6 IDEES 6, DE LA LLISTA DEL PRESIDENT.

1.- La llista “no política” del President, la del dret a decidir del poble, s’ha fet a dit en un despatx de Barcelona al més pur estil pujolià.

2.- Estem davant d’una obra política mestra d’Artur Mas per evitar fer balanç de gestió de govern i, de pas, cruspir-se l’ascens d’ERC.

3.- Amb 68 diputats, la llista declararà la independència. Tant se val que l’Estatut de Catalunya en demani 90 pels temes d'especial transcendència política. 

4.- La llista del President no és l'opció de la independència (n'hi ha d’altres opcions independentistes el 27S). És el vot de l’exculpació d’una legislatura de desgovern d’ERC/CiU amb la coartada del "procés".

5.- És la llista del President, feta pel President, d’un nou partit del President,  per tornar a ser President i ni caldrà que vagi als debats electorals. Brillant.  

6.- Si la llista del President sorgida del "procés" guanya el 27S s'iniciarà un nou "procés" que acabarà en un altre "procés", i així tot. La clau és no haver de donar gaires explicacions de com es gasten els 36.000 milions d'euros anyals de pressupost de la Generalitat.

“Tenemos que arreglar esto”: El paper de la socialdemocràcia.

Aquest dies els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la carta de comiat que Xavi Hernández va enviar al seu company de selecció Iker Casillas. Xavi escriu: "Cuando surgió el problema en los Madrid-Barcelona y vimos que la cosa podía ir a mayores, él me llamó y me dijo 'tenemos que arreglar esto’”.

Quan l’esport, com la política, es radicalitzen, són necessàries les figures com Casillas o Hernández que, prenent distància del conflicte, fan l’esforç de moderar les relacions;  d’intentar ocupar el centre sense posicionar-se;  arriscant-se a no ser compresos pels radicals del seu propi entorn. Aquest és en part el paper que ha jugat històricament la socialdemocràcia europea.  Un article de Victor Lapuente Giné, professor de ciències polítiques de la Universitat de Göteborg publicat en el portal Contexto y Acción ho entén així, i ho exemplifica amb la crisi grega, o amb el paper de l’SPD alemany en el període d’entreguerres responent aquells que critiquen la socialdemocràcia per la ‘tendresa’ de  les seves propostes. Lapuente argumenta, per exemple, que posicionar-se obertament a favor del NO en el referèndum grec és “un exercici ben acceptat en temps de creixent polarització  on sembla que hom s’hagi de posicionar en un bàndol o en un altre: o estàs amb Tsipras o amb Merkel-SPD-Troika. Aquest  maniqueisme és absurd per a molts que pensem que tots dos han comès incomptables errors i que n’hi ha  incomptables  combinacions intermèdies més òptimes.”