El Centre Històric de Lleida. Canvi de cicle.

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la tercera edició de l’OBERT Centre Històric .  Diverses entitats implicades al barri han participat en un programa dissenyat per a potenciar els encants del cor de la ciutat. He passat tot el dissabte acompanyant la Regidora Marta Camps  en visita informal, participant en una jornada que simbolitza la implicació de la societat lleidatana en la millora del barri antic. A migdia vam estar a l'espectacle de màgia de l’associació solidària Mags del món  al local del Castellers. Després vermut al local de la FECOLL  i a la tarda desfilada de gegants de l’Ereta, Moros i Cristians  i actuacions dels Castellers de Lleida. Per acabar la tarda vam visitar l'exposició dels passos de setmana Santa versió playmobil a l’església de Sant Martí Vell.  Explico aquestes activiats perquè les vaig veure, però n’hi va haver moltes més repartides durant tot el cap de setmana. Hem de felicitar la Regidoria de barri, representada per Josep Presseguer,  motor d’aquesta iniciativa municipal.

El Centre Històric és L'OPORTUNITAT. Ho tinc claríssim. És una gran oportunitat per a l’ urbanisme, pel turisme i per a la cultura.
El projecte  Solars Vius  n’és un exemple. Impulsat per l’EMU i els seus tècnics, i dirigit per la jove arquitecte Helena Guiu, Solars Vius vol transformar la societat del barri a través d’un innovador urbanisme participatiu. Reformem solars en desús, alguns havien esdevingut autèntics abocadors, i els transformem en espais cívics per a la convivència i la cultura. En aquesta línia de millora urbana, el passat dijous la Paeria signava amb el Col•legi d’Arquitectes i el d’Aparelladors  un conveni per tal que els tècnics dels dos col•legis duguin a terme unes 140 noves “ITV” als immobles més antics del barri per tal de garantir la seguretat de tot el parc d’habitatges. En la reforma urbanística és necessària la implicació el sector privat. Recentment hem llegit al diari Segre com l’empresari Marc Romero ha endegat una il•lusionant campanya a les xarxes socials sota el lema “Jo estimo casc Antic Lleida”  Aquest emprenedor està restaurant edificis del centre històric i els dota de singularitat; acompanyant les actuacions d'una campanya positiva per despertar el interès de professionals liberals i de joves lleidatans d'instal•lar-s’hi al barri. N'hi ha d’altres projectes privats ambiciosos en construcció, que contribuiran de forma contundent a la millora social i de la fisonomia urbanística del cor de la ciutat. Aviat els veurem. 

El Centre Històric és avui una oportunitat per al turisme, la cultura i el patrimoni de la província de Lleida. El conjunt arquitectònic del Turó de la Seu Vella és l’ànima de la nostra ciutat. Es defineix per sí sol i ens defineix als lleidatans. És el nostre tret distintiu. Un dels grans èxits de la política cultural i patrimonial del govern progressista va ser la creació del Consorci del Turó. Un compromís fet realitat entre la Paeria i la Generalitat per invertir conjunta i ordenadament en el conjunt arquitectònic. Però no ho oblidem; els projectes són les persones que els formen. Una part important de l’èxit del consorci rau en el seu Director, Pep Tort, probablement la persona del món que més i millor coneix la història del Turò, el seu patrimoni, les seves virtuts i els seus defectes. El futur Parador Nacional  esdevindrà el complement perfecte per aprofitar tot el potencial de la Seu Vella.

Tots coneixem quins són el problemes socials del Centre Històric. Els qui hi treballem, o hi vivim, o hi passegem a diari encara els tenim més presents que la resta de ciutadans. Els problemes hi són.  Però crec sincerament que s’ha girat la truita. Crec que gràcies a tota la ciutat hem passat una pàgina i entrem en un capítol nou d’oportunitats. D’això va parlar l’historiador Xavier Eritja en el seu pregó de les festes de l’Ereta enguany.  Va parlar d’oportunitat i de canvi de cicle. I de crear un discurs sobre la base del valor històric dels detalls del barri.

Els canvis urbanístics i socials del Pla de Barris; la feina duta a terme pel Consorci del Turó; la implicació activa i constant de la societat civil amb el seu exponent al projecte OBERT; les reformes als edificis; les infraestructures privades i públiques; tot plegat forma, al meu criteri,  una “tormenta perfecta” que ens obliga a ser optimistes i parlar sense complexes de canvi de cicle.

No puc acabar aquest post sense una menció a la Plataforma del Pla de l’Aigua : el Miquel i el Txema and Co. Deixant de banda la seva estratègia mediàtica peculiar, cadascú és lliure d’extreure'n la seva pròpia opinió, se’ls ha de reconèixer i agraïr la valentia –en totes les manifestacions del terme- de lluitar per un barri millor. Agrair-los el fet de  tenir un discurs modern,  assenyat i ben estructurat sobre les possibilitats del Centre Històric. I també se’ls ha de reconèixer la patent de moltes propostes que el temps ha demostrat útils pel als veïns. Seguiran treballant.

És evient que el paper de l'Ajuntament de Lleida els darrers anys ha estat cabdal. S'ha destinat molts esforços i recursos en el darrer període. El projectes del Pla de Millora hi han abocat 16 milions d’euros entre Paeria i Generalitat. El personal de l'EMU realitza a diari tasques socials en polítiques d’habitatge, més vinculades a la convivència i la cohesió social del que la gent es pensa. L’IMO té projectes d’inserció en marxa, amb tècnics treballant sobre el terreny com també hi treballen equips de serveis personals, tècnics d'urbanisme i molt més: associacions de veïns, ONG, entitats religioses...persones treballant a diari i sovint desinteressadament. Tots ells són els responsable que avui el Centre Històric esdevingui una gran oportunitat de territori.

No hem de baixar la guàrdia, però penso que hem passat pàgina i s'obre un nou camí.

Gaudeix el Cor de la Ciutat.

#corlleidatà

Fora excuses.

Si un futbolista passés tota la temporada escudant-se en els seus conflictes amb els companys d’equip, en la seva relació amb l’entrenador o amb els àrbitres per justificar els seus actes o omissions, seria qualsevol cosa menys un bon futbolista. Per molt reals que fossin els problemes, no estaríem davant d’un professional. Un esportista íntegre ha de preocupar-se de guanyar partits, treballar per a l’equip i assumir la seva responsabilitat en les derrotes. Ha de ser resolutiu per sobre d’entorns adversos. En definitiva, ha de fer el que s’espera d’ell. Res més ni menys.

Quelcom semblant passa en política. Un polític ha de solucionar els problemes del municipi, de la gran ciutat o del país que li ha fet confiança, i fer-ho sense excuses de mal esportista i respectant el programa electoral: tu em dones el vot i jo, a canvi, faré això (ètica elemental, lliçó 1).

Penso que el govern de la Generalitat no pot estar eternament escudant-se en la relació amb Espanya per justificar tots els seus actes i omissions, perquè a molta gent no li interessa gens. La gent necessita, més que mai, solucions efectives.

Des que tinc ús de raó, tots els mals de la gestió pública catalana són, segons Convergència i Unió, culpa de Madrid. Sembla que el govern convergent estigui tocat per la mà de Déu, i que el que no és culpa del tripartit sigui culpa de Madrid, o totes dues coses alhora. Mai no han assumit errors, per molt evidents que siguin. Si les coses no surten, és culpa de l’àrbitre, de l’entorn, del contracte o de ves a saber què més. I així anem passant temporada rere temporada. No nego que els problemes hi siguin, fruit de la injusta balança fiscal interregional i de la caiguda d’ingressos, però critico l’ús abusiu que en fa el govern per justificar el seu col·lapse operatiu.

El futur és de les polítiques resolutives. Política sense excuses. D’aquelles que centrin els esforços en millorar la taxa d’atur, la dependència, la seguretat o els serveis públics. Que busquin el suport de les grans fortunes i de la resta de partits, amb el consens de la societat. Necessitem lideratges que s’oblidin del paper de les nacions —problemàtiques pròpies del segle XX, no pas del XXI— i se centrin en el paper de les persones dins la comunitat i en el seu desenvolupament cívic. Que deixin de banda la relació amb Espanya com a leitmotiv existencial i se centrin en la qualitat dels serveis públics.

Els problemes d’encaix amb Espanya hi són, i hi seran, però no ens poden servir d’excusa eterna per abandonar “a la buena de Dios” una part de la societat catalana.