M’agrada córrer. M’agraden també altres esports, però córrer és especial. Fa uns anys que m’hi he enganxat seriosament. És una activitat compatible amb les meves responsabilitats familiars i professionals. Surts de casa canviat i en una hora enllestit a la dutxa.
Tot i no tenir un gran palmarès estic ben orgullós de les meves mitges maratons –Barcelona i Balàfia-, Pujades a la Seu Vella; curses dels Temples, San Silvestres de Lleida; també he corregut a Vilanova de la Barca; tres Curses de la Mercè de Barcelona i a Puigvert. De fet és a Puigvert on vaig fer la meva marca dels 10 km: 48’13’’ i a Balàfia la de mitja marató 1 hora 54’.
Les curses de fons requereixen sacrifici perquè sempre es pateix. Exigeixen molta dosificació i un entrenament regular. Jo trobo grans similituds entre una cursa de fons i el que se’n diu en llenguatge periodístic la “carrera política”. Ambdues curses requereixen molta paciència, dosificació, regularitat; és obligatori conèixer bé les distàncies i els teus límits per arribar a la meta en condicions òptimes. Si no assimiles aquests aspectes el circuit es converteix en un suplici per oblidar.
Jo convido tothom a participar activament en la política. És una obligació que tenim com a ciutadans i ciutadanes. Però si m’accepteu un consell, mai has de córrer per sobre de les teves possibilitats, perquè no arribaràs. Ja he vist algun “vedette” caure de la política local per anar passat de pulsacions. Has de trobar el teu ritme i mantenir-lo fins al final. En la política, com en les curses de fons, les dreceres es penalitzen amb l’eliminació.
Mesurar la distància del recorregut, visualitzar la meta, la teva meta, mantenir amb sacrifici un ritme constant i estar disposat a patir. Aquestes són les claus de l’èxit en les curses de fons i, per què no, també en la política.
