Fa gairebé un any vaig escriure una crònica per a aquesta casa titulada “Un sol equip”.
Allà defensava que Lleida havia de tenir un únic equip de futbol i que, per aconseguir-ho, era imprescindible el diàleg entre les persones disposades a jugar-se el seu patrimoni, i no només entre les persones disposades a deixar-se la veu a la grada. Aquesta continua sent la millor opció per a la ciutat: un nou equip que podria dir-se U.E. Lleida, jugant al Camp d’Esports, de blau, amb l’himne i l’escut que ens representen a tots, i amb musculatura financera.
Sé que durant mesos, i en diferents períodes, es van mantenir reunions entre la directiva actual i empresaris lleidatans de soca-rel per tal de crear un únic equip que permetés recuperar la inversió feta pel president actual del Lleida CF, en el que semblava un gran pas endavant per arribar a la millor solució. Hauria estat una nova resurrecció del Lleida en la seva història, però aquesta vegada sanejat, per fi, del deute que ens ofega. La proposta no va interessar al club, que, segons semblava, tenia “un pla”.
En l’esport, el que avui són aplaudiments demà poden ser mocadorades. Sempre ha estat així. El Lleida està per sobre dels governs municipals que van i venen, però també està per damunt de directives que entren i surten amb les seves legítimes aspiracions econòmiques.
És recurrent la cita de Keynes: “Quan les circumstàncies canvien, jo canvio d'opinió. Vostè què fa?”. Cal que la directiva reflexioni, perquè les circumstàncies d’avui no són les mateixes que fa un any ni dos, i seguim sense saber quin és el pla ni què vol la directiva; no sabem quant deu el club; no sabem si la societat que el gestiona és seva o no ho és; però sí que sabem que se’ns exigeix a tota la ciutat un exercici de fe perquè es tracta d’un sentiment.
En fi: diàleg i més diàleg, sobretot entre la societat civil. Repeteixo i repetiré sempre: una ciutat, un sol equip. Visca el Lleida.
