Nacionalisme i Catalanisme.

Aquest és el títol d’un l’article publicat per Ernest Lluch el febrer de 2000 a La Vanguardia, inclòs en el llibre “Darrers Escrits” , publicat cinc anys després de la seva mort. Lluch explica en aquest article quines són, al seu entendre, les diferencies entre nacionalisme i catalanisme.

Segons Lluch el catalanisme és més ampli que el nacionalisme i per descomptat més obert i inclusiu. El catalanisme és un moviment polític o personal, mentre que el nacionalisme juga en el pla ètic i moral. Interpreto que el nacionalisme s’aproparia –amb matisos- al pla religiós; amb certa devoció per ídols i símbols i "penetra molt més profundament en l’ètica i la moral que el catalanisme”. El catalanisme, com a moviment polític sense condicions addicionals abasta un nombre més ampli de ciutadans que defensen Catalunya, la seva llengua i la seva cultura.

Una altra diferencia per mi definitòria és que el nacionalisme, ja sigui espanyol, català o, posem per cas, austríac, concedeix un valor altíssim al fet nacional. Un nacionalista convençut anteposa el fet nacional en qualsevol discurs ja sigui sobre política, llengua, cultura, finançament, futbol o de televisions públiques per citar alguns temes. Pels catalanistes no existeix aquest valor suprem, si no que el considerem comparable a altres valors de la societat o de l’individu: justícia, solidaritat, sostenibilitat o drets humans per exemple.

Ernest Lluch conclou l’article dient que els nacionalistes espanyols i catalans estan immersos en dos curses que tenen un punt en comú: “reduir l’espai dels que no són ni una cosa ni l’altra però que asseguren una cohesió catalana considerable, que és, per alguns com jo, motiu d’orgull”.

Crec que el PSC, com a partit catalanista, juga un paper clau en la cohesió de la societat catalana i també de l’espanyola que no poden jugar el nacionalisme espanyol ni el català sense trair els seus principis. Un nou exemple el trobem aquests dies amb les reclamacions a l’Estat dels deutes derivats de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut. CiU, com a bon partit nacionalista, ha d’anteposar el fet nacional en aquesta reclamació. Per a CiU aquests retards en el pagament són quelcom semblant a un atac polític a la nació. Però fixeu-vos com no reben el mateix tracte els deutes que té la pròpia Generalitat amb els ajuntaments catalans –a Lleida ens deuen 12 milions d’euros-. Aquests incompliments vers els municipis no els consideren atacs a l’autonomia local, només són involuntaris problemes transitoris de tresoreria.

No ho entenc. Els dos casos són deutes públics compromesos per llei. Però el govern vol donar la imatge que l’Estat espanyol no paga perquè no vol, mentre que la Generalitat de Catalunya no paga perque no pot. S'ha de ser coherent. Aquesta lectura genera divisió i crispació entre territoris i persones. 

 El catalanisme vol la cohesió de la societat catalana, i per mantenir-la és imprescindible la lleialtat institucional entre ajuntaments, Generalitat i govern de l’Estat per sobre del "fet nacional" .

Globalleida: Els orígens.

Aquesta setmana els patrons de Globalleida han presentat el consorci al President de la Generalitat. El 2012 serà un bon any per aquest projecte. Ha estat un viatge de revolts, amb trams de muntanya russa, però aquest any, si no hi ha sorpreses, agafem l’autovia.

La necessitat d’un Globalleida ve de lluny. Expliquen els veterans de la gestió pública de Lleida que a finals de l’any 93 l’alcalde Siurana va convocar una reunió amb els agents socials, econòmics i polítics del territori per proposa’ls-hi la creació d’un organisme conjunt de promoció econòmica. En aquella reunió hi van assistir representants de la Diputació aleshores presidida pel Sr. Josep Grau. El convergent, en assabentar-se de les "intencions socialistes”, va decretar la creació d’un organisme paral•lel amb les mateixes competències i objectius.

Així van néixer el Consorci de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Lleida i el Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació -PROMECO- . Tot i l’evident duplicitat, les dos organitzacions es “toleraven” i “convivien” meridianament bé.

L’assumpte es va començar animar l’any 2003 amb l’arribada d’Isidre Gavin a la Presidència de la Diputació. Gavín combinava la presidència de l'ens provincial amb el càrrec de Cap de l’Oposició a l’Ajuntament de Lleida. En la seva lluita política per l’alcaldia va fer servir tots els instruments que li atorgava la Diputació. No content amb PROMECO, creà el Ceeilleida, un organisme amb funcions semblants, que no idèntiques, a les del PCiTAL. La batalla estava servida, i en mig els emprenedors es miraven la situació amb cara de pòquer. Es feia necessari trobar mecanismes de coordinació.

A finals de 2006 l’alcalde Àngel Ros descriu en el seu primer llibre la voluntat de coordinar aquestes organitzacions: “En el proper mandat municipal, esperant que hi hagi canvis que facilitin aquesta relació, proposaré fusionar els instruments de promoció econòmica que han tirat endavant les dues principals administracions (Paeria i Diputació)”. -Extracte del llibre “Àngel Ros Polític per convenciment” (pag. 27) Laia Ruich. Pagès Editors publicat febrer de 2007-. Aquest compromís es va incloure en el programa electoral del PSC de Lleida a les eleccions municipals de 2007.

Els “canvis que facilitin aquesta relació” que mencionava Ros en el llibre es van produir el maig de 2007. La majoria absoluta del PSC a l’Ajuntament de Lleida i el pacte de govern a la Diputació entre ERC i PSC van afavorir el procés d’unificació de les entitats de promoció econòmica. CiU s'hi va adherir, almenys a la idea,  ja que va votar a favor els Estatuts del nou Consorci tant al Ple de la Paeria com al de la Diputació. En tots dos casos s'aprovà el text per unanimitat.
Una altra data important en el naixement del projecte és el 25 de gener de 2008, dia en que Ramon Roca pren possessió de la presidència del Consell Social de la UdL. Tot i que en el seu discurs de presa de possessió no fa cap referència al projecte, i tot i que el primer en parlar obertament de fusió va ser Àngel Ros, a Roca se li reconeix un important paper de lideratge del projecte, dotant-lo del plus d’objectivitat necessari per captar consensos.

  Globalleida és un projecte molt important i necessari pel territori.  És un projecte polític, no ho oblidem mai, perquè es nodreix dels impostos dels ciutadans i els beneficiaris som tota la societat.  Al no ser un projecte empresarial, s’haurà de trobar l’equilibri –jo crec que avui es manté- entre tecnòcrates i polítics al seu equip directiu i entre els seus patrons. Els resultats hauran de tenir dues lectures: una comptable, que faci treure pit al sector tecnòcrata, i una altra lectura social, importantíssima, que justifiqui tots els recursos públics que s’hi estan avesant. 

El principal problema d'avui és l'atur que es deriva de la situació econòmica. Globalleida és una gran palanca de canvi de la que es dota el territori per sortir de la crisi. Tots n'haurem  de fer força.

2012. Distribuir millor la renda per sortir de la crisi.



Llegint aquests dies “La crisi de l’euro. D’Atenas a Madrid”, de Josep Borrell i Andreu Missé, hi trobo una interessant cita que serveix als autors per argumentar la idea que convé distribuir la renda per millorar l’economia actual. Destaco la cita perquè el propi Borrell la va pronunciar a Lleida, el novembre passat, al meeting central de campanya de les eleccions generals celebrat a la Llotja.

Meeting Lleida 14 novembre 2011. (Font http://www.socialistes.cat/)

Diu així: “ En comptes de distribuir la renda, una gegantina bomba aspirant ha confiscat una part de la riquesa produïda en benefici només d’alguns, (...), i, com en una partida de pòquer on les fitxes estan cada cop més concentrades entre un nombre cada cop més petit de jugadors, els que no tenien fitxes només podien continuar jugant demanant-les prestades, i la partida va continuar fins que el crèdit s’esgotà, i quan el crèdit s’esgotà, la partida es va acabar. Si els mils de milions de dòlars que s’han invertit en l’especulació financera s’haguessin repartit en forma de renda a les classes mitjanes i baixes, s’hagués pogut mantenir el consum i l’activitat i ens haguéssim pogut estalviar la crisis”

Aquesta cita, diu Borrell , no és de un “rojo peligroso”, aquesta cita la va formular el 1934 Marriner Eccles, president de la Reserva Federal dels Estats Units analitzant els errors que els havien portat al crack del 29.

La història s’ha repetit. Hem patit el clàssic procés capitalista basat en l’acumulació i l’especulació. Un procés que quan arriba al límit explota i ens enfronta amb la dura realitat. Gran part de la població veu reduït el seu poder de consum i cau la demanda, amb ella l’activitat econòmica, i la minoria que ha acumulat els diners els fa servir per activitats especulatives.

Aquest càncer encara afecta els centres financers que governen l’economia d’occident: Wall Street, la City i els mercats secundaris de deute públic de la zona euro. I d’això, agradi o no, no n’ha tingut cap culpa el govern de Zapatero. Però així no ho veia el PP, que ha estat quatre anys atribuint sense descans totes les desgracies de la nostra economia, totes, al govern socialdemòcrata.

El 2012 és el torn del PP. Les mesures excepcionals  amb les que s'aixeca el teló del “Año Mariano” no fan més que aprofundir en aquest cercle viciós. Perquè el gravar les rendes de treball, sobretot els trams baixos de l'IRPF, baixarà el consum i la crisi s’agreujarà. Propostes socialdemòcrates rebutjades per la dreta com gravar conjunturalment el patrimoni, sobretot el de les fortunes, i augmentar els impostos de tabac i alcohol per finançar la sanitat pública tenen més sentit i haguessin tingut més acceptació.

Les mesures marianes són un cosit. Un cosit que, potser, maquillarà els comptes públics. Així podrem anar dissabte a la nit, ben pentinats, al Gran Casino on hi juguen bancs,  Hedge Funds, companyies d'assegurances i fons d’inversió; els ¿generarem confiança? amb el nostre vestit nou. I potser ens deixen més diners i tot, però de seguir la dinàmica no creixerà la nostra economia, i el que és més preocupant, continuarà perdent-se la confiança dels ciutadans.

Per això necessitem entendre, com deia el liberal Marriner Eccles cinc anys després del Crack del 29 que: “...Si els mils de milions de dòlars que s’han invertit en l’especulació financera s’haguessin repartit en forma de renda a les classes mitjanes i baixes, s’hagués pogut mantenir el consum i l’activitat i ens haguéssim pogut estalviar la crisis”