sábado, 2 de junio de 2012

CERCLE D'ECONOMIA DE LLEIDA

Aquesta setmana vaig estar a la inauguració oficial que el Conseller Mas Colell va fer de la nova seu del Cercle d’Economia de Lleida. La prestigiosa associació s’ha instal•lat a l’antic local del cinema del carrer Bonaire. A l’acte hi van participar, a banda del Conseller i del President del Cercle, l’alcaldessa de Lleida en funcions, Marta Camps i el President de la Diputació.
L’ajuntament, precisament de la mà de la Regidora Camps, va col•laborar activament en les reformes de la nova seu. El Conseller va qualificar la sala com “un local de cine” al començar la seva ponència. Comparteixo la seva opinió i us convido a visitar-la, realment és una de les sales millor preparades de Lleida per a aquest tipus d’actes.


El Cercle d’Economia té més de 40 anys d’història i en l’actualitat compta amb uns 500 socis entre empreses i particulars, que es diu aviat. El seu naixement es vincula al Club de Dirigents de Vendes i Màrqueting de Lleida, creat el 15 de novembre de 1967. Des d’aleshores molta història, premis i projectes en benefici del desenvolupament econòmic del territori. Però a mi m’agradaria destacar dos curiositats. Per una banda, el fet que la Trobada Empresarial al Pirineu, que els propers 7 i 8 de juny celebra a la Seu d’Urgell la seva 23ena edició, va néixer en el marc d’aquesta associació. I per altra, el fet que l’associació Empresa Familiar de Lleida, vinculada al reconegut Instituto de l’Empresa Familiar, també va donar els seus primers passos de la mà del Cercle.

Camps, Mas Colell, Nadal i Reñé

Cal destacar que el Cercle és una entitat privada sens cap ànim de lucre que té per missió, segons explica la pròpia organització en la seva web: “fomentar i promoure, a través d’una opinió objectiva i dinàmica, el desenvolupament socio-econòmic de les nostres terres, i al mateix temps, facilitar als socis, agents econòmics i a tota la societat lleidatana la informació i els coneixements adequats per a una millor gestió dels seus recursos.” Opinió objectiva perquè, com va dir el seu President, Juan Manuel Nadal, “el Cercle d’Economia no representa ningú, per a això ja hi són les organitzacions patronals, socials i sindicals. El Cercle es representa a sí mateix i això comporta un plus d’objectivitat i llibertat”.

El nou local, i una renovada junta directiva li atorguen dinamisme i joves idees al projecte,  i garanteixen el futur d’aquest gran “forum” econòmic de Lleida.

Molta sort al Cercle d’Economia en aquesta nova embranzida.

viernes, 18 de mayo de 2012

Lleida a Callejeros.

Sé el que pensen els representants de la Plataforma del Pla de l’Aigua sobre el Centre Històric de la nostra ciutat. Amb el Txema Muñoz compartim tertúlia a La Manyana TV des de fa quasi bé cinc anys, i amb el Miquel Sabaté hem compartit, i compartirem, moltes hores de conversa sobre política i ciutat. Ells saben també què penso, i a més ho he manifestat públicament, sobre la seva coneguda campanya negativa “en benefici del barri”. Però, sincerament, mai hagués pensat que arribessin a colar el carrer Boters de Lleida en el programa “Aquí hay Droga” de Callejeros, al canal Cuatro.

Callejeros s’ha popularitzat reflectint la vida de barriades famoses pels seus extraordinaris nivells de delinqüència, misèria i marginalitat. Precisament per això, el programa dedicat al carrer Boters va estar un pel forçat. Era d’esperar. No crec que el Centre Històric sigui un barri de la tipologia de molts dels que surten a Callejeros. Al programa s'hi van veure dos “passis” de haixix i marihuana que no van ser en directe, estaven gravats prèviament per la Plataforma. La resta: un ancià ebri, un grup de joves jugant a pilota; un cotxe derrapant, declaracions dels representants de la Plataforma amb el seu conegut discurs constructiu; baralles de gossos i un noi cridant: - Aquí hay de todo!. Tot plegat uns cinc minuts, però el mal que pugués fer-se, ja s'ha fet.

Que el Centre Històric entri en aquest circuit mediàtic de barriades perjudica la seva imatge. Crec que és una falta de consideració als veïns, entitats, institucions i societat civil que treballen des de fa temps per potenciar les bondats d’aquest barri i penso que contamina gratuïtament els interessos comercials, turístics, veïnals i econòmics del cor de la ciutat.

Què guanya el Centre Històric de Lleida sortint a Callejeros “Aquí hay Droga”?

Què hi guanya el carrer Boters?

Què hi guanya la ciutat de Lleida?

Guanyen alguna cosa el representants de la Plataforma del Pla de l’Aigua protagonitzant un programa de televisió d’audiència estatal?

Aquestes i d’altres preguntes se les ha de fer cadascú per treure'n les seves pròpies conclusions. Jo he arribat a la meva: amb aquesta publicitat negativa perdem tots.

jueves, 10 de mayo de 2012

El primo escocés de Hollande.

Mi primo Guillermo Hervera me ha invitado a participar en su blog. Veo que en su post más reciente nos trae, a sus seguidores, una parte por él escogida del programa económico del recientemente elegido nuevo Presidente de Francia.

Esto explica porqué me permito la licencia de adjudicar un parentesco ficticio a Monsieur Hollande. ¿De quién se trata? Pues del escocés John Law,  que nada menos que puso en marcha lo que, para entendernos, consideramos el primer Banco Central de Francia, llamado Banque Générale en un primer momento, Banque Royale después, hasta llegar, en 1800, a denominarse definitivamente Banque de France, que todavía hoy sigue siendo.

Como yo no soy economista ni experto en la materia, vaya por delante que solamente pretendo aportar algunos datos para que los seguidores de Guillermo puedan investigar por su cuenta, si les interesa esta breve reseña, en el caso de que no conozcan al personaje.

John Law nació en Escocia en 1671. Sus datos están al alcance de cualquiera por lo que solamente resaltaremos la profesión de su padre, a la sazón, orfebre y sus estudios de Economía. Brillante y observador, tiene que huir de su país por matar a su oponente en duelo. Aprovecha su devaneo por Europa para proponer en diversos Estados europeos las teorías económicas (Consideraciones sobre el dinero y el comercio, 1705) que va elaborando. Para explicarlas lo citare a él: “El dinero alimenta la Sociedad como la sangre nutre al cuerpo”, “Los países ricos son aquellos en los que existe gran cantidad de moneda; los países pobres son aquellos en que la moneda es rara”. No tiene éxito en ninguna de sus propuestas.

Sin embargo, sus ideas sí triunfan en Francia, país al que Law llega en 1715, pero, ¿por qué allí y no en otros? Quizá tenga algo que ver que Francia estuviera en bancarrota por las deudas contraídas por Luis XIV en sus numerosas guerras, y que estuviera en el poder el regente Felipe de Orléans, (ya había temporalidad entonces…) y no el siguiente Rey Luís. En todo caso el de Orleans le autoriza para crear un Banco, y Law pasa a la acción.

Su Banque Générale era una sociedad anónima con capital dividido en acciones. Empezó bien, Law había introducido procedimientos desconocidos en Francia, como la transferencia bancaria, y la nueva institución resultaba tremendamente competitiva. Los billetes eran emitidos contra depósito de moneda efectiva (aunque no circulante, pero que correspondía a una cantidad invariable de oro y de plata), y pagaderos a la vista. A causa de las numerosas devaluaciones sufridas por el dinero metálico, los billetes fueron aceptados con entusiasmo general. El Estado, avispado como de costumbre, autorizó su uso para el pago de los impuestos. Esto fue la puntilla. Prudente como un león al acecho, Law pronto empezó a emitir más papel que reservas de oro y plata en una relación de dos a uno. Fue un éxito.

Por aquél entonces Francia se había hecho con el control de una inmensa parte de Norteamérica, a la que, con su natural originalidad, había bautizado como Luisiana. En agradecimiento por la buena racha de los negocios de ambos, el Regente debió juzgar interesante autorizar a Law la explotación de sus dominios, de manera que las crecientes cantidades de billetes que -sin parar- imprimía Law, pudieran tener la oportunidad de encontrar nuevos respaldos. O quizá fuera el escocés quién viera la jugada. En todo caso se puso en marcha la Compañía de Occidente, o del Mississipi. Previa y casualmente, circulaba por toda Francia el rumor de que en aquellas lejanas tierras había mucho oro, aunque nadie lo hubiese visto. Las acciones de la compañía subieron como la espuma de una burbuja. El templado Gobierno francés acordó con Law la cesión del capital a cambio de una generosa renta (¿dejá vu?) con el fin de liquidar la deuda pública. Ya tenemos la Banque Royale. En este punto podían comenzar las emisiones de billetes ya no vinculadas a los depósitos, sino a las exigencias de la economía/Estado. Resulta innecesario decir que la masa monetaria aumentó en proporciones royales, nunca vistas, (como el oro de Luisiana).

El desequilibrio entre moneda en circulación, (superior a 2.500 millones), y la efectiva (no llegaba a los 1.000 millones, se agravó en cuanto empezaron los problemas para convertir moneda y acciones, en oro, exigencia realmente desagradable que hizo perder al Gobierno y a Law el control de la situación. Casi medio millón de personas se encontró con un papel inservible y fue a la ruina, si bien es cierto que cuando su sistema fue liquidado, la deuda pública del reino de Francia había disminuido en más de la mitad. (Juzguen uds. quién pagó). Durante más de cincuenta años nadie en Francia quiso volver a oír hablar de bancos y de papel moneda.

La de Law es, probablemente, la primera experiencia moderna con papel moneda en Europa. El papel moneda es dinero con muy poco respaldo, y desde 1971, con el final de los acuerdos de Breton Woods, con ninguno. Hoy en día al dinero sin respaldo se le denomina dinero fiduciario, abreviado Fiat, (debería separarse la t, Fia –t, puesto que se fundamenta en la “fe” del usuario).

Hoy en día, Mr. Hollande debe adaptar su política económica a un Euro que es 100% dinero Fiat, y a una economía globalizada en la que el PIB mundial es de 70 billones de dólares, el mercado de obligaciones es de 95.000 billones de dólares (más de 1.000 veces más), las bolsas “valen” 50.000 billones de dólares (casi 1.000 veces más) y los derivados “valen” 466.000 billones de dólares (más de 6.500 veces). Si consideramos el PIB como el respaldo real de la economía… seguro que John Law estaría orgulloso de su herencia, aunque él, como muchos otros que sufrieron sus ideas, murió arruinado.

Carlos Nadal.

sábado, 5 de mayo de 2012

El programa económico de Hollande

En este post transcribo (copy/paste)  un párrafo del artículo  "El programa económico de Hollande"   que Carlos Mulas Granados publicó el 23 de abril en el diario El País. El texto síntetiza algunas de las medidas económicas más importantes del candidato socialista a la Presidencia de la República francesa. Son nuevas ideas y, sobretodo, mejores políticas para salir de la crisis que las que practica PPCiU. Espero que os interesen las propuestas:

(...)
Las medidas estrella del programa de Hollande se pueden agrupar en tres bloques (para más detalle véase: http://www.lepoint.fr/economie/document-le-programme-economique-et-social-de-hollande-decrypte-26-01-2012-1424142_28.php). En primer lugar, Hollande ha defendido la creación de una banca pública para la inversión productiva en las Pymes y el aumento de los límites de la exención fiscal (de 6.000 a 12.000 euros) para las libretas de ahorro destinadas a actividades industriales (producto que no existe en España); también ha propuesto separar la banca comercial de la banca de inversión y suprimir los productos derivados y los activos tóxicos; en segundo lugar, Hollande ha defendido retrasar un año el objetivo de equilibrio presupuestario (hasta 2017), la generación de nuevos ingresos mediante un nuevo impuesto de sociedades (con tipos del 35%, el 30% y el 15% en función del tamaño de las empresas), y con la interesante propuesta de rebajas adicionales si los beneficios son enteramente reinvertidos en nuevas actividades económicas; además ha propuesto un aumento de la fiscalidad de la banca en un 15%. Por último, para los jóvenes ha propuesto 2,5 millones de viviendas protegidas y un nuevo “contrato de tutoría”, con el fin de mejorar sus posibilidades de emancipación personal y de desarrollo laboral.

En realidad, el programa económico de Hollande contiene más de 60 propuestas específicas y ha intentado seguir en su mayoría el programa del Partido Socialista, pero ha añadido algunas medidas propias que le han permitido aumentar su visibilidad como candidato solvente en el terreno económico.

(...)






domingo, 22 de abril de 2012

Reptes del PSC Lleida

El passat 17 d’abril vam celebrar la primera reunió de la nova executiva del PSC Lleida escollida en el darrer congrés d’agrupació per un 84% de vots a favor.

La primera secretaria, Marta Camps va presentar el programa de treball d’aquest any. L’objectiu, en síntesis, és fer realitat les propostes que els afiliats i la societat lleidatana ens han fet arribar. Ho farem procurant corregir els errors del passat i intentant aprendre dels encerts.

Una d’aquestes propostes és afavorir el debat polític dins i fora del partit i fer-lo útil. En un partit modern i obert tot ha de ser qüestionable. L’executiva promourà un debat constructiu sobre temes que afecten el partit, la ciutat i la política general, però sempre en clau local.
La ciutat ha canviat molt i a millor. Però fruit d’aquest canvi sorgeixen nous conflictes que exigiran noves respostes i, potser, dures decisions en defensa de l’interés general. El PSC hi tenim una especial responsabilitat com a partit històricament depositari de la confiança majoritaria dels lleidatans i les lleidatanes.

Aquesta crisi  fa perillar els valors de la socialdemocràcia. Els mercats, les corrents acadèmiques neo-lliberals o els mitjans de comunicació vinculats a la dreta (TDT Party) entre d’altres qüestionen la política democràtica amb tòpics i discursos de certa simplicitat que quallen en la societat: “La política és per se demagògia”; “Que només és un món fosc d’interessos espuris”; i sobretot, el leitmotiv: “tots els polítics són iguals”, són alguns dels missatges promoguts en part per aquests grups de pressió per controlar la societat en benefici propi. Malauradament, aquests missatges guanyen adeptes dia rere dia  si fem cas de la valoració que rep la política a les enquestes d’opinió oficials. La crisi i les seves conseqüències són un caldo de cultiu idoni per a la seva propagació.

És evident que part de la responsabilitat la tenen també alguns representants públics. Però no entraré, ni comparteixo, el recurrent argument sobre la corrupció com a justificació de la desafecció. Corrupció per desgracia hi haurà sempre en tots els aspectes de la vida, no només en la política. L’obligació que té tota persona íntegra testimoni d’una pràctica corrupta és la de posar-la automàticament en coneixement de la Justícia i, posteriorment, no votar aquell polític o política indecent.

Però res no està perdut.

Què podem fer des de l'agrupació? Treballar per a que tothom participi activament en la política aportant-hi el millor de si mateix. Promovent debats polítics útils dels que sorgeixin posicionaments clars i valents. Nous valors, nous programes i ampliar el nostre camp d'acció. Aquesta ha de ser la dinàmica de treball d’un partit socialdemòcrata modern.

Aquest és el gran objectiu del PSC Lleida.


lunes, 9 de abril de 2012

La Paeria i els desnonaments.

La dació en pagament, o fórmules similars, són instruments que molts socialdemòcrates entenem de justícia social per resoldre abusos de les execucions hipotecàries fruit de la crisi. No se sap ben bé per què, sovint les defensem amb la boca petita i no entrem a debatre-les obertament, ni a fer-hi propostes valentes, creatives i innovadores. Tard o d’hora l’Estat haurà de trobar, més enllà de les recomanacions o les bones pràctiques, mesures per resoldre les injustícies que l'esclat de la bombolla immobiliaria ha produït en les hipoteques de molts ciutadans.
Mentrestant, m’agradaria comentar-vos dos notícies destacables de l’Ajuntament de Lleida d’aquest mes de març que van en aquesta línia, no en la dació en pagament, però sí en la d’atenuar altres injustícies de les execucions hipotecaries fruit de la crisi. 

La familia d'Edith. Font: http://www.segre.com/
Per una banda, el cas del desnonament per manca de pagament de quotes hipotecàries de l’Edith, el Jeremy i els seus quatre fills menors d’edat. Ha set un cas sensible  d’important impacte als mitjans de comunicació. De fet el Diari Segre se’n va fer ressò en portada, i també mitjans estatals van seguir la notícia amb especial interés. La Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) va dedicar-hi molts esforços per evitar el desallotjament. L’Ajuntament de Lleida, mitjançant l’Empresa Municipal d’Urbanisme (EMU), va seguir de prop aquest procés i va mantenir converses amb representants de la PAH per a que, arribat el cas, la família pogués accedir a una vivenda social municipal i no es quedés al carrer. L’EMU, molt abans que es produís el desallotjament efectiu, ja tenia assignada una vivenda per l’Edith i la seva família al Secà Sant Pere. No és la primera vegada que vivendes de l'EMU acullen families víctimes de  desallotjaments plenament legals, però considerats injustos per l'opinió pública.

Per l'altra, el ple municipal de 30 de març ha aprovat la modificació de l’ordenança que regula l’impost de “plusvàlua” per tal que les persones desnonades o afectades per un procés d’execució hipotecària no hagin de pagar aquest recàrrec. La “plusvàlua” és un impost que paga el ciutadà a l’ajuntament conseqüència de la transmissió de béns immobles. Fins ara, la llei no distingia embargaments hipotecaris de, posem per cas, compravendes, de manera que totes les operacions tenien associat el pagament de la plusvàlua de la mateixa manera. L’Ajuntament de Lleida ha modificat la normativa municipal garantint que les persones que perdin el pis no hauran d’abonar la plusvàlua, i el Govern central ha emès un Reial Decret pel qual es permet imputar aquest import a les entitats financeres en cas de execucions hipotecàries.

Són dos notícies importants d'aquest àmbit que demostren com la Paeria avança, dins les seves competències,  en la correcció de normatives que la nova situació econòmica evidencia injustes.  I, en la mesura de les seves possibilitats,  està al costat d'aquells casos especials de families que pateixen les disfuncions del sistema hipotecari.  









jueves, 29 de marzo de 2012

La història està escrita per ser canviada.

Feia deu anys que Lleida no vivia una vaga general a l’ús. Si recordeu, la de fa un any i mig va coincidir amb la festivitat de San Miquel, fet que no va permetre avaluar-la correctament. La jornada de vaga d'avui, a hores d'ara en desconec el seguiment,  ha acabat amb una multitudinària manifestació pels carrers de Lleida.

El PSC Lleida  hem participat a la manifestació convocant els militants a expressar el nostre rebuig a una reforma retrograda que ens apropa a marcs laborals propis de països en vies de desenvolupament social. Hi he participat amb la Primera Secretaria, Marta Camps, juntament amb regidors i molts afiliats i membres de l'executiva. Camps  ha volgut acompanyar les juventuts del partit, i ha aprofitat per declarar que Els socialistes de Lleida ens sumem a la manifestació contra la Reforma Laboral injusta i ineficaç del PP. És hora de passar de l’austeritat al creixement.”

És vital el paper que ha jugat la JSC Lleida durant tota la manifestació. Han elaborat les pancartes i han portat les banderes que han servit de consignes del partit. El lema de la seva protesta; una veritat com un puny: "La història està escrita per ser canviada"


Amb la JSC, l'ànima de la manifestació i del PSC

En una altra onda, avui Duran i Lleida, fidel als seus postulats neoliberals, ha manifestat que la vaga serà un fracàs perquè, segons ell, la Reforma, que CiU ha recolzat, no es modificarà.  Greu error. El PPCiU no pot donar l’esquena a les massives manifestacions democràtiques d’avui. Jo no recordo una mostra de rebuig tant multitudinària a Lleida des del NO A LA GUERRA contra el PP al 2004; el govern de Rajoy d'aquells dies no va fer cas, i, lògicament, va perdre les eleccions generals.

Això acaba de començar. Ens toca lluitar per les vies democràtiques. Uns al carrer, altres al parlaments, altres als mitjans de comunicació o al si dels partits. Cadascú en el nostre àmbit hem de parar, sí o sí, aquest abús històric als drets col•lectius, i els que vindran.