BALADES DEL RIU PERDUT - Al riu Segre -

Carlos Nadal Gaya

Dimarts passat es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya el Poemari pòstum de Carlos Nadal Gaya ( Barcelona, 1923- 2010), editat per Pagès editors.  El llibre té dos parts “Dietari a la vora del mar” i “Balades del riu perdut” , aquesta segona inspirada en el riu Segre de Lleida, símbol de les seves arrels lleidatanes. Carlos Nadal va ser durant més de mig segle periodista del diari La Vanguardia, primer com a redactor en cap d’internacional i després com a redactor en cap d’opinió. Des de l’any 1976 fins dos dies abans de la seva mort, el gener de 2010, va publicar ininterrompudament -35 anys- un article sobre política internacional sota l’epígraf “Week-end político mundial”; l’últim analitzava la catàstrofe d’Haití i les seves conseqüències. Nadal desvetlla en aquest llibre una amagada passió: la poesia; i és que tal com va titular el diari La Vanguardia en la crònica de la presentació del  llibre: “L’analista era un poeta”. A la segona part del llibre, Balades del riu perdut, hi trobem 34 poemes inspirats majoria en el riu Segre i en Lleida, ciutat a la que la seva família hi ha estat sempre molt vinculada.

L’horta ens esperava cada dia.

Li pujava dels bancals una febre humida feta d’olors

i ens deixàvem portar

pel vent suau de la tarda

entre el laberint dels pomers.

Carlos Nadal va ser mestre de periodistes. Entre els anys 50 i 60 va formar part del grup clandestí de Periodistes Democràtics de Barcelona. Va ser professor de política internacional de la facultat de Periodisme de la Universitat de Barcelona. L’any 2006 l’Associació de la Premsa de Madrid li atorgà, de mans del Príncep d’Astúries, el premi Rodríguez Santamaria com a reconeixement a la seva trajectòria professional. El 2008 rebé els seu darrer guardó: el reconeixement per la lluita en favor dels drets humans que li atorgà l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Aquest post és per recordar un brillant analista de la política internacional i una brillant persona,  humil i afectuosa, d'una talla intelectual que intimidava. Us recomano sincerament el seu primer llibre de poesies, moltes d'elles inspirades en Lleida. 

LA CRUÏLLA DEL PSC

Fragment de l'article "La cruïlla del PSC" de JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL, publicat a

LA VANGUARDIA el 22.10.11 on, al meu entendre, fa una acurada diagnosi del repte més important del PSC.

(...)

El problema del PSC es concreta en un aspecte puntual però que en condiciona tota l’acció: la fixació d’una posició clara pel que fa a la relació de Catalunya amb Espanya; un tema que el PSC ha trampejat com ha pogut durant els darrers anys, i que, segons com el resolgui, pot liquidar la condició de partit frontissa, perquè tot té un límit en aquesta vida, fins i tot la resistència dels materials, que al capdavall es trenquen de tant doblegar-los.

Ja se sap que el PSC defensa una estructura federal de l’Estat, però crec que, sota aquest concepte d’Estat federal –que és, pensem-hi, una varietat de l’Estat unitari en què l’interès de tots preval, en algunes matèries, per damunt de l’interès particular de qualsevol de les parts– batega a Catalunya –des de l’inici del procés estatutari– la reivindicació més o menys explícita d’una relació bilateral o confederal –d’igual a igual– entre Catalunya i Espanya, que pot ser que pel PSC sigui una estació final, però que pels nacionalistes és una estació de passada –“una miqueta d’independència”– cap a la plenitud nacional.

És en aquesta indefinició sobre el model d’Estat on hi ha el motiu pel qual el PSC es desdibuixa cada dia que passa, ja que no satisfà ni els uns ni els altres, amb l’agreujant que molts acaben desconfiant-ne i l’abandonen per anar a buscar opcions més clares. El PSC s’ha de decidir. Les dues opcions són raonables, però són incompatibles. El moment de la veritat arribarà aviat, quan estableixi la posició sobre la demanda d’un grup parlamentari propi a Madrid. Perquè ja se sap que un Estat federal no pot funcionar sense partits polítics d’àmbit també federal. Per tant, si el PSC opta per reivindicar un grup parlamentari propi, és que –digui el que digui– la seva opció no és federal sinó confederal; i, al contrari, si es limita a reclamar veu pròpia en el si d’un grup socialista únic, la seva aposta federal és seriosa. El pròxim congrés decidirà el que vol. Ara bé, si opta pel grup propi, és possible que, passat un temps, algú digui: “Mireu què se n’ha fet, del PSC! Va ser bonic mentre va durar”.

Tres propuestas.

El PSOE ha hecho público su programa electoral para las elecciones generales del 20 de noviembre.

Tres de sus propuestas me han llamado especialmente la atención, no tanto por importantes, eso dependerá de la prioridad de cada uno, pero sí por abordar temas habituales de las tertulias políticas y por responder a reivindicaciones de movimientos cívicos como el #15 M o Democracia Real Ya.

La primera: Las listas electorales desbloqueadas en elecciones municipales y al Congreso (pag. 119 del programa). El nuevo sistema permitiría al ciudadano escoger, dentro de la lista presentada por cada formación política, a uno o varios de sus integrantes, lo que supone, a mi entender, un gran avance democrático.

La segunda: Promover la dación en pago (pag. 46). Acción pactada entre entidad bancaria y cliente hipotecado como una solución más eficiente que las ejecuciones para beneficiar al deudor de buena fe.

La tercera: Sanciones a la mala praxis bancaria (pag. 13). El PSOE reforzará los controles al funcionamiento y a la gestión de las entidades financieras así como el establecimiento de sanciones a sus gestores cuando se demuestre mala praxis bancaria. Esta figura se engloba en un paquete más extenso de medidas de control a la especulación financiera y las prácticas bancarias abusivas.

La simplificación siempre es arriesgada. De hecho el programa electoral contiene 144 páginas que recogen muchísimas más propuestas y muchos más argumentos de todos los temas que afectan a la sociedad. Pero he creído interesantes estas tres propuestas sobre temas recurrentes en los medios de comunicación y en los debates de la calle.

LA POLÍTICA ÉS UNA CURSA DE FONS.

M’agrada córrer. M’agraden també altres esports, però córrer és especial. Fa uns anys que m’hi he enganxat seriosament. És una activitat compatible amb les meves responsabilitats familiars i professionals. Surts de casa canviat i en una hora enllestit a la dutxa.

Tot i no tenir un gran palmarès estic ben orgullós de les meves mitges maratons –Barcelona i Balàfia-, Pujades a la Seu Vella; curses dels Temples, San Silvestres de Lleida; també he corregut a Vilanova de la Barca; tres Curses de la Mercè de Barcelona i a Puigvert. De fet és a Puigvert on vaig fer la meva marca dels 10 km: 48’13’’ i a Balàfia la de mitja marató 1 hora 54’.

Les curses de fons requereixen sacrifici perquè sempre es pateix. Exigeixen molta dosificació i un entrenament regular. Jo trobo grans similituds entre una cursa de fons i el que se’n diu en llenguatge periodístic la “carrera política”. Ambdues curses requereixen molta paciència, dosificació, regularitat; és obligatori conèixer bé les distàncies i els teus límits per arribar a la meta en condicions òptimes. Si no assimiles aquests aspectes el circuit es converteix en un suplici per oblidar.

Jo convido tothom a participar activament en la política. És una obligació que tenim com a ciutadans i ciutadanes. Però si m’accepteu un consell, mai has de córrer per sobre de les teves possibilitats, perquè no arribaràs. Ja he vist algun “vedette” caure de la política local per anar passat de pulsacions. Has de trobar el teu ritme i mantenir-lo fins al final. En la política, com en les curses de fons, les dreceres es penalitzen amb l’eliminació.

Mesurar la distància del recorregut, visualitzar la meta, la teva meta, mantenir amb sacrifici un ritme constant i estar disposat a patir. Aquestes són les claus de l’èxit en les curses de fons i, per què no, també en la política.