El nacionalisme català i l’espanyol, si més no els sectors més
reaccionaris, segueixen establint una visió del nostre país en dues categories
oposades, adjudicant atribucions absolutes a cadascuna, sense graus. Blanc o
Negre. Pot ser que s’utilitzi com un mecanisme de reducció de la complexitat
de la realitat. Ves a saber. Però és evident que el món, la natura, no és així.
Tota dicotomia és reduccionista, deixa fora els matisos i això, a
banda de poc democràtic, es més vell, avorrit i carca que una castanya. A mi em
suggereix la imatge de les enormes màquines d'aixafar cotxes, que converteixen
totes les variades peces en un munt de ferralla.
Però hi ha més: aquesta dicotomia dona lloc al que s'anomena
"fal·làcia del fals dilema" quan deixa fora a terceres o successives
opcions, fent aparèixer com un dilema a dos el que no ho és; sempre hi ha
terceres vies; sempre hi ha models federals.
L'ús conscient que es fa d'aquesta dicotomia Catalunya-Espanya busca
situar a l'altre obligatòriament en la categoria contrària, escamotejant altres
possibilitats i carregant-lo amb una motxilla de falses atribucions. Tot el
dolent per a l'altre.
Herbert Marcuse, en la seva obra "L'home unidimensional",
evidencia que estem davant d'una forma de control social. Emmarcar un debat,
delimitar-lo, és dirigir-lo. Recordin que la dicotomia que ens venen només pot
funcionar si nosaltres fem un esforç per col·locar-nos dins d'una o altra
categoria. Si ho fem, conscientment o no, estem abandonant la nostra visió
individual, o potser encobrint la nostra falta de llibertat de pensament i per
tant, assumim la repressió de qui ens ofereix un món Blanc o Negre. Un món
tot Catalunya o tot España.
Crec que Catalunya i la resta d’Espanya no poden deixar de
reconèixer-se mútuament ni els ciutadans deixar-se portar tan fàcilment. Cal
conrear el pensament propi, per exemple amb la qüestió del indults als líders
indepes, i mantenir-lo independent. Hem de ser capaços de reconèixer les
trampes i el cartró. Sense por de ser acusats de traïdors a no sé quina milonga:
cal pensar amb llibertat.
