La carrera de las carreras.

Hecho está. Me he inscrito en mi primera Maratón, la de Barcelona, que se celebrará el 25 de marzo. Mis compañeros de fatigas -nunca mejor dicho- Miquel Simó y Jose Miguel Causapé hemos escogido un entrenamiento general de 14 semanas que ofrece la organización en su web oficial. Es un plan no excesivamente técnico, para intentar recorrer sus 42 kilómetros en unas cuatro horas. Ahora bien, nuestro reto es acabarla. Si conseguimos cruzar la meta será un éxito para nosotros.

Salida Maratón BCN 2011

El entreno en su conjunto es un Macrociclo -así lo llaman- que se divide en 3 periodos denominados Mesociclos. El primer Mesociclo es el de acumulación; ocupa de la primera semana a la séptima. En esta primera fase predominan los rodajes continuos a ritmo armónico y rodajes continuos a ritmo variable. Empezamos el entreno el pasado lunes 19 con 50’ de rodaje, y acabamos la semana con la tirada del domingo de 80’. Se entrena en días alternos, y es muy importante respetar los descansos. Un fiasco típico en las maratones es llegar al día de la prueba sobreentrenado.

El segundo es el Mesociclo de Transformación, comprende de la octava a la doceava semana. En este periodo hemos de entrenar con mayor carga. Se introducen cuestas y series. El último Mesociclo es el de Realización. Lo más importante en este último periodo es conseguir llegar a la carrera en el mejor estado de forma posible. Aquí es muy importante respetar la recuperación.

Este es el principio. Por de pronto mucha ilusión, ganas y nervios. Ya os iré explicando.

The congress is over.

"@angelrosdomingo: Final del #congrespsc més obert que mai hem tingut. El proper pas és obrir-nos a la societat catalana."

Aquest tweet final d’Àngel Ros és una bona síntesis del que ha estat el 12è Congrés del PSC. Ha set un congrés obert. El fet de presentar-s'hi varies candidatures a la primera secretaria ha enriquit l’organització i l’ha legitimat encara més. És positiu que així sigui. He sentit varies vegades José Bono dir que “si en un partit no hi ha debat ni discrepància és perquè, o no hi pensa ningú, o només hi pensa un”.

Lluny quedarà, si fem bé les coses, la tècnica conclave on un grup d'escollits es tanca a la capella sixtina i, en virtut de codis esotèrics, nomenen Papa un cardenal per “ la gracia de Dios”.  Hem anat sens dubte a millor, però al Palau de Congressos no hi érem tots. Ha faltat més representació de la militància, perquè un estrany algoritme de la direcció anterior  va reduir el nombre de delegats. Un fet difícil d'explicar quan la societat catalana demana dels partits més participació, més implicació i més obertura. Però això és aigua passada.  El 12è Congrés del PSC ha donat mostres d'un canvi que ja desitjarien molts partits. Ha obert als mitjans de comunicació totes les deliberacions del plenari; inclosa la de l’informe de gestió. Un informe que es va votar de forma secreta, sistema que hi aporta un plus d’autenticitat vers la mà alçada. Del vot sincer dels delegats ha sortit una bona executiva nacional. Hi són representades diferents sensibilitats, territoris i sectors de la societat. Crec que és  un error afirmar que l’executiva ha de representar sectors del partit. Amb aquesta visió tornem al rollo conclave que ens aliena dels ciutadans. L’executiva ha de representar i defensar el pensament de la societat i dels territoris de Catalunya, no dels sectors i persones del partit.

Queda molta feina a fer. Aquest congrés és una primera fase. Pere Navarro ho explicava amb una metàfora durant el discurs de cloenda: "hem de fer el cim, i ara estem en el campament base".

La següent fase, com segueix el tweet de Ros, ha de ser obrir-nos a la societat catalana: “No es tracta de connectar,  com si es tractés de dos entitats independents i haguéssim d’estendre tentacles o endolls”. “El PSC hem de ser el reflex de la societat.” (Àngel Ros. Conferència dimarts 13 desembre de 2011, sala IMAC, Lleida).

No m’hi estendré en les conclusions del congrés. Només destacaré com a curiositat que, si bé la comissió 2 (on hi vaig estar present) no va aprovar el grup propi a la cambra baixa de l’Estat, sí que hi figurarà aprovada una esmena que obliga el PSC a votar el mateix a totes les institucions on està representat: coherència d’idees.

En quan a l’esperada  renovació, part de raó tenien el diari Ara i La Vanguardia quan obrien  l’edició de diumenge amb “Renovació light” i “Renovació sense traumes” respectivament, però crec que, tot i això,  ha estat una renovació pràctica i útil pel partit. S’han mantingut joves valors com Jordina Freixanet. Ros ha assumit més responsabilitat, Paco Boya s'incorpora i la JSC assumeix un paper important en el comandament de la nau.

Estem davant un nou PSC, i això ens il•lusiona. Poc a poc anirem fent maniobrar el transatlàntic i recuperarem la confiança de la majoria socialdemòcrata de Catalunya. En els propers Congressos de les Federacions i de les Agrupacions tindrem l'oportunitat de fer realitat la decisió congressual d’obertura, participació, transparència i renovació. Perquè és a les Agrupacions i les Federacions on s’hi juga realment el partit. La política real, la del cos a cos, la porta d’entrada del PSC, qui dona la cara davant els ciutadans són les seves federacions i agrupacions. El que hem fet a Barcelona aquest cap de setmana ha set molt important per la història del PSC, però tant o més importants seran els propers congressos territorials: obertura, nou missatge, noves cares, nou discurs i més democràcia.

Esforç per un nou PSC

L'ALIANÇA PP-CiU

Si Josep Pla hagués viscut el període polític 1996-2011 s’hagués repensat l’afirmació: “El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. I és que en tot aquest període s’ha forjat, segons l’opinió de molta gent, una sòlida aliança entre Convergència i Unió i el Partit Popular que, no ens enganyem, negaran sempre els seus membres.

Tot començà l’any 1996 amb la investidura de José Maria Aznar com a President del Govern i els conseqüents acords dels Pressupostos Generals de l’Estat. El “feeling” perdurà els anys 2000-2004 i, curiosament, s’ha mantingut a les Corts Generals durant la darrera legislatura estant el PP a l’oposició.

En el 50% de les votacions del Congrés de la IX Legislatura CiU i PP hi han votat junts. Té sentit, les dretes s’hi posen ràpid d’acord entre elles. Els fets són tossuts. L’aliança CiU-PP es manté ferma en l’actual legislatura a Catalunya; Badalona i la Diputació de Barcelona en són alguns exemples locals. I a la Generalitat de Catalunya tot fa pensar que l'acord dels pressupostos del 2011 es reproduirà amb els del 2012.

Un apunt: Recordem que CiU mai pacta amb el PP per anar contra Catalunya, mai, aquest honor el reserven per al PSC o el PSOE. CiU hi pacta sempre per ¿responsabilitat d’Estat?

Aquest panorama l’ha d’assumir ¿amb orgull? el sector independentista de CiU o valorar, amb rigor, si és coherent amb els seus sentiments i és el que esperen del seu partit. No seré jo qui critiqui les aliances, això ja ho va fer, i de quina manera, CiU amb el tripartit. Crec que les aliances formen part de l’essència de la democràcia. Però sempre s’han de reconèixer, assumir i acceptar. Un ha de ser responsable dels seus actes. No s’hi val amagar-les quan convé sota ves a saber quins valors esotèrics; o negar-les directament o passar-hi de puntetes als debats públics.

Per dur que sigui per les bases de Convergència, avui hi ha una sòlida aliança política entre CiU i el PP que durarà tot el que els socialdemòcrates i els progressistes d’aquest país, units, vulguem.

Potser avui el més semblant a un espanyol de dretes és un català de dretes.

Encarar els congressos del PSC i del PSOE.

Les millors lliçons ens les dona la història pròpia. El 12 de març de l’any 2000 el Partit Popular de José Maria Aznar i Mariano Rajoy guanyava els comicis al Congrés del Diputats per majoria absoluta. Va obtenir 10.321.178 vots, uns 500.000 menys que diumenge passat, front el PSOE que n’obtenia 7.918.752.

Amb aquest resultat, i segons relaten les cròniques, el PSOE estava poc menys que a les últimes. Perdia vots en cascada; mancat  de lideratge - no oblidem que Joaquin Almunia va dimitir després de la derrota - i patint la desconfiança de gran part de la societat. Moltes persones desconfiaven del partit socialista perquè havia perdut la capacitat d’il•lusionar i de generar confiança.

Uns mesos després, al juliol del mateix any, el PSOE celebrà el seu congrés amb el desgavell de març molt present. Un congrés que havia de marcar el nou lideratge i el nou rumb del partit. I ens en vam sortir.

Què comportà el congrés de juliol de 2000?

En primer lloc una gran renovació. Un desconegut Jose Luís Rodríguez Zapatero es va fer amb el 90% dels vots tot i presentar-se amb pocs avals. Es va convertir en el nou Secretari General del partit i el que ve després tots ho coneixem. Zapatero era desconegut a Ferraz, però no per aquest motiu inexpert. De fet portava 14 anys de diputat per Castella i Lleó i estava implicat activament en “Nueva Vía”, una corrent reformista del partit. El nou líder sortit del congrés es va proposar reformar un partit anquilosat després de 14 anys de poder.  I ho va conseguir amb un canvi de les persones que havien de liderar l’organització, i això, segons ha demostrat la historia, va ser un encert

I en segon lloc comportà un canvi  tranquil i amb “talante”. Tot el partit va estar a l’alçada del delicat moment que es travessava i la unitat i el talante van ser valors principals de tota l’organització. Per exemple, José Bono, rival de Zapatero en aquell Congrés va continuar, com és notori, influint en el destí de PSOE, però sense liderar, aquesta responsabilitat l’ostentava el nou Secretari.

El congressos del PSC i del PSOE arriben en un moment històric molt semblants al de l’any 2000: davallada electoral socialista i majoria absoluta del PP. Sé que no és exactament el mateix, perquè la crisis econòmica que patim no té precedents i ho trasbalsa tot, però si analitzem les coincidències en treurem dos pistes clares de com encarar-los amb èxit:  la renovació,  i el canvi tranquil. No tinc cap dubte, cap, que el PSC i el PSOE tornaran a ser la referència de la socialdemocràcia i el progressisme.

Indignados en Harvard University.

Leo en la red que el pasado 2 de noviembre un grupo de estudiantes de la Universidad Harvard se retiró en bloque de la cátedra de Introducción a la Economía. El motivo de la protesta fue el contenido y el enfoque que se imparte en Harvard de esta materia. La protesta se dirigió contra el profesor Gregory Mankiw, conocido economista norteamericano, ex asesor del Presidente George W. Bush y gran defensor del modelo capitalista neoliberal que rehúye la regulación en los mercados. Mankiw es autor de uno de los manuales de macroeconomía más utilizado en las escuelas de economía en el mundo. Cabe recordar que la Universidad de Harvard es un centro de formación elitista que trabaja en el epicentro de las tesis neoliberales. Los alumnos sin beca pagan del orden de 54.000 dólares por cada año de estudios.

Según denuncian los estudiantes, la doctrina de Harvard adolece de: “muy poco acceso a aproximaciones económicas alternativas. No hay ninguna justificación para la presentación de las teorías económicas de Adam Smith como algo más fundamental o básico que, por ejemplo, la teoría keynesiana”.

Otro fragmento interesante del manifiesto:  “Los graduados de Harvard juegan un papel importante en las instituciones financieras y en la conformación de las políticas públicas en todo el mundo. Si falla la Universidad de Harvard a la hora de equipar a sus estudiantes con una comprensión amplia y crítica de la economía, sus acciones serán susceptibles de perjudicar el sistema financiero mundial. Los últimos cinco años de crisis económica han sido prueba suficiente de ello”.

El recurrente documental Inside Job, de Charles Ferguson, puso de manifiesto el vacío intelectual y la corrupción moral y económica de gran parte del mundo académico elitista de Estados Unidos, cómplices por acción u omisión del crack financiero. Muchos de sus catedráticos emitían informes y estudios dando cobertura intelectual a prácticas financieras que han devenido estafas. Antes del crack de 2008, los economistas de las principales universidades estadounidenses abogaban por un mundo en el que los mercados financieros actuaran a sus anchas, sin supervisión ni regulación. Y no parece que hayan aprendido de sus errores.

Pero las cosas están cambiando. Es esperanzador saber que los economistas del futuro se rebelan contra un sistema carcomido por la avaricia. En un post anterior escribí sobre #acampadalleida. Les invitaba a cambiar el sistema desde dentro, como lo haría un virus informático y no solo acampando en la plaza Ricard Vinyes. El mejor ejemplo de cómo actuar desde dentro es lo que han hecho estos estudiantes de Harvard, torpedear el epicentro de la doctrina económica neoliberal.

La Diputació tanca portes.

Darrerament s’han constituït dos nous Patronats amb segell convergent a la Diputació de Lleida: el Patronat de Turisme i el Patronat del Centre Europeu d’Empreses i Innovació. La composició de sengles òrgans participatius (?) demostra un estrany tancament de la Diputació en si mateixa que crec no beneficia el seu bon  funcionament. M’explicaré:

El mes de setembre de 2007 vaig assumir la direcció del Ceeilleida de la Diputació. En arribar vaig trobar-me un Patronat composat exclusivament per diputats de Convergència i Unió (CiU). De seguida vàrem entendre l’error que suposaria no transformar-lo en un òrgan obert i plural, sobretot si volíem una institució moderna, transparent i participativa. El govern presidit per Jaume Gilabert va designar patrons diputats i diputades de tots els grups polítics amb representació al Ple. Vam creure necessari convidar tots els partits a participar en el govern del projecte. Així va ser durant tot el mandat 2007-2011; el Patronat del Ceei va estar format per diputats del PSC, ERC, CiU i PP.

Però els temps canvien, al maig de 2011 CiU recupera el govern de la Diputació i ja se sap: “la cabra siempre tira al monte”. El 6 d’octubre es constitueix formalment el nou Patronat convergent de la Fundació Ceeilleida i, com era d’esperar, de nou tots el diputats designats patrons són de CiU, vetant l’accés a diputats dels altres partits polítics. La història es repeteix. En política mana el fons, però les formes i els detalls són molt importants. El gest del nou govern amb la composició del Patronat del ceeilleida reflexa poc respecte vers la participació democràtica i la transparència.

Però n’hi ha més.

Aquesta mateixa setmana s’ha constituït una altre Patronat de la Diputació. Aquest cop li ha tocat el torn al de Turisme. Aquí el tancament de portes ha estat més estrambòtic. El govern convergent no ha incorporat Turisme de Lleida de la Paeria al seu Patronat de Turisme, i sí n’ha inclòs d’altres entitats públiques i privades de tot tipus més o menys o res vinculades al sector turístic.

Jo em pregunto: el conjunt del Turó de la Seu Vella, gestionat en gran part per la Paeria, no és rellevant pel turisme de Lleida? La Llotja no és important per turisme de congressos? Els serveis de Lleida no són vitals per l’Aeroport?

Per quin motiu no hi ha Turisme de Lleida al Patronat de Turisme de la Diputació?  Les raons d’aquesta decisió estratègica les hauran de preguntar al President de la Diputació. Però si la decisió és per motius polítics, tenim un greu problema; si és per motius tècnics, en tenim un de pitjor; i si s’han despistat al constituir-lo, Déu meu cames ajudeu-me.

En la meva opinió aquests són dos exemples de com la Diputació convergent tanca portes. És una opció respectable i legal, però difícil de justificar en l’època actual. Sempre s’està a temps de rectificar. No vivim dies per individualismes, avui esdevé obligatori jugar en equip. La societat exigeix de la política màxima transparència, molta participació, estreta coordinació d’administracions i unió d’esforços en l’optimització dels recursos públics. No sembla que aquesta Diputació estigui per la labor, esperem que reflexioni i obri les portes dels seus òrgans.

La meca de les curses de fons.

La figura de l’emprenedor és central en el projecte progressista.

Les campanyes electorals són per fer balanç i propostes de futur. Les dues legislatures socialdemòcrates que deixem enrere han fet realitat grans avanços en el reconeixement a l’emprenedoria individual. Aquest govern ha protegit els treballadors que opten per l’autocupació; molts d’ells aixoplugats sota el règim d’autònoms de la seguretat social. S’ha impulsat, recordem, la Llei que regula l’Estatut del treball autònom, garantint, per primer cop en la història democràtica, els drets dels treballadors per compte propi. També durant la darrera legislatura, i en l’àmbit europeu, ha vist la llum la Llei que regula la prestació per cessament d’activitat dels treballadors autònoms. Però queda molt per fer. En política el curs no acaba mai, sempre queden assignatures pendents.

 El PSOE adquireix en el seu programa electoral el compromís de crear la Llei del Foment Empresarial. Una nova llei per facilitar i estimular la creació de noves empreses a Espanya fins assolir taxes d’emprenedoria similars o superior als països del nostre entorn. Un marc legal més favorable a l’emprenedoria, on aquelles persones que aposten per liderar el seu projecte hi trobin menys obstacles i més facilitats.

La llei treballarà, entre d’altres aspectes, dos demandes històriques per la creació i consolidació de noves empreses: la reducció de la càrrega administrativa i la millora en el finançament. Per aconseguir-ho es fa palesa la necessitat d’harmonitzar l’ordenament jurídic dels estats que formen la Unió Europea, i articular mecanismes perquè flueixi el crèdit a la economia productiva.

El PSC  incorpora també al seu programa el ferm compromís en favor dels emprenedors i autònoms de nova generació, i ho fa a través de propostes concretes, com la exempció, durant els primers dos anys, del pagament de qualsevol impost derivat de la posada en marxa del projecte empresarial, així com la reducció del 50% de la quota a la seguretat social d’aquells treballadors que contractin.

Les petites i mitjanes empreses generen el 80% de l’ocupació espanyola. Sense una aposta ferma per la creació i consolidació d’empreses no es pot reduir la taxa d’atur i en conseqüència progressar. La socialdemocràcia espanyola i catalana tenen clar aquest diagnòstic, per això els emprenedors ocupen un lloc central en el projecte socialista. Emprenedors i emprenedores formats, innovadors, valorats i recolzats perquè continuïn sent motor de la nostra societat.

BALADES DEL RIU PERDUT - Al riu Segre -

Carlos Nadal Gaya

Dimarts passat es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya el Poemari pòstum de Carlos Nadal Gaya ( Barcelona, 1923- 2010), editat per Pagès editors.  El llibre té dos parts “Dietari a la vora del mar” i “Balades del riu perdut” , aquesta segona inspirada en el riu Segre de Lleida, símbol de les seves arrels lleidatanes. Carlos Nadal va ser durant més de mig segle periodista del diari La Vanguardia, primer com a redactor en cap d’internacional i després com a redactor en cap d’opinió. Des de l’any 1976 fins dos dies abans de la seva mort, el gener de 2010, va publicar ininterrompudament -35 anys- un article sobre política internacional sota l’epígraf “Week-end político mundial”; l’últim analitzava la catàstrofe d’Haití i les seves conseqüències. Nadal desvetlla en aquest llibre una amagada passió: la poesia; i és que tal com va titular el diari La Vanguardia en la crònica de la presentació del  llibre: “L’analista era un poeta”. A la segona part del llibre, Balades del riu perdut, hi trobem 34 poemes inspirats majoria en el riu Segre i en Lleida, ciutat a la que la seva família hi ha estat sempre molt vinculada.

L’horta ens esperava cada dia.

Li pujava dels bancals una febre humida feta d’olors

i ens deixàvem portar

pel vent suau de la tarda

entre el laberint dels pomers.

Carlos Nadal va ser mestre de periodistes. Entre els anys 50 i 60 va formar part del grup clandestí de Periodistes Democràtics de Barcelona. Va ser professor de política internacional de la facultat de Periodisme de la Universitat de Barcelona. L’any 2006 l’Associació de la Premsa de Madrid li atorgà, de mans del Príncep d’Astúries, el premi Rodríguez Santamaria com a reconeixement a la seva trajectòria professional. El 2008 rebé els seu darrer guardó: el reconeixement per la lluita en favor dels drets humans que li atorgà l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Aquest post és per recordar un brillant analista de la política internacional i una brillant persona,  humil i afectuosa, d'una talla intelectual que intimidava. Us recomano sincerament el seu primer llibre de poesies, moltes d'elles inspirades en Lleida. 

LA CRUÏLLA DEL PSC

Fragment de l'article "La cruïlla del PSC" de JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL, publicat a

LA VANGUARDIA el 22.10.11 on, al meu entendre, fa una acurada diagnosi del repte més important del PSC.

(...)

El problema del PSC es concreta en un aspecte puntual però que en condiciona tota l’acció: la fixació d’una posició clara pel que fa a la relació de Catalunya amb Espanya; un tema que el PSC ha trampejat com ha pogut durant els darrers anys, i que, segons com el resolgui, pot liquidar la condició de partit frontissa, perquè tot té un límit en aquesta vida, fins i tot la resistència dels materials, que al capdavall es trenquen de tant doblegar-los.

Ja se sap que el PSC defensa una estructura federal de l’Estat, però crec que, sota aquest concepte d’Estat federal –que és, pensem-hi, una varietat de l’Estat unitari en què l’interès de tots preval, en algunes matèries, per damunt de l’interès particular de qualsevol de les parts– batega a Catalunya –des de l’inici del procés estatutari– la reivindicació més o menys explícita d’una relació bilateral o confederal –d’igual a igual– entre Catalunya i Espanya, que pot ser que pel PSC sigui una estació final, però que pels nacionalistes és una estació de passada –“una miqueta d’independència”– cap a la plenitud nacional.

És en aquesta indefinició sobre el model d’Estat on hi ha el motiu pel qual el PSC es desdibuixa cada dia que passa, ja que no satisfà ni els uns ni els altres, amb l’agreujant que molts acaben desconfiant-ne i l’abandonen per anar a buscar opcions més clares. El PSC s’ha de decidir. Les dues opcions són raonables, però són incompatibles. El moment de la veritat arribarà aviat, quan estableixi la posició sobre la demanda d’un grup parlamentari propi a Madrid. Perquè ja se sap que un Estat federal no pot funcionar sense partits polítics d’àmbit també federal. Per tant, si el PSC opta per reivindicar un grup parlamentari propi, és que –digui el que digui– la seva opció no és federal sinó confederal; i, al contrari, si es limita a reclamar veu pròpia en el si d’un grup socialista únic, la seva aposta federal és seriosa. El pròxim congrés decidirà el que vol. Ara bé, si opta pel grup propi, és possible que, passat un temps, algú digui: “Mireu què se n’ha fet, del PSC! Va ser bonic mentre va durar”.

Tres propuestas.

El PSOE ha hecho público su programa electoral para las elecciones generales del 20 de noviembre.

Tres de sus propuestas me han llamado especialmente la atención, no tanto por importantes, eso dependerá de la prioridad de cada uno, pero sí por abordar temas habituales de las tertulias políticas y por responder a reivindicaciones de movimientos cívicos como el #15 M o Democracia Real Ya.

La primera: Las listas electorales desbloqueadas en elecciones municipales y al Congreso (pag. 119 del programa). El nuevo sistema permitiría al ciudadano escoger, dentro de la lista presentada por cada formación política, a uno o varios de sus integrantes, lo que supone, a mi entender, un gran avance democrático.

La segunda: Promover la dación en pago (pag. 46). Acción pactada entre entidad bancaria y cliente hipotecado como una solución más eficiente que las ejecuciones para beneficiar al deudor de buena fe.

La tercera: Sanciones a la mala praxis bancaria (pag. 13). El PSOE reforzará los controles al funcionamiento y a la gestión de las entidades financieras así como el establecimiento de sanciones a sus gestores cuando se demuestre mala praxis bancaria. Esta figura se engloba en un paquete más extenso de medidas de control a la especulación financiera y las prácticas bancarias abusivas.

La simplificación siempre es arriesgada. De hecho el programa electoral contiene 144 páginas que recogen muchísimas más propuestas y muchos más argumentos de todos los temas que afectan a la sociedad. Pero he creído interesantes estas tres propuestas sobre temas recurrentes en los medios de comunicación y en los debates de la calle.

LA POLÍTICA ÉS UNA CURSA DE FONS.

M’agrada córrer. M’agraden també altres esports, però córrer és especial. Fa uns anys que m’hi he enganxat seriosament. És una activitat compatible amb les meves responsabilitats familiars i professionals. Surts de casa canviat i en una hora enllestit a la dutxa.

Tot i no tenir un gran palmarès estic ben orgullós de les meves mitges maratons –Barcelona i Balàfia-, Pujades a la Seu Vella; curses dels Temples, San Silvestres de Lleida; també he corregut a Vilanova de la Barca; tres Curses de la Mercè de Barcelona i a Puigvert. De fet és a Puigvert on vaig fer la meva marca dels 10 km: 48’13’’ i a Balàfia la de mitja marató 1 hora 54’.

Les curses de fons requereixen sacrifici perquè sempre es pateix. Exigeixen molta dosificació i un entrenament regular. Jo trobo grans similituds entre una cursa de fons i el que se’n diu en llenguatge periodístic la “carrera política”. Ambdues curses requereixen molta paciència, dosificació, regularitat; és obligatori conèixer bé les distàncies i els teus límits per arribar a la meta en condicions òptimes. Si no assimiles aquests aspectes el circuit es converteix en un suplici per oblidar.

Jo convido tothom a participar activament en la política. És una obligació que tenim com a ciutadans i ciutadanes. Però si m’accepteu un consell, mai has de córrer per sobre de les teves possibilitats, perquè no arribaràs. Ja he vist algun “vedette” caure de la política local per anar passat de pulsacions. Has de trobar el teu ritme i mantenir-lo fins al final. En la política, com en les curses de fons, les dreceres es penalitzen amb l’eliminació.

Mesurar la distància del recorregut, visualitzar la meta, la teva meta, mantenir amb sacrifici un ritme constant i estar disposat a patir. Aquestes són les claus de l’èxit en les curses de fons i, per què no, també en la política.

#acampadalleida

He llegit el manifest publicat a twitter pels indignats de la plaça Ricard Vinyes. Tenen raó en la majoria del seus plantejaments. Denuncien injustícies reals del nostre sistema econòmic i polític. Qui tingui dubtes només cal que vegi el documental Inside Job, guanyador d’un Oscar. És un relat colpidor sobre els culpables reals de la crisi. És indignant la impunitat amb la que els culpables dolosos han estat tractats per la justícia i la política dels Estats Units.

Aquesta mobilització motius no li falten, però té, al meu entendre, un error letal d’estratègia.

#acampadalleida de seguir així -acampats a la plaça sense organització ni lideratges- és una pomada innòcua per una situació que requereix fortes dosis d’antibiòtic.

#acampadalleida s’ha de filtrar dins els circuits polítics si volen fer la revolució que desitgen. I això no és utòpic. És fals que els partits estiguin tancats. És fals. Els partits són organitzacions democràtiques obertes a tothom qui vulgui participar. Amb assemblees i reunions periòdiques on cadascú, si és valent, pot dir la seva. Aquí està la veritable revolució, canviar la política des de dins.

Indignats? Indignat està el PP amb la llei de parelles homosexuals. Indignada està l’Església amb la llei de l’avortament. Indignats estan els ecologistes amb les nuclears o el PSC amb les retallades indiscriminades de CiU. O el PP amb els immigrants. Sempre hi ha hagut, hi ha, i hi haurà gent indignada. Sempre, res de nou en aquest sentit.

Però si es vol fer la revolució, si es vol canviar la política de veritat, només es pot fer des de dins actuant com ho faria un virus informàtic. I és aquí on fallen els moviments #15M i #acampadalleida.

TOT ÉS ACTITUD

Fa uns dies vaig assistir al 5è Fòrum del Management organitzat per l’associació FUNDE a la Universitat de Lleida. La Jornada va estar molt ben conduïda per Mariví Chacón i les ponències van estar força interessants. Vaig assistir perquè crec que el lideratge és un dels valors que ens ajuda a sortir enfortits de la crisi; lideratge en tots els seus àmbits: emprenedoria, polític, social o el que desenvolupa una mare de família vers els seus. Peter Drucker (1909-2005) és considerat el pare del management modern. Drucker explica amb aquest conte què és per ell el lideratge:

“A man came across three masons who were working at chipping chunks of granite from large blocks. The first seemed unhappy at his job, chipping away and frequently looking at his watch. When the man asked what it was that he was doing, the first mason responded, rather curtly, “I’m hammering this stupid rock, and I can’t wait ’til 5 when I can go home.” ”A second mason, seemingly more interested in his work, was hammering diligently and when asked what it was that he was doing, answered, “Well, I’m molding this block of rock so that it can be used with others to construct a wall. It’s not bad work, but I’ll sure be glad when it’s done.” ”A third mason was hammering at his block fervently, taking time to stand back and admire his work. He chipped off small pieces until he was satisfied that it was the best he could do. When he was questioned about his work he stopped, gazed skyward and proudly proclaimed, “I…am building a cathedral!” “Three men, three different attitudes, all doing the same job.”

Tres nois picant pedra. Quan se’ls pregunta a cadascú d'ells què estan fent el primer ve a respondre: “picant aquesta absurda pedra, i amb ganes que arribi l’hora d’anar a casa”. L’altre diu “aquesta pedra que pico es farà servir per construir un mur,el treball no està malament, però m’alegraré si s’acaba”. El tercer noi respon orgullós: “Estic construint una catedral!” L’home que està construint una catedral és l’autèntic líder. No és el martell, no és la pedra, no són les circumstancies laborals; és l’actitud. L’actitud colectiva ens farà sortí enfortits de la crisis.

VIVERS D’EMPRESA DE LLEIDA. INDICADORS D’ÈXIT.

Segons l’estudi “Creació d’empreses a Lleida: anàlisi dels emprenedors i de les noves empreses”, elaborat pel professor de la UdL, José M. Alonso Martínez, i presentat l’any 2008 a la Cambra de Comerç de Lleida, el 70,5% de les noves empreses de Lleida es dissolen abans de complir els dos primers anys des la seva creació.

Aquesta no és una bona dada, no obstant, segons hem pogut constatar recenment, de les 58 empreses que han estat o estan instal•lades als vivers del Centre Europeo d’Empreses i Innovació només 3 s’han dissolt. És a dir, més del 98% de les empreses que han iniciat al seu bagatge als vivers de Lleida mantenen la seva activitat passats dos anys de la seva creació, la qual cosa suposa un gran èxit. Això no vol dir que les empreses que “sobreviuen” ho tinguin fàcil. De fet hi ha un percentatge important que pateixen amb duresa les conseqüències de la crisi, però tot i això, aguanten.

El vivers d’empresa funcionen. Són infraestructures útils per a la consolidació i l’arrelament d’empreses. Crec que han de ser acadèmies empresarials “amb foc real”, que formin en actituds més que en aptituds, i que acompanyin projectes amb bones perspectives de generar ocupació de qualitat i diversificació econòmica.

17.12.09 SEGONA PART ESTREVISTA CAFEÏNA. MARIVI CHACON.

Entrevista Cafeïna, amb Mariví Chacón, 1ºpart Setembre 2009

Fragment de l’article Javier Cercas “El Fracaso de la Izquierda” publicat el 15 de gener a EL PAÍS.

El Fracaso de la Izquierda

(...)

Pero, como todo el mundo sabe, el problema electoral del PSC es mucho más antiguo y más serio: es el problema de los varios cientos de miles de ciudadanos que, reiteradamente, votan socialista en las elecciones generales y se quedan en casa en las elecciones autonómicas; baste recordar que en las últimas generales el PSC cosechó 1.600.000 votos, mientras que en las últimas autonómicas no ha llegado a los 600.000: más de un millón de votos de diferencia. Ese es el verdadero problema: el de todos los ciudadanos que no se sienten concernidos por el tradicional catalanismo de izquierdas del PSC, no, cabe conjeturar, porque sea de izquierdas, sino porque está colonizado por el nacionalismo. ¿Quiere eso decir que todos los votantes izquierdistas perdidos en las elecciones autonómicas son nacionalistas españoles y que, para no perderlos, el PSC tiene que cambiar el catalanismo de izquierdas por el españolismo de izquierdas? En mi opinión, no: solo quiere decir que la izquierda catalana debe rechazar la confrontación entre nacionalismos rechazando por igual y por las mismas razones -por ser ambos irracionalistas, comunitaristas e insolidarios, es decir, fundamentalmente reaccionarios- el nacionalismo catalán y el español; o dicho de otro modo: debe romper con su discurso tradicional construyendo a cambio un discurso que, antes que catalán o español, sea un discurso de izquierda, un discurso capaz de enfrentarse sin ambigüedades a la hegemonía del discurso nacionalista.

5 anys de ceei. Propera estació: Globalleida.

EL MES DE MAIG de 2005 es va instal·lar la primera empresa als vivers del Centre Europeu d'Empreses i Innovació de Lleida. Un projecte finançat pels Fons Europeus de Desenvolupament Regional i la Diputació de Lleida, nascut amb l'objectiu de promoure l'esperit emprenedor i d'acompanyar nous projectes empresarials durant els primers anys de vida. A finals de 2007, el ceeilleida tenia en funcionament dos edificis al Complex de la Caparrella amb capacitat per a 19 empreses. El mes de setembre de 2008 va entrar en funcionament el tercer edifici a la Caparrella i, paral·lelament, s'han anat formalitzant els diferents convenis amb els ajuntaments de les Borges Blanques, la Seu d'Urgell i Cervera que faciliten la cogestió dels seus vivers municipals. Amb aquesta xarxa, el servei s'ha ampliat fins als sis edificis, que avui acullen 40 projectes empresarials amb components innovadors. La xarxa de vivers ofereix en l'actualitat 59 espais (un 310% més que el 2007) per als emprenedors de tota la província.

Durant l'any 2010, s'han dut a terme 58 accions formatives i divulgatives a les quals han assistit 2.550 persones. El CEEI de la Diputació ha promocionat aquells plans de negoci que els nostres tècnics veien amb possibilitats d'èxit. Molts d'aquests projectes els incubem als nostres vivers durant els seus tres primers anys de vida. I els dotem d'un entorn facilitador del seu desenvolupament. El servei no s'acaba amb les instal·lacions, la formació i la col·laboració entre empresaris és una part molt important per a la consolidació de projectes. Aquestes tasques s'han realitzat coordinadament amb els patrons de la Fundació: ajuntament de Lleida, UdL, UGT, CCOO, les cambres de comerç, COELL, PIMEC i La Caixa, i s'ha intentat potenciar les habilitats inherents a l'emprenedoria, habilitats més vinculades a l'actitud personal que no pas a les aptituds intel·lectuals. Totes les activitats del ceeilleida han estat programades en sintonia amb els objectius del Parc Científic de Lleida i tenen la qualitat del servei i el compromís amb la millora contínua com a valors estratègics. Això no és possible sense la il·lusió d'un equip unit, que respecta i estima el projecte i que té mentalitat oberta i positiva.

Tal com han anunciat els representants institucionals de la Paeria, la Diputació, la Universitat i les cambres de comerç de Lleida i Tàrrega, durant l'any 2011 es tancarà el procés d'integració dels serveis de promoció econòmica, incloent-hi el CEEI, en un únic instrument: Globalleida.

Globalleida és un consorci públic que executarà de manera ordenada els programes de suport a l'emprenedoria de les institucions compromeses amb el projecte. Un consorci presidit pel senyor Antoni Brufau que treballarà per atraure inversions i per facilitar la creació i consolidació d'empreses fortes a tota la província. La persona que serà el conseller delegat, el senyor Xavier Pont, està dissenyant els engranatges de la maquinària, la dota de musculatura i vetlla perquè el component més important, les persones, trobin l'encaix on puguin donar el millor de si mateixes. Crec que Globalleida és, amb tot, el projecte més important de promoció econòmica que té Lleida entre mans.

El ceeilleida tancarà aquest 2011 una etapa. Durant aquests anys s'han construït i projectat nous vivers, s'ha consolidat la col·laboració amb l'European Bussiness Network i l'Associació Nacional de CEEI Espanyoles, s'han multiplicat les activitats i s'ha vetllat per la qualitat de la gestió aplicant-hi estàndards de millora contínua. Tanquem un cicle. Aquest any toca créixer en benefici dels emprenedors i les emprenedores de Lleida. Aquest any, Globalleida.