Si un futbolista passés tota la temporada escudant-se en els seus conflictes amb els companys d’equip; o en la seva relació amb l’entrenador; o amb els àrbitres per justificar els seus actes o omissions seria qualsevol cosa menys un bon futbolista. Per molt reals que fossin els problemes no estaríem davant un professional. Un esportista íntegre ha de preocupar-se de guanyar partits, treballar per l'equip, i assumir la seva responsabilitat en les derrotes. Ha de ser resolutiu per sobre d’entorns adversos. En definitiva fer el què s’espera d’ell. Res més ni menys que això.
Quelcom semblant passa en política. Un polític ha de solucionar els problemes del municipi, de la gran ciutat o del país que li ha fet confiança. I fer-ho sense excuses de mal esportista i respectant el programa electoral: tu em dones el vot i jo a canvi faré això (Ètica elemental. Lliçó 1).
Penso que el govern de la Generalitat no pot estar eternament escudant-se en la relació amb Espanya per justificar tots els seus actes i omissions, perquè a molta gent no l'interesa gens. La gent necessita més que mai solucions efectives.
Des que tinc ús de raó, tots els mals de la gestió pública catalana són culpa de Madrid segons Convergència i Unió. Sembla que el govern convergent estigui tocat de la mà de Déu, i el que no és culpa del tripartit és culpa de Madrid o les dos coses alhora. Mai han assumit errors per molt evidents que siguin. Si les coses no surten és culpa de l’àrbitre, de l’entorn, del contracte i de ves a saber què més. I així anem passant temporada rere temporada. No nego que els problemes hi siguin fruit de la injusta balança fiscal interregional i de la caiguda d'ingressos, però critico l’ús abusiu que fa el govern per justificar el seu col•lapse operatiu.
Des que tinc ús de raó, tots els mals de la gestió pública catalana són culpa de Madrid segons Convergència i Unió. Sembla que el govern convergent estigui tocat de la mà de Déu, i el que no és culpa del tripartit és culpa de Madrid o les dos coses alhora. Mai han assumit errors per molt evidents que siguin. Si les coses no surten és culpa de l’àrbitre, de l’entorn, del contracte i de ves a saber què més. I així anem passant temporada rere temporada. No nego que els problemes hi siguin fruit de la injusta balança fiscal interregional i de la caiguda d'ingressos, però critico l’ús abusiu que fa el govern per justificar el seu col•lapse operatiu.
El futur és de les politiques resolutives. Política sense excuses. D'aquelles que centrin els esforços en millorar la taxa d'atur, la dependència, la seguretat o els serveis públics. Que busquin el suport, de les grans fortunes i de la resta de partits amb el consens de la societat. Necessitem lideratges que s’oblidin del paper de les nacions –problemàtiques pròpies del segle XX, no pas del XXI- i se centrin en el paper de les persones dins la comunitat i en el seu desenvolupament cívic. Que deixin de banda la relació amb Espanya com a leitmotiv existencial, i se centrin per la qualitat dels serveis públics.
Els problemes d’encaix amb Espanya hi són, i hi seran, però no ens poden servir d’excusa eterna per abandonar “a la buena de Dios” una part de la societat catalana.
