L’atleta nord americà Dick Fosbury va ser campió de salt d’alçada en els jocs olímpics de Mèxic el 1968. Es va fer famós per utilitzar contracorrent la tècnica que posteriorment han fet servir tots els saltadors coneguda com el Fosbury Flop. Quan els grans campions saltaven de cara atacant el llistó en carrera recta, ell va canviar la tècnica amb el salt d’esquenes que coneixem, apropant-se al llistó en trajectòria diagonal. Avui és impossible competir en les proves de salt d’alçada sense aquest requisit tècnic.
Les eleccions municipals de diumenge ratifiquen una evidència que fa anys s’imposa tossuda. Les organitzacions polítiques requereixen quatre requisits de mínims per a competir en la Nova Política:
1.- Transparència. Els contractes i els convenis de l’Administració han de ser públics i cada cop que hi hagi una disposició econòmica, per qualsevol motiu i encara que sigui d’1€, haurà d’estar a l’accés dels ciutadans. Sense filtres.
2.- Participació, entesa com un procés imprescindible a l’hora de decidir la creació i l'execució de qualsevol política pública.
3.- Tolerància cero amb la corrupció. Defugint debats semàntics i argúcies processals. Ni un minut una persona imputada en l’organització política. Sense matisos ni excepcions.
4.- Relació entre política i poder financer. L’onada de desnonaments dels darrers anys i el rescat dels bancs en perjudici dels serveis públics bàsics ha evidenciat que els interessos de la banca i les polítiques socials no sempre van de la mà. Per això el fet de compartir càrrecs polítics amb responsabilitats a la banca esdevé un llast a la Nova Política.
A partir d’aquí, hom pot ser dretà o esquerrà; secessionista o pactista; catòlic o laic; liberal o socialdemòcrata; tot és legítim i respectable, però els resultats de diumenge acrediten la consolidació de la Nova Política que des del 15M va fent taca d’oli. Les organitzacions que no prenguin aquests principis com a punt de partida perdran elecció rere elecció, poc a poc, fins a la derrota final. A l’arena política encara lluiten gladiadors deixebles de ‘La Transició’ sense adonar-se, com va passar als contemporanis de Fosbury, que la força no serveix de res, que el llistó ja està massa alt per saltar-lo en cursa de línia recta. La única manera de superar-lo és canviant radicalment de tècnica.
