Si un futbolista passés tota la temporada escudant-se en els seus conflictes amb els companys d’equip, en la seva relació amb l’entrenador o amb els àrbitres per justificar els seus actes o omissions, seria qualsevol cosa menys un bon futbolista. Per molt reals que fossin els problemes, no estaríem davant d’un professional. Un esportista íntegre ha de preocupar-se de guanyar partits, treballar per a l’equip i assumir la seva responsabilitat en les derrotes. Ha de ser resolutiu per sobre d’entorns adversos. En definitiva, ha de fer el que s’espera d’ell. Res més ni menys.
Quelcom semblant passa en política. Un polític ha de solucionar els problemes del municipi, de la gran ciutat o del país que li ha fet confiança, i fer-ho sense excuses de mal esportista i respectant el programa electoral: tu em dones el vot i jo, a canvi, faré això (ètica elemental, lliçó 1).
Penso que el govern de la Generalitat no pot estar eternament escudant-se en la relació amb Espanya per justificar tots els seus actes i omissions, perquè a molta gent no li interessa gens. La gent necessita, més que mai, solucions efectives.
Des que tinc ús de raó, tots els mals de la gestió pública catalana són, segons Convergència i Unió, culpa de Madrid. Sembla que el govern convergent estigui tocat per la mà de Déu, i que el que no és culpa del tripartit sigui culpa de Madrid, o totes dues coses alhora. Mai no han assumit errors, per molt evidents que siguin. Si les coses no surten, és culpa de l’àrbitre, de l’entorn, del contracte o de ves a saber què més. I així anem passant temporada rere temporada. No nego que els problemes hi siguin, fruit de la injusta balança fiscal interregional i de la caiguda d’ingressos, però critico l’ús abusiu que en fa el govern per justificar el seu col·lapse operatiu.
El futur és de les polítiques resolutives. Política sense excuses. D’aquelles que centrin els esforços en millorar la taxa d’atur, la dependència, la seguretat o els serveis públics. Que busquin el suport de les grans fortunes i de la resta de partits, amb el consens de la societat. Necessitem lideratges que s’oblidin del paper de les nacions —problemàtiques pròpies del segle XX, no pas del XXI— i se centrin en el paper de les persones dins la comunitat i en el seu desenvolupament cívic. Que deixin de banda la relació amb Espanya com a leitmotiv existencial i se centrin en la qualitat dels serveis públics.
Els problemes d’encaix amb Espanya hi són, i hi seran, però no ens poden servir d’excusa eterna per abandonar “a la buena de Dios” una part de la societat catalana.
