Encarar els congressos del PSC i del PSOE.

Les millors lliçons ens les dona la història pròpia. El 12 de març de l’any 2000 el Partit Popular de José Maria Aznar i Mariano Rajoy guanyava els comicis al Congrés del Diputats per majoria absoluta. Va obtenir 10.321.178 vots, uns 500.000 menys que diumenge passat, front el PSOE que n’obtenia 7.918.752.

Amb aquest resultat, i segons relaten les cròniques, el PSOE estava poc menys que a les últimes. Perdia vots en cascada; mancat  de lideratge - no oblidem que Joaquin Almunia va dimitir després de la derrota - i patint la desconfiança de gran part de la societat. Moltes persones desconfiaven del partit socialista perquè havia perdut la capacitat d’il•lusionar i de generar confiança.

Uns mesos després, al juliol del mateix any, el PSOE celebrà el seu congrés amb el desgavell de març molt present. Un congrés que havia de marcar el nou lideratge i el nou rumb del partit. I ens en vam sortir.

Què comportà el congrés de juliol de 2000?

En primer lloc una gran renovació. Un desconegut Jose Luís Rodríguez Zapatero es va fer amb el 90% dels vots tot i presentar-se amb pocs avals. Es va convertir en el nou Secretari General del partit i el que ve després tots ho coneixem. Zapatero era desconegut a Ferraz, però no per aquest motiu inexpert. De fet portava 14 anys de diputat per Castella i Lleó i estava implicat activament en “Nueva Vía”, una corrent reformista del partit. El nou líder sortit del congrés es va proposar reformar un partit anquilosat després de 14 anys de poder.  I ho va conseguir amb un canvi de les persones que havien de liderar l’organització, i això, segons ha demostrat la historia, va ser un encert

I en segon lloc comportà un canvi  tranquil i amb “talante”. Tot el partit va estar a l’alçada del delicat moment que es travessava i la unitat i el talante van ser valors principals de tota l’organització. Per exemple, José Bono, rival de Zapatero en aquell Congrés va continuar, com és notori, influint en el destí de PSOE, però sense liderar, aquesta responsabilitat l’ostentava el nou Secretari.

El congressos del PSC i del PSOE arriben en un moment històric molt semblants al de l’any 2000: davallada electoral socialista i majoria absoluta del PP. Sé que no és exactament el mateix, perquè la crisis econòmica que patim no té precedents i ho trasbalsa tot, però si analitzem les coincidències en treurem dos pistes clares de com encarar-los amb èxit:  la renovació,  i el canvi tranquil. No tinc cap dubte, cap, que el PSC i el PSOE tornaran a ser la referència de la socialdemocràcia i el progressisme.

Indignados en Harvard University.

Leo en la red que el pasado 2 de noviembre un grupo de estudiantes de la Universidad Harvard se retiró en bloque de la cátedra de Introducción a la Economía. El motivo de la protesta fue el contenido y el enfoque que se imparte en Harvard de esta materia. La protesta se dirigió contra el profesor Gregory Mankiw, conocido economista norteamericano, ex asesor del Presidente George W. Bush y gran defensor del modelo capitalista neoliberal que rehúye la regulación en los mercados. Mankiw es autor de uno de los manuales de macroeconomía más utilizado en las escuelas de economía en el mundo. Cabe recordar que la Universidad de Harvard es un centro de formación elitista que trabaja en el epicentro de las tesis neoliberales. Los alumnos sin beca pagan del orden de 54.000 dólares por cada año de estudios.

Según denuncian los estudiantes, la doctrina de Harvard adolece de: “muy poco acceso a aproximaciones económicas alternativas. No hay ninguna justificación para la presentación de las teorías económicas de Adam Smith como algo más fundamental o básico que, por ejemplo, la teoría keynesiana”.

Otro fragmento interesante del manifiesto:  “Los graduados de Harvard juegan un papel importante en las instituciones financieras y en la conformación de las políticas públicas en todo el mundo. Si falla la Universidad de Harvard a la hora de equipar a sus estudiantes con una comprensión amplia y crítica de la economía, sus acciones serán susceptibles de perjudicar el sistema financiero mundial. Los últimos cinco años de crisis económica han sido prueba suficiente de ello”.

El recurrente documental Inside Job, de Charles Ferguson, puso de manifiesto el vacío intelectual y la corrupción moral y económica de gran parte del mundo académico elitista de Estados Unidos, cómplices por acción u omisión del crack financiero. Muchos de sus catedráticos emitían informes y estudios dando cobertura intelectual a prácticas financieras que han devenido estafas. Antes del crack de 2008, los economistas de las principales universidades estadounidenses abogaban por un mundo en el que los mercados financieros actuaran a sus anchas, sin supervisión ni regulación. Y no parece que hayan aprendido de sus errores.

Pero las cosas están cambiando. Es esperanzador saber que los economistas del futuro se rebelan contra un sistema carcomido por la avaricia. En un post anterior escribí sobre #acampadalleida. Les invitaba a cambiar el sistema desde dentro, como lo haría un virus informático y no solo acampando en la plaza Ricard Vinyes. El mejor ejemplo de cómo actuar desde dentro es lo que han hecho estos estudiantes de Harvard, torpedear el epicentro de la doctrina económica neoliberal.

La Diputació tanca portes.

Darrerament s’han constituït dos nous Patronats amb segell convergent a la Diputació de Lleida: el Patronat de Turisme i el Patronat del Centre Europeu d’Empreses i Innovació. La composició de sengles òrgans participatius (?) demostra un estrany tancament de la Diputació en si mateixa que crec no beneficia el seu bon  funcionament. M’explicaré:

El mes de setembre de 2007 vaig assumir la direcció del Ceeilleida de la Diputació. En arribar vaig trobar-me un Patronat composat exclusivament per diputats de Convergència i Unió (CiU). De seguida vàrem entendre l’error que suposaria no transformar-lo en un òrgan obert i plural, sobretot si volíem una institució moderna, transparent i participativa. El govern presidit per Jaume Gilabert va designar patrons diputats i diputades de tots els grups polítics amb representació al Ple. Vam creure necessari convidar tots els partits a participar en el govern del projecte. Així va ser durant tot el mandat 2007-2011; el Patronat del Ceei va estar format per diputats del PSC, ERC, CiU i PP.

Però els temps canvien, al maig de 2011 CiU recupera el govern de la Diputació i ja se sap: “la cabra siempre tira al monte”. El 6 d’octubre es constitueix formalment el nou Patronat convergent de la Fundació Ceeilleida i, com era d’esperar, de nou tots el diputats designats patrons són de CiU, vetant l’accés a diputats dels altres partits polítics. La història es repeteix. En política mana el fons, però les formes i els detalls són molt importants. El gest del nou govern amb la composició del Patronat del ceeilleida reflexa poc respecte vers la participació democràtica i la transparència.

Però n’hi ha més.

Aquesta mateixa setmana s’ha constituït una altre Patronat de la Diputació. Aquest cop li ha tocat el torn al de Turisme. Aquí el tancament de portes ha estat més estrambòtic. El govern convergent no ha incorporat Turisme de Lleida de la Paeria al seu Patronat de Turisme, i sí n’ha inclòs d’altres entitats públiques i privades de tot tipus més o menys o res vinculades al sector turístic.

Jo em pregunto: el conjunt del Turó de la Seu Vella, gestionat en gran part per la Paeria, no és rellevant pel turisme de Lleida? La Llotja no és important per turisme de congressos? Els serveis de Lleida no són vitals per l’Aeroport?

Per quin motiu no hi ha Turisme de Lleida al Patronat de Turisme de la Diputació?  Les raons d’aquesta decisió estratègica les hauran de preguntar al President de la Diputació. Però si la decisió és per motius polítics, tenim un greu problema; si és per motius tècnics, en tenim un de pitjor; i si s’han despistat al constituir-lo, Déu meu cames ajudeu-me.

En la meva opinió aquests són dos exemples de com la Diputació convergent tanca portes. És una opció respectable i legal, però difícil de justificar en l’època actual. Sempre s’està a temps de rectificar. No vivim dies per individualismes, avui esdevé obligatori jugar en equip. La societat exigeix de la política màxima transparència, molta participació, estreta coordinació d’administracions i unió d’esforços en l’optimització dels recursos públics. No sembla que aquesta Diputació estigui per la labor, esperem que reflexioni i obri les portes dels seus òrgans.

La meca de les curses de fons.

La figura de l’emprenedor és central en el projecte progressista.

Les campanyes electorals són per fer balanç i propostes de futur. Les dues legislatures socialdemòcrates que deixem enrere han fet realitat grans avanços en el reconeixement a l’emprenedoria individual. Aquest govern ha protegit els treballadors que opten per l’autocupació; molts d’ells aixoplugats sota el règim d’autònoms de la seguretat social. S’ha impulsat, recordem, la Llei que regula l’Estatut del treball autònom, garantint, per primer cop en la història democràtica, els drets dels treballadors per compte propi. També durant la darrera legislatura, i en l’àmbit europeu, ha vist la llum la Llei que regula la prestació per cessament d’activitat dels treballadors autònoms. Però queda molt per fer. En política el curs no acaba mai, sempre queden assignatures pendents.

 El PSOE adquireix en el seu programa electoral el compromís de crear la Llei del Foment Empresarial. Una nova llei per facilitar i estimular la creació de noves empreses a Espanya fins assolir taxes d’emprenedoria similars o superior als països del nostre entorn. Un marc legal més favorable a l’emprenedoria, on aquelles persones que aposten per liderar el seu projecte hi trobin menys obstacles i més facilitats.

La llei treballarà, entre d’altres aspectes, dos demandes històriques per la creació i consolidació de noves empreses: la reducció de la càrrega administrativa i la millora en el finançament. Per aconseguir-ho es fa palesa la necessitat d’harmonitzar l’ordenament jurídic dels estats que formen la Unió Europea, i articular mecanismes perquè flueixi el crèdit a la economia productiva.

El PSC  incorpora també al seu programa el ferm compromís en favor dels emprenedors i autònoms de nova generació, i ho fa a través de propostes concretes, com la exempció, durant els primers dos anys, del pagament de qualsevol impost derivat de la posada en marxa del projecte empresarial, així com la reducció del 50% de la quota a la seguretat social d’aquells treballadors que contractin.

Les petites i mitjanes empreses generen el 80% de l’ocupació espanyola. Sense una aposta ferma per la creació i consolidació d’empreses no es pot reduir la taxa d’atur i en conseqüència progressar. La socialdemocràcia espanyola i catalana tenen clar aquest diagnòstic, per això els emprenedors ocupen un lloc central en el projecte socialista. Emprenedors i emprenedores formats, innovadors, valorats i recolzats perquè continuïn sent motor de la nostra societat.