lunes, 10 de noviembre de 2025

Campanya Apocalíptica.

 Campanya Apocalíptica. 

 En aquestes alçades de la pel·lícula, les cartes polítiques ja són sobre la taula.

Des de postures vinculades a la ultradreta, tant espanyola com catalana, hi ha a Lleida una campanya apocalíptica ben orquestrada, sobretot a les xarxes socials, per a relacionar matemàticament immigració no regulada amb delinqüència.

L’estratègia és antiga: Noam Chomsky ja va explicar allò d’exagerar intencionadament un problema per generar una reacció emocional intensa en la població, i aleshores apareix el grup que l’ha exagerat —digues-li Aliança Catalana o VOX, per exemple— com a solucionador màgic del problema. És allò d’embolica que fa fort.

La immigració no és necessàriament un problema; és una realitat imparable vinculada al funcionament del món que cal gestionar bé. No podem suprimir aquest flux de persones sense vulnerar drets fonamentals. A més, són perfils imprescindibles per fer tasques laborals que a moltes persones que fa més de dues generacions que viuen aquí els costa assumir. Ho sé, és el discurs de sempre, però la campanya apocalíptica es contraresta amb obvietat i sentit comú.

Quin paper, crec, ha de jugar la socialdemocràcia en aquest assumpte? Doncs continuar amb el discurs del sentit comú: seguint amb les obvietats la immigració és necessària per a la nostra qualitat de vida. Només cal observar qui pica carreteres, qui cuida la nostra padrina o padrí, i qui cull la fruita.

Ara bé, no podem negar el que hi ha davant els nostres ulls. Pel mateix sentit comú, cal fer una política contundent contra l’incivisme i la delinqüència, vingui d’on vingui: del Marroc, de Nova York o dels meus fills, que provenen d’una família amb quatre segles d’arrels a Lleida. Una política que també demanen els immigrants que treballen aquí i volen seguretat jurídica i justícia social.

Sempre he mantingut que la seguretat és política d’esquerres. Perquè les classes mitjanes i treballadores no es poden permetre canviar de pis si tenen de veïns una banda criminal, ni pagar vigilància privada. I en això cal estar: cal penar la reincidència, tancant al que té cinc antecedents, vetllar pel civisme a places i carrers, i donar recursos i cobertura jurídica a policies i jutjats.

Puny de ferro contra l’incivisme i la reincidència? Sí. Carregar el mort a la immigració anant a la recerca de la puresa de la raça catalana? Doncs, miri, quasi que no.

lunes, 1 de septiembre de 2025

Onada de calor.

 

L’Agència Estatal de Meteorologia anuncia que l’onada de calor s’allargarà fins al dia 18 d’aquest mes d'agost. Aquí no ens agafa pas desprevinguts: 40 graus a Lleida a l’agost no són notícia, són tradició. Som una ciutat de càstig des del punt de vista climatològic. Ja ho érem a l’època de la Ilerda romana, així que estalvieu-vos de culpar el govern.


Amb aquesta calor marca de la casa, diverses notícies donen conversa a tertúlies i xarxes locals.

La primera és The Champion Burger, un festival d’hamburgueses gurmet plantat a Les Fiteres fins a mitjans d'agost. L’esdeveniment és un èxit amb xifres rècord, sobretot de públic adolescent. Els organitzadors ja ho deien: “Lleida és una plaça excel·lent per a un festival d’hamburgueses a l’agost”. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.


La segona és la tala d’arbres a Rovira Roure, una obra poc simpàtica, pendent des de l'any 2022, que s'ha fet aprofitant una obra imprescindible per a millorar l’aigua de boca i el clavegueram. Tots els alcaldes prefereixen inaugurar poliesportius, escoles bressol o piscines públiques abans que aquestes obres. Però toca fer-les, són actuacions de carrer subterrànies vitals per a la salut pública i per millorar la qualitat de vida de les persones.

I finalment, la sisena temporada de les aventures del Lleida CF arrenca amb empenta. El conveni per compartir el Camp d’Esports és un quid pro quo on tothom guanya i això no passa cada dia. Un gran acord que parla molt bé dels qui l’han signat.


Amb això, esperem arribar vius al setembre… sempre que la campanya apocalíptica de l’extrema dreta local ens ho permeti. Però d’això ja en parlarem a la pròxima crònica.

miércoles, 23 de julio de 2025

L'estat de la ciutat.

Els debats sobre l’estat de la ciutat o de la nació tenen una estructura comuna: el govern explica què està fent, què fa i què farà, i l’oposició exposa les seves crítiques al govern —escrites prèviament— o intenta col·locar el seu discurs, que té poc o res a veure amb el que acaba d’escoltar. Tècnicament no són rèpliques al discurs inicial; són nous discursos.

A Lleida, l’únic que tenim d’original en relació amb les preocupacions muncipals de la resta de la península és el clima. Pel que fa a preocupacions ens assemblen força a la resta de capitals catalanes, on ja no es parla d’independència, ara parlem del dia a dia dels serveis públics, com la neteja, el manteniment i la seguretat: parlar d’això és un avanç com a societat.

L’alcalde Fèlix Larrosa va iniciar el ple amb tres "torres" que cap partit va qüestionar: el nou contracte de jardineria, amb un 53% més de recursos, 5,1 milions d’euros anuals i més maquinària; el nou contracte de neteja, amb una inversió sense precedents en democràcia en aquesta ciutat, amb més freqüències i més recursos; i, per últim, la seguretat, amb un Pla 2024-2028 que preveu més personal i gairebé 300 càmeres per reforçar la seguretat.

 La resta del debat, el tenen a YouTube.

 Soc del parer que aquest esforç que fa la ciutat ha d’anar acompanyat —i em consta que així és— d’una major pressió sobre l’incivisme, amb la revisió i aplicació rigorosa de les ordenances. Hi ha consens a la ciutat, tant a dreta com a esquerra, sobre el rigor que s’ha d’aplicar en l’observança del civisme. La persona que destrossi un jardí urbà, trenqui un banc o llenci la brossa a terra rebrà el rebuig i la sanció de la ciutat.

El PP, amb un discurs metafísic sobre seguretat. ERC, amb connotacions personals en les seves valoracions i la contradicció de criticar el govern per “excés de plans” i, a la mateixa frase, per “improvisació”. O planifiques o improvises: les dues coses alhora no se sostenen. Per acabar, VOX va demanar a l’alcalde que “sortís del despatx”, i ERC el va criticar per anar als barris. Quasi que quedin per fer un vermut i s’aclareixin.

viernes, 7 de marzo de 2025

Una ciutat, un sol equip.

 Una ciutat, un sol equip

Fa quasi un any vaig escriure una crònica per aquesta casa titulada “Un sol equip”.

Allà defensava que Lleida havia de tenir un sol equip de futbol i que per aconseguir-ho era imprescindible el diàleg entre les persones disposades a jugar-se el seu patrimoni, i no només entre les persones disposades a deixar-se la veu a la grada. Aquesta continua sent la millor opció per a la ciutat: un nou equip que podria dir-se U.E. Lleida jugant al Camp d’Esports de blau, amb l’himne i l’escut que ens representa a tots, i amb musculatura financera.

Sé que durant mesos, i en diferents períodes, es van mantenir reunions entre la directiva actual i empresaris de socarrel de Lleida per tal de fer un sol equip que permetés recuperar la inversió feta pel president actual, en el que semblava un gran pas endavant per arribar a la millor solució. Hauria estat una altra de les resurreccions que ha viscut el Lleida en la seva història, però aquesta vegada sanejat, per fi, del deute que ens ofega. La proposta no va interessar al club qui, sembla ser, tenia “un pla”.

En l’esport el que avui són aplaudiments demà poden ser mocadorades. Sempre ha estat així. El Lleida està per sobre de governs municipals que van i venen, però també està per damunt de directives que entren i surten amb les seves legítimes ambicions econòmiques.

És recurrent la cita de Keynes: “Quan les circumstàncies canvien, jo canvio d'opinió. Vostè què fa?”. Cal que la directiva reflexioni perquè les circumstàncies d’avui no són les mateixes que fa un any ni dos i seguim sense saber quin és el pla i què vol la directiva; no sabem quant deu el club; no sabem si la societat que el gestiona és seva o no ho és; però sí que sabem que se’ns exigeix a tota la ciutat un exercici de fe perquè és un sentiment. En fi: diàleg i més diàleg sobretot entre la societat civil. Repeteixo i repetiré sempre: una ciutat, un sol equip. Visca el Lleida.

jueves, 30 de enero de 2025

741.630 noves llars sense habitatge

741.630 noves llars sense habitatge

 

La primera enquesta del CIS de l'any situa l'habitatge com la gran preocupació de la societat espanyola.

El nombre de noves llars supera amb escreix el d'habitatges acabats i les previsions apunten que el desajust anirà a més si no es prenen mesures.

Segons les dades de l'Enquesta de Població Activa de l'Institut Nacional d'Estadística i del Ministerio de Vivenda y Agenda Urbana, des de la crisi immobiliària del 2008 s'han creat a Espanya 1.936.681 noves llars en termes nets, mentre que el nombre d'habitatges acabats s'ha situat en 1.195.051. Per tant, podem estar parlant de 741.630 llars potencials sense habitatge.

El President Illa ha explicat en compareixença pública que per resoldre el problema de l’habitatge a Catalunya no hi ha varetes màgiques i, per tant, tot passa pel consens en unes polítiques, les d’habitatge, que tenen una forta càrrega ideològica. No li tremolar à la mà, ha dit, a l’hora de prendre totes les mesures possibles.

El diagnòstic és clar, i la recepta o els objectius, també -clars no vol dir fàcils-. Cal oferir habitatge a preu assequible. Ampliar l’oferta de sòl públic per a construcció d'habitatge. Desenvolupar parcs públics per a població vulnerable i agilitzar els tràmits en l'àmbit de les administracions, sobretot la local, i sense abandonar la senda de la rehabilitació.

A Lleida ciutat la política d’habitatge és la primera política del govern. A la Paeria hi ha fixada una reunió de treball quinzenal per aquesta matèria entre l’alcalde i els màxims responsables polítics i tècnics per seguir, en temps real, tots els projectes oberts. S’ha posat a disposició de la Generalitat i de la iniciativa privada un volum de sòl municipal sense precedents en democràcia per a la construcció d’habitatges, atorgant totes les facilitats possibles sempre que del producte final se’n beneficiïn els veïns de Lleida. I en això estem

viernes, 10 de enero de 2025

Luz en la boira.

 Luz en la boira

El tiempo es el tema estrella de las conversaciones frívolas. En Lleida cuando llega el invierno emerge el recurrente tema de la Boira con sus románticos defensores y sus pragmáticos detractores. Al director de UA1 Radio, Jordi Sebastià, le escuché en una crónica un argumento sobre el asunto de profundidad tibetana: es absurdo discutir sobre la Boira (dijo) porque no se va a ir por muchos argumentos en contra que se formulen. En efecto, si pudiésemos votar si la Boira se queda o se larga tendría sentido trabajar un debate, armar campañas o elaborar argumentos a favor o en contra, pero nada más absurdo que eso, dejémonos de frivolidades: la Boira forma parte de nuestra naturaleza y dicen que es beneficiosa para la agricultura local, así que habrá que soportarla como buenamente podamos y movernos 40 km hacia cualquier punto cardinal para ver la luz.

 Nada frívolo, por cierto, es el pacto político alcanzado en Lleida entre el PSC y Junts que dará estabilidad y serenidad a la ciudad. Larrosa y Cervera no son políticos de vuelo gallináceo. Ambos atesoran sólidas experiencias de gobierno y son conocedores del peso de la responsabilidad. Opino que una oposición que no influya en un gobierno es una oposición inútil y una política que solo habla de su horóscopo no es política, eso Cervera lo tiene interiorizado y algo ha escrito sobre ello. Diría que en estos días de Boira desesperante el pacto PSC-Junts en la Paeria es como esa luz que asoma a lo lejos por la autovía cuando te escapas hacia el mundo del sol.