Post convidat

EL (DES)VALOR DE LA HISTÒRIA
Dimarts 13 de setembre 2016

Eudald Ibars

La història va motoritzada per la memòria. Deixeu-me expressar-vos la tristor i, a la vegada, la indignació que pot sentir un humil ciutadà d'aquest petit país quan, de forma deliberada, algunes persones volen falsejar la nostra memòria. I és que la memòria no és ni meva ni seva, és patrimoni d'un poble que té consciència de llibertat.

Alguns pregoners de la causa que es passegen per les millors places catalanes ens diuen que som la nació més antiga del món, the greatest nation in the world, quan saben perfectament que és un anacronisme. Sense posar-se vermells ni ruboritzar-se ens conten faules com que Cervantes (Sirvent segons ells) lluitava per Catalunya a Lepant, que Amèrica fou descoberta per catalans o que tota la mediterrània estava sotmesa al jou de la corona catalana. La moralitat sempre és la mateixa, que  som millors que els altres. Però la que més aflicció em produeix és la cançoneta que diu que la Guerra Civil del 1936 fou una guerra de la resta d'Espanya contra Catalunya, burlant-se de la memòria de milers republicans de tot l'Estat que van lluitar i morir per defensar la democràcia.

Per això, davant l'espectacle grotesc d'un nacionalisme que pretén sumar personalitats històriques a la seva causa o representar greuges sense més base documental que la fe, jo em planto i els dic que no en el meu nom. Correm el risc de fer bona la frase de J.P. Sartre; “El passat pot modificar-se, els historiadors no paren de demostrar-ho”.

Eudald Ibars
Primer Secretari JSC Comarques de Lleida












Nous temps, nova política.

22/2/2016

Mònica Lafuente. 

Regeneració democràtica, fora el bipartidisme, política diferent, nous lideratges,...aquestes i altres demandes socials s’han anat reiterant al llarg de la precampanya i campanya electoral dels comicis a Corts Generals. Els desitjos de la ciutadania han estat ordres, amb el seu vot han plasmat aquestes proclames i amb tal exactitud s’ha confeccionat l’arc parlamentari. Ens trobem amb joves i nous actors en l’escenari polític, un pluripartidisme en tota regla, programes renovadors, formes diferents de moure’s, en fi, tot allò que la gent volia, reclamava i exigia com imprescindible per dur aquest país a una nova era, ja ha arribat.

Doncs bé, ara és el moment. Ara cal estar a l’alçada. Ara cal aplicar les fórmules necessàries per donar forma al mandat del poble.

El panorama és incert i complicat, certament, ningú va dir que fos fàcil. Cal responsabilitat, serenor, capacitat negociadora, concessions, saber prioritzar, cal tot això i més perquè el futur del país s’ho mereix i la seva gent així ho espera.

Totes les negociacions s’estan retransmeten en directe, la transparència de les trobades i converses permeten seguir, quasi per streaming, en quin punt es troben els possibles pactes. Així doncs, passi el que passi, caldrà analitzar, sense passions, amb objectivitat i sinceritat amb un mateix, quins partits han estat treballant, de debò, per aconseguir un pacte de Govern, quins han prioritzat el país al partit, quins han anteposat les polítiques als polítics, quins han volgut negociar primer el què al qui. I en aquesta tessitura, la tranquil·litat i confiança dels socialistes és absoluta, Pedro Sánchez ens està donant una lliçó com a persona, com a polític amb sentit d’estat i com a ciutadà compromès amb el futur de la ciutadania com cap altre.

A tall d’exemple del que us dic, us faig coneixedors del consell que ens va donar Pedro Sánchez, el passat 3 de febrer, als diputats i senadors per explicar-nos en quin punt es troben les negociacions per formar Govern i que és la mostra clara de la seva talla humana. Jutgin vostès el valor d’aquestes paraules: "Cuando en estas negociaciones veáis desplantes, arrogancia o propuestas inasumibles por parte de otros partidos, os pido que respondáis siempre con respeto". ‪#‎TallaPolítica ‪#‎TallaHumana ‪#‎SaviConsell ‪#‎PedroPresidente

Mònica Lafuente

Diputada socialista per Lleida al Congrés dels Diputats

Carlos Rivadulla

Inseguridad jurídica vs. crecimiento e inversión

Carlos Rivadulla, empresario, Vicepresidente de Empresaris de Catalunya
1/3/2015

Es inquietante comprobar cómo las iniciativas políticas que están diseñando los partidos que apoyan el gobierno de la Generalitat contradicen frontalmente el Estado de Derecho, el Estatut de Autonomía y la Constitución.

Como empresario y, sobre todo, como ciudadano de una sociedad democrática, me preocupa que responsables políticos no sólo ignoren el marco legal vigente que todos nos hemos dado, sino que incluso ellos mismos lo afrenten tan deliberadamente.

La denominada “hoja de ruta” supone una clara vulneración de nuestro sistema democrático. Y el hecho mismo de diseñarla y proclamarla a los cuatro vientos revela ya de por sí una grave irresponsabilidad. Parece ser que algunos desconocen lo fundamental, que cualquier cambio, incluso menor del Estatut, requiere el voto de 2/3 de diputados del Parlament (90 diputados). Sin embargo, desde CDC y ERC se propone cambiar todo el sistema jurídico-político de Catalunya con una mayoría simple de la mitad más uno de los diputados del Parlament (68 diputados). Es decir, si un partido quiere cambiar la ley electoral o las funciones del Síndic de Greuges, necesita contar con 90 votos, pero para cambiarlo todo -el status jurídico-político de Catalunya y de todos los catalanes- con 68 ya son suficientes.

Esta propuesta no sólo es una contradicción manifiesta, sino que es, repito, una grave irresponsabilidad política. Y lo es hasta tal punto que en la escenificación de la firma de la “hoja de ruta” no están presentes ni el President Artur Mas ni Oriol Junqueras, y delegan el honor de aparecer en la foto a representantes de sus partidos.

Esa voluntad expresada en la “hoja de ruta”, supone, conviene repetirlo todas las veces que haga falta, una vulneración flagrante, en primer lugar, del Estatut de Catalunya. Y para justificar tan irreal como antidemocrática propuesta, se escudan en discursos tan metafísicos como el de afirmar que hay que “superar” el marco legal actual. Este discurso de “superación” se enmarca, tristemente, en una visión del mundo anclada en el S.XVIII (revolución americana, por ejemplo) y no en una visión moderna y democrática de un estado miembro de la Unión Europea. Ese no es el camino. De hecho, ese es el camino a ninguna parte. Estamos en la Europa del S.XXI, y el respeto a la legalidad y al Estado de Derecho es la única garantía de seguridad y estabilidad política.

Este modus operandi de provocación legal y política en el que se han instalado algunos políticos catalanes, está causando una gran inseguridad jurídica que indudablemente lastra el crecimiento y la creación de puestos de trabajo en Catalunya. Quién se arriesgaría a invertir en un territorio cuyas normas más fundamentales son “superadas” tan a la ligera por los que aspiran a ser a ser prohombres y promujeres de la patria.

Tal como advierten los datos, Catalunya está perdiendo cada vez más inversiones extranjeras, toda vez que las empresas recelan en invertir en territorios en los que sus máximos responsables políticos pretenden saltarse directamente la legalidad. Qué será lo siguiente, podrían preguntarse los máximos ejecutivos de multinacionales que estuvieran valorando la posibilidad de invertir en Catalunya, si los propios representantes políticos vilipendian el marco legal. Tal como se suele decir, y sin falta de razón, el capital es miedoso, y ante la más mínima sombra de incertidumbre no dudan en invertir en otros territorios. Las alternativas son múltiples.

El coste de oportunidad que estamos perdiendo es difícil de calcular, pero si la Generalitat generase seguridad jurídica y política, en vez de inseguridad, el crecimiento y la inversión serían sin duda muy superiores a los actuales. Como dato, nos sirve el hecho de que la media de inversión extranjera en el conjunto de España crezca (+9%), pero baje en Catalunya (-15%).

Catalunya debe sumar y no restar. Debe generar confianza y no desconfianza. Ese es el camino para asegurar el crecimiento económico y la inversión tan necesaria en el contexto que vivimos de una economía global cada vez más competitiva.

El marco de la unidad del mercado español y europeo de los últimos 35 años nos ha dado riqueza y bienestar social, debemos mejorarlo y hacerlo más eficiente, sin duda, debemos crear mejores sinergias, pero no promover la ruptura ni la inseguridad jurídica y política que en nada ayudan a atraer la inversión ni a impulsar el crecimiento económico, que poco a poco va despuntando.

Se está perdiendo una gran oportunidad de recuperar la histórica y exitosa posición de Catalunya de motor económico y social de España. Como empresario, quiero volver a visitar otras partes de España y sentir la admiración de clientes y proveedores por la indudable capacidad innovadora y emprendedora de las empresas catalanas, y no ser asociado al actual lamento perpetuo de un vecino quejoso, catastrofista y negativo, con el que algunos quieren que nos identifiquen a todos.

Una nova il·lusió per al socialisme

Marta Camps Torrens

31/7/2014

Hom podria dir que els socialistes estem en una cruïlla decisiva de la nostra història, potser en la més decisiva; i no s'equivocaria gaire. Que ens trobem en un moment clau per al nostre futur i  que no podem errar ni el camí ni l'estratègia, perquè la ciutadania, aquesta ciutadania a la qual se li acaba la paciència, no ens donarà massa més oportunitats. I en això algun d'aquests analistes que opinen de tot i a totes hores tampoc s'equivocaria gaire. Però dit això, que ningú s'enganyi, el projecte socialista, el que encarna el PSC a Catalunya i el PSOE a tot Espanya, no desapareixerà, malgrat les ganes que en tenen, que han tingut sempre, la dreta rància des de Madrid i la dreta nacionalista des de Barcelona, i darrerament alguns dels populismes radicals de l’esquerra que han florit amb la crisi i que ofereixen receptes miraculoses i ràpides davant la desesperança de tantes famílies.

Fa poc més d'un un mes, arran dels resultats de les eleccions europees i el dur vot de càstig patit, molts, interessadament, ens presentaven com una opció política pràcticament agonitzant. Hem viscut un mes de juny i el que portem de juliol d'autèntic sotrac, amb més incerteses que respostes, però amb un moviment clarament innovador i democràtic per recuperar l'orgull de ser socialistes des de baix, des de la base, des de la humilitat dels que reconeixen els errors com a únic camí per tornar a gaudir de la credibilitat perduda i ens encomanen una il·lusió col·lectiva de profunda regeneració, modernització, honestedat i radicalitat en el pensament ideològic per encarar el futur amb una altra perspectiva. La socialdemocràcia, a nivell europeu, encara està buscant el seu encaix i el seu discurs en un context, primer, de creixement econòmic podríem dir que 'salvatge i incontrolat' i, després, de recessió brutal i caiguda en picat de l'ocupació. Però, com deia Willy Brandt, la virtualitat de la socialdemocràcia és que és capaç de reiniciar el camí davant les noves circumstàncies i les adversitats. I en aquest punt estem ara tant al PSC com al PSOE. 

Així ha estat el procés endegat d’eleccions obertes per escollir, de forma directa per part dels militants, en un exemple de participació i compromís, els dos nous líders d’ambdós partits, en Miquel Iceta al PSC i Pedro Sánchez al PSOE, que serà ratificat en un congrés que es celebra aquest cap de setmana a Madrid. I tots dos han parlat alt i clar de quin és el canvi de rumb que hem d'emprendre els socialistes, encapçalant la necessària regeneració de la classe i dels partits polítics per acabar, des de l'exemplaritat i “l’honestedat intransigent” (en paraules del propi Sánchez)  amb el creixent i preocupant descrèdit que viu la política, sovint per mèrits propis, tot s'ha de dir. Hem de tornar a enamorar a tots aquells que un dia van creure en nosaltres i que ara fa temps que es senten orfes de resposta, orfes d'ideologia, orfes de coherència....per part de la política i molt especialment per part dels socialistes. I per això, davant aquest descontentament i apatia creixent entre els ciutadans progressistes hem d'oferir “més ideologia, és a dir, més socialisme” (torno a parafrasejar en Pedro Sánchez); un projecte que es consolidi com una alternativa clara i nítida a les dretes actuals, amb un clar perfil laic, jove, modern, feminista, valent i audaç, que deixi clar els anhels de justícia social, la igualtat, la solidaritat, la defensa de l’estat del benestar com un “patrimoni” a protegir i l’ampliació de les llibertats, que són els valors que estan en el nostre “ADN”, des dels orígens del moviment socialista català que va donar lloc al PSC , allà pels anys 40, com  des de la fundació del PSOE el 1879. 

No estem ni morts ni agonitzants, per tant, i tenim corda per a estona, sobretot si recordem d'on venim, perquè volem ser dignes de la nostra història i fidels als nostres valors, recordava en Miquel Iceta, recent escollit nou primer secretari del PSC. “Som federalistes i catalanistes a parts iguals; Catalunya és una nació, però la volem justa perquè sigui veritablement lliure”. Tota una declaració de principis!!

I els socialistes lleidatans hem apostat amb il·lusió i esperança pels aires de nou lideratge i de canvi que ens porten des del PSC i del PSOE i des d’aquí, des de l’Agrupació del PSC de Lleida que tinc l’honor d’encapçalar, hem d’incidir més en l’eix social i lluitar contra la demagògia i la retòrica que només vol que parlem de pàtries i banderes (ja ho deia l’historiador Josep Fontana; els partits de dreta utilitzen les banderes per allò que els convé electoralment) i no dels veritables problemes de moltes i moltes famílies lleidatanes per arribar a final de mes.

Hem d’encarar amb l’orgull de ser socialistes aquesta nova etapa, per transformar la pèrdua de confiança ciutadana en un nou desafiament, en un nou repte, per ser l’autèntica alternativa creïble d’esquerres a nivell català i estatal, instrument de les classes mitjanes i populars a les quals ens devem i que planti cara a les desigualtats i a les injustícies que apliquen a diari els actuals governs de Madrid i Barcelona i, alhora, a la demagògia en hores de gràcia que ofereix solucions fàcils a problemes reals i complexos.

PORQUE LO DIGO YO.

CARLOS NADAL

12/3/14

Del pasado Debate sobre el Estado de la Nación, (2014), me han quedado grabadas en la memoria unas imágenes del telediario de la televisión pública. Estas imágenes eran de los turnos de réplica y/o dúplica del Presidente del Gobierno y del principal líder de la oposición, que suelen ser los momentos más apasionados. En ellas, se puede apreciar como leen algunos titulares de prensa, queriendo con ello trasladar cual es la situación del país, ya sea en unos temas en concreto o incluso en general.

Quiero llamar la atención sobre esto y no sobre el fondo de las ideas y argumentos de cada uno, (que ya se han debatido y se debatirán por voces más autorizadas y porque no es mi intención hacer reflexión política). ¿Por qué? Porque me ha parecido que utilizar titulares de prensa escrita para explicar la situación de la sociedad se aproxima a una falacia de autoridad. Con permiso.

Las falacias son argumentaciones no válidas, aunque puedan parecérselo al oyente, pues esa es su intención. La confusión deliberada. Una falacia de autoridad o "ad verecundiam" supone argumentar que algo es verdadero, correcto, incorrecto (una conclusión) porque quién así lo establece, o a quién se le atribuye, es alguien que goza de un alto prestigio, o conocimiento en la materia que se trata, o simplemente disfruta de alguna otra característica especial a la que se vincula la conclusión, como tener un premio Nobel, o mucha inteligencia, o mucho dinero o un cargo público. No se sostiene.

Es perfectamente posible que el argumento en cuestión sea verdadero, pero no lo será por la razón argüida: que el premio Nobel así lo haya dicho… o que así aparezca en la portada de un periódico. Se entiende. Evidente.

Es frecuente su uso (muchas veces inconsciente) pero más arriba he escrito confusión “deliberada” porque los personajes de los que hablamos, dada su relevancia no gozan, en ocasión tan señalada, de presunción de inocencia en su retórica.

Hoy en día la lógica está muy avanzada, la lógica simbólica, las matemáticas, la informática…han superado científicamente a la “aristotélica”, pero esto no significa que cualquiera no pueda seguir ejercitando la “lógica” del “sentido común”.

Si el Sr. Presidente del Gobierno o el líder de la oposición quieren decirnos que España está así o asá que no nos lean los titulares de dos días de diez diarios, ni tan siquiera los de todo el año desde la fecha del anterior debate.

Como no soy experto mis disculpas por el uso inexacto de términos y conceptos. Aún así, insisto, me parece una falacia de autoridad este recurso de nuestros representantes y lamento que la televisión lo eligiera como resumen; seguro que hubo mejores lógicas y retóricas en el Congreso. O debiera.

Carlos Nadal

AVORTAMENT



Foto:    http://comlleida.socialistes.cat/

M’ha costat molt pronunciar-me sobre l’anunci del Govern referent a les seves intencions de reforma de la Llei de Salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, que es va aprovar per les Corts Generals l’any 2010 per part dels Grups Socialista, PNV, ERC, IU, ICV; BNG, N-Bai i dos diputats de CiU , nascuda per tant d’una iniciativa del Govern Socialista que buscava la protecció de les dones davant una situació dura a l’hora de prendre la decisió de tirar endavant o no el seu embaràs i compartida per molts altres Grups.

M’ha costat perquè em costa d’entendre que a aquestes alçades encara hi hagi governs que posen per davant les seves creences religioses per sobre de l’interes general, que pensin en agradar més la Conferència Episcopal que vetllar pels drets de les dones. M’enfada molt tenir que tornar tants anys enrere per tornar a dir-li a la dreta que quan governa ho ha de fer per a tots i totes, que les dones hem adquirit uns drets als quals no pensem renunciar i tornarem a lluitar com sempre hem fet, malgrat el seu menyspreu i la seva manca de respecte.

Cansa molt haver de tornar a repetir que la Llei no obliga ningú a avortar, que el que fa és protegir les dones que prenen aquesta decisió i les protegeix perquè no tinguem que tornar enrere, a aquells temps en que les dones avortaven en pèssimes condicions de salubritat, o a aquells en que les dones que tenen més poder adquisitiu poden avortar a Londres, o simplement en clíniques privades al nostre país perquè les seves relacions, capacitat econòmica o coneixements els hi permeten.

És tan incomprensible l’actitud del PP que té pendent encara el recurs que va presentar en el seu moment davant el Tribunal Constitucional que només es pot entendre perquè possiblement dubten que el poguessin guanyar i per això s’han d’avançar al pronunciament del Tribunal Constitucional o perquè en el context d’una segona part de la legislatura en que de cara a les eleccions generals que s’hauran de celebrar el 2015 interessa fixar el seu electorat més fidel que és a l’hora el més ranci de la dreta espanyola, i fins i tot de la dreta occidental.

Volen deixar la seva petjada ideològica i de conviccions personals i religioses d’alguns Ministres per tal de conduir Espanya cap una situació que cada cop s’assembla més a las dels anys 40 o 50 del segle passat, que aquella que s’ha de construir sobre el respecte, la tolerància, la convivència de tots i totes, i, sobre tot, sobre la Constitució Espanyola, la majoria d’ells no la van votar en el seu moment, ara la fan sagrada quan els convé i no la respecten en aquells aspectes de protecció dels drets dels ciutadans i ciutadanes, en una barreja d’hipocresia, cinisme i menyspreu per les dones, en aquest cas concret, que mereix el rebuig més potent del que siguem capaços per dir-los-hi clar i alt que ja n’hi ha prou d’utilitzar les dones com si fóssim menors d’edat o mancades de la necessària capacitat per prendre les nostres pròpies decisions.

No ens equivoquem, però, el projecte de Llei que finalment adopti el Consell de Ministres serà una decisió col•legiada, per tant tots i totes les Ministres en seran cor responsables i no serà possible fer-ho si no té l’autorització i l’aval del President del Govern, el senyor Mariano Rajoy. El Ministre de Justícia, curiosament no la Ministra de Sanitat, és qui ha posat la cara per una reforma que no respon a cap necessitat social i que la Llei encara vigent s’ha demostrat prou útil per allò que es pretenia: les dones són lliures d’exercir el seu dret, ho fan en condicions adequades, cap dona a estat obligada a avortar en contra de la seva voluntat i el numero d’avortaments ha disminuït.

Cal, per tant, adreçar-se al President del Govern. Se li ha de dir al Sr. Mariano Rajoy que ha de parar aquest deliri i ha d’imposar allò del que tant presumeix ell, la cordura i el seny. Si empeny una reforma de la llei com la que anuncien i no rectifiquen, ell i els seus seran responsable d’un retrocés en el temps de drets com mai havia viscut la democràcia espanyola i ens trobaran a molts i moltes enfront intentant fer-ho impossible. Jo els hi dic avui publicament amb aquest article i sé que no estic sola, que som i serem molts i moltes.

Teresa Cunillera