Crec que va ser l’any 93 quan vaig enviar la meva primera carta al director als diaris Segre i La Mañana; va ser la crònica d’un U.E. Lleida - Osasuna. La meva relació amb el Lleida ha estat com la de molts lleidatans: hi anava amb el meu pare de nen i d’adolescent vaig saltar al costat de Els Xuts. En fi, intensa amb el pas del anys, però res d’original.
Ara uns empresaris locals, algun d’ells amic meu, aspiren a crear un altre club de futbol. Sembla que ho fan per competir esportivament amb el Lleida, sabedors que això implica també una competició econòmica. Són un equip de gestors que han acreditat la seva vàlua i l’han demostrada sobradament els últims 5 anys. Ells saben gestionar econòmicament un club tot i que esportivament no hagin tingut gaire sort.
L’alcalde de Lleida, en una entrevista d’aquesta emissora aposta, com acostumar a fer, pel sentit comú. Larrosa defensa un únic projecte futbolístic que compti amb el major suport possible tant econòmic com social. No tinc més informació que la que publiquen els diaris i la ràdio, ni cap interès particular. Però sé veure que el futbol (també a Lleida) té un component polític transcendental; aquí rau la seva grandesa. No descobreixo res si dic que el futbol és sentiment col·lectiu de pertinença a una ciutat que s’escampa més enllà del terme municipal. Això se simbolitza amb uns colors, un escut, un himne i una història de nens i nenes que anaven al Camp d'Esports amb la família i de joves que saltaven amb Els Xuts. Tot això no ho pots comprar amb un nou projecte. Pel bé de la ciutat cal esforçar-se fins al límit per aconseguir un sol equip.
Si cau el Lleida, cau quelcom més que un expedient i un mal de cap. I no és gens positiu pel nou equip de Cappont ser percebut, injustament, com el botxí del Lleida. Al futbol vivim dies apassionants de diàleg i negociació: tot un repte de ciutat.
