Les millors lliçons ens les dona la història pròpia. El 12 de març de l’any 2000 el Partit Popular de José Maria Aznar i Mariano Rajoy guanyava els comicis al Congrés del Diputats per majoria absoluta. Va obtenir 10.321.178 vots, uns 500.000 menys que diumenge passat, front el PSOE que n’obtenia 7.918.752.
Amb aquest resultat, i segons relaten les cròniques, el PSOE estava poc menys que a les últimes. Perdia vots en cascada; mancat de lideratge - no oblidem que Joaquin Almunia va dimitir després de la derrota - i patint la desconfiança de gran part de la societat. Moltes persones desconfiaven del partit socialista perquè havia perdut la capacitat d’il•lusionar i de generar confiança.
Uns mesos després, al juliol del mateix any, el PSOE celebrà el seu congrés amb el desgavell de març molt present. Un congrés que havia de marcar el nou lideratge i el nou rumb del partit. I ens en vam sortir.
Què comportà el congrés de juliol de 2000?
En primer lloc una gran renovació. Un desconegut Jose Luís Rodríguez Zapatero es va fer amb el 90% dels vots tot i presentar-se amb pocs avals. Es va convertir en el nou Secretari General del partit i el que ve després tots ho coneixem. Zapatero era desconegut a Ferraz, però no per aquest motiu inexpert. De fet portava 14 anys de diputat per Castella i Lleó i estava implicat activament en “Nueva Vía”, una corrent reformista del partit. El nou líder sortit del congrés es va proposar reformar un partit anquilosat després de 14 anys de poder. I ho va conseguir amb un canvi de les persones que havien de liderar l’organització, i això, segons ha demostrat la historia, va ser un encert
I en segon lloc comportà un canvi tranquil i amb “talante”. Tot el partit va estar a l’alçada del delicat moment que es travessava i la unitat i el talante van ser valors principals de tota l’organització. Per exemple, José Bono, rival de Zapatero en aquell Congrés va continuar, com és notori, influint en el destí de PSOE, però sense liderar, aquesta responsabilitat l’ostentava el nou Secretari.
El congressos del PSC i del PSOE arriben en un moment històric molt semblants al de l’any 2000: davallada electoral socialista i majoria absoluta del PP. Sé que no és exactament el mateix, perquè la crisis econòmica que patim no té precedents i ho trasbalsa tot, però si analitzem les coincidències en treurem dos pistes clares de com encarar-los amb èxit: la renovació, i el canvi tranquil. No tinc cap dubte, cap, que el PSC i el PSOE tornaran a ser la referència de la socialdemocràcia i el progressisme.
