jueves, 15 de junio de 2017

Participación: Leyenda urbana.

Perdónenme la vehemencia: no se participa porque la ciudadanía no quiere participar.   Y no participa, opino, porque para decidir y ejecutar proyectos de ciudad ya están las administraciones con sus centros de decisión política formados por representantes elegidos por el pueblo en votación libre, directa y secreta.  
En las reuniones para que participe la ciudadanía son fijos los históricos presidentes de las asociaciones de vecinos más alguien de su junta. Unas asociaciones cuyas asambleas no son especialmente numerosas. Los presidentes andan quejosos de las dificultades para rejuvenecer las juntas directivas y para asociar gente, y lo justifican,  miren por donde, con la falta de participación. En estas reuniones periódicas también fichan sin falta técnicos municipales para ofrecer la información de primera mano y el concejal o la concejala de turno, pero vecinos stricto sensu pocos, con inquietante tendencia a ninguno.  Da igual que la reunión vaya del destino de la plaza que tenemos delante del portal, seamos sinceros, a la mayoría no le interesa participar en estas reuniones, ni en asociaciones, ni en partidos, ni en sindicatos ni en plataformas. 
La autodenominada “nueva política”, presentada como agua de mayo para la sequía de representación, no ha conseguido ni de lejos indicadores de éxito razonables. Por no participar no participan ni sus afiliados en su propias consultas. Según escribe Carles Castro en La Vanguardia “Las cifras de participación en las consultas de las formaciones más recientes quedan muy por debajo de las de los partidos tradicionales” e ilustra la afirmación con estas gráficas:
Fuente: Carles Castro, La Vanguardia

jueves, 1 de junio de 2017

Altra Lleida.

 Ha mort Raymonde Salle, viuda de Víctor Torres i Perenya. Una gran senyora. La Raymonde contava una història   -l’últim cop  que li vaig sentir va ser al tanatori acomiadant Víctor Torres-  que vaig escoltar vàries vegades de boca dels meus avis materns. Víctor Torres i el meu avi, Juan Manuel Nadal Gaya, tenien una excel·lent relació personal.  Entre altres coses van ser companys de Senat la Legislatura del 79 i, explicava el meu avi, aquells viatges Lleida - Madrid unien molt.  No eren com ara 2h 15’ d’AVE.  En aquell temps era un viatge de tot un matí o tota una tarda. Molta conversa,  confidències i projectes comuns.  També eren veïns d’escala al Carrer Maragall.  La història que explicaven és una més de les moltes del 23F.  Quan va esclatar el cop d’Estat i la Guardia Civil va irrompre al Congrés, la meva àvia va anar a casa dels Torres a dir-li a Raymonde que no dubtessin a amagar-se a casa dels meus avis si tot es complicava. Que allà no buscarien. Raymonde li va agrair sempre aquest oferiment, que estic convençut hagués estat recíproc en circumstàncies inverses. Les dues families, amb tràgics records recents de la guerra civil, sabien del valor d'aquell oferiment aquella nit d'incertesa.   Però n'hi ha més d'histories de valors humans dels Torres per sobre d’ideologies:  Citant “Un vals de cap d'any”, text entranyable d’Anna Sàez Mateu: “Ara que sembla que dos polítics amb un mateix objectiu no es puguin entendre, està bé recordar que Víctor Torres no va perdre mai l'amistat amb Francisco Pons, que presumia de tenir el carnet número 1 de Falange a Lleida i que va arribar a ser alcalde de la ciutat. Els separava un abisme ideològic, però Víctor Torres no el va delatar quan en plena guerra, Pons tractava de fugir a territori nacional. I Pons mirava cap a una altra banda quan havien canviat les tornes i Torres retornava clandestinament a Lleida. Busquem generositat al diccionari?” Molts de nosaltres, veient el nivell de la política actual, on sembla que odiar sigui políticament correcte,  podríem aprendre d’aquests exemples.  Només em queda una pregunta: Victor Torres hagués vetat un carrer a nom del meu avi? Mai no ho sabrem del cert,  tot i que jo tinc una opinió cristal.lina al respecte. Altres temps. Altra política. Altra Lleida