Fragment de l'article "La cruïlla del PSC" de JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL, publicat a
LA VANGUARDIA el 22.10.11 on, al meu entendre, fa una acurada diagnosi del repte més important del PSC.
(...)
El problema del PSC es concreta en un aspecte puntual però que en condiciona tota l’acció: la fixació d’una posició clara pel que fa a la relació de Catalunya amb Espanya; un tema que el PSC ha trampejat com ha pogut durant els darrers anys, i que, segons com el resolgui, pot liquidar la condició de partit frontissa, perquè tot té un límit en aquesta vida, fins i tot la resistència dels materials, que al capdavall es trenquen de tant doblegar-los.
Ja se sap que el PSC defensa una estructura federal de l’Estat, però crec que, sota aquest concepte d’Estat federal –que és, pensem-hi, una varietat de l’Estat unitari en què l’interès de tots preval, en algunes matèries, per damunt de l’interès particular de qualsevol de les parts– batega a Catalunya –des de l’inici del procés estatutari– la reivindicació més o menys explícita d’una relació bilateral o confederal –d’igual a igual– entre Catalunya i Espanya, que pot ser que pel PSC sigui una estació final, però que pels nacionalistes és una estació de passada –“una miqueta d’independència”– cap a la plenitud nacional.
És en aquesta indefinició sobre el model d’Estat on hi ha el motiu pel qual el PSC es desdibuixa cada dia que passa, ja que no satisfà ni els uns ni els altres, amb l’agreujant que molts acaben desconfiant-ne i l’abandonen per anar a buscar opcions més clares. El PSC s’ha de decidir. Les dues opcions són raonables, però són incompatibles. El moment de la veritat arribarà aviat, quan estableixi la posició sobre la demanda d’un grup parlamentari propi a Madrid. Perquè ja se sap que un Estat federal no pot funcionar sense partits polítics d’àmbit també federal. Per tant, si el PSC opta per reivindicar un grup parlamentari propi, és que –digui el que digui– la seva opció no és federal sinó confederal; i, al contrari, si es limita a reclamar veu pròpia en el si d’un grup socialista únic, la seva aposta federal és seriosa. El pròxim congrés decidirà el que vol. Ara bé, si opta pel grup propi, és possible que, passat un temps, algú digui: “Mireu què se n’ha fet, del PSC! Va ser bonic mentre va durar”.
