el nostre àmbit hem de parar, sí o sí, aquest abús històric als drets col•lectius, i els que vindran.





miércoles, 28 de marzo de 2012

FIN DE MARATÓN


Misión cumplida.

De izquierda a derecha Guillermo, Miquel y Jose

Jose, Miquel y yo finalizamos “dignamente” nuestra primera maratón. 42 kilómetros por las calles de Barcelona en un día magnífico junto a 20.000 corredores y corredoras más. Si tuviera que dar un titular lo tendría claro: “Dolor de piernas”. A partir del kilómetro veinte y mucho apareció un dolor agudo en los músculos de las piernas que me acompañó, en tendencia ascendente hasta la meta y el día después. Lo mismo le pasó a Miquel. A Jose no tanto, iba más cómodo, pero sufrió de lo lindo en los kilómetros finales. Pagamos la novatada. A los corredores expertos les afecta menos este dolor, porque dominan las técnicas de estiramientos y cuidan al detalle la alimentación para reducir el sufrimiento muscular.

Pero con todo es una gran experiencia. Muy grande! Repetiremos. El acontecimiento es espectacular; los vecinos de Barcelona se vuelcan en la carrera; 51 puntos de animación musical y de baile en ambiente festivo. Un 46% de los corredores inscritos eran extranjeros, lo que nos da una idea del impacto turístico y económico que supone para Barcelona. Nadie va a una ciudad extranjera a correr una maratón una mañana y se vuelve por la tarde. La estancia del corredor y sus acompañantes dura mínimo dos o tres días. También la mayoria de corredores nacionales pernoctan en Barcelona; los de Lleida, por ejemplo,  todos dormimos allí la noche antes.  

No soy un entendido, pero para mí la organización fue excelente. Los continuos avituallamientos de agua y bebidas isotónicas, incluso de fruta y frutos secos,  hacen más llevadero el “suplicio” y reducen los riesgos físicos asociados al sobreesfuerzo.

Hicimos un tiempo de 4h.38’, lo que supuso llegar a meta más o menos en las posiciones 14.000. Acabar era nuestro objetivo y lo hemos conseguido.

Tengo que darle las gracias a Mercè, mi mujer, por la paciencia que ha tenido en los ratos de entrenamiento.

Hasta aquí la aventura de la Maratón de Barcelona. Hasta la próxima.

domingo, 11 de marzo de 2012

L'ARNAU DE VILANOVA

Quan escric aquestes línies, un dels meus fills de quatre anys porta cinc dies ingressat a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida amb una infecció pulmonar seriosa, però no greu.

No sé del cert quan li donaran l’alta, ja sabeu que la medicina no és una ciència exacta per molt que tots la voldríem així. L’alta dependrà de moltes variables.

Aquest és un post d’agraïment sincer. Els que sou pares i mares primerencs sabreu l’ensurt que suposa  haver de córrer a urgències de matinada. Des del minut en què la meva dona i jo vam entrar a l’hospital un equip de funcionaris han cuidat del nostre fill com si fos seu.

Des de la funcionària que el va visitar a urgències, fins la que li va posar la via i injectar els primers medicaments; el funcionari que el va pujar a planta; l’equip de funcionaris que, observant les plaques i l’ecografia, van debatre quin seria el millor tractament; la funcionària que li porta l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar; els funcionaris de guàrdia que el venen a auscultar i comproven l’evolució del nen, tots i totes l’han tractat amb una professionalitat i una delicadesa que em fa sentir orgullós del nostre sistema sanitari. Quan penso el que pago d’impostos l’any, i ho comparo amb el servei que està rebent el meu fill, valoro la sort que tinc de viure en un país amb sanitat pública de qualitat.

Un país es defineix per les seves escoles, els seus tribunals de justícia i els seus hospitals. Res més que això i, alhora, quelcom tan important i vital per definir un estat de dret, modern i avançat.

En moments difícils com els que hem viscut aquests dies, t’adones de lo secundàries que poden arribar a ser altres matèries de l’administració pública com les infraestructures, la promoció econòmica i cultural, les ambaixades (espanyoles i catalanes), els temples o les subvencions “vario pintes”. Vull que se m’entengui bé, secundàries no vol dir necessàriament inútils, vol dir simplement secundàries en front la sanitat pública, l’escola i la justícia. Lo primer és lo primer, i és l’últim que s’ha de retallar. Lo secundari és secundari.

Gràcies de tot cor a tots els funcionaris i funcionàries de l’Arnau de Vilanova que aquests dies dediquen el seu esforç a que el meu fill es recuperi el més aviat possible.