 |
| La Llotja de Lleida 22 de maig de 2017. Foto FECOLL |
Estic molt agraït a la FECOLL per haver-me atorgat el VII Premi de Rodolins
i Versos Satírics “Memorial Jordi Plens”. Ho estic, primer, pel plus sentimental que comporta un acte així a casa teva, en una entitat tant estimada per mi com és la FECOLL; no és el mateix que et passi a Móstoles o a Salou. I segon, perquè la meva família
tenim una llarga excelent relació amb la família Plens, lleidatans de socarrel, des de “tota la vida”. Són components
personals que fan més emocionants aquestes vivències. L’acte de dilluns a la Leandre Cristofol de la Llotja va ser familiar,
divertit, amable, amb un punt reivindicatiu. Sabem que quan Xavi Perez -President de la FECOLL- agafa un micro en un acte oficial caurà alguna “colleja” a les Administracions en defensa de l’Aplec, però sempre ho fa amb
honestedat i sense acritud. Em va
agradar el pregó de Gregori Canalias, me quedo amb la seva reflexió al voltant
que “l’Aplec és més que una alifara” (va dir) és tota una setmana d’activitats
i és quelcom que uneix els lleidatans. El
Premi Caragol Llimac 2017 va ser per Xavier Valls –periodista esportiu de TV3– quí va demanar disculpes pel desafortunat comentari sobre que la
victòria del Barça B era la millor notícia de la tarda, després de guanyar el
Lleida Esportiu -afirmació digna de Llimac-. Cosme García s’endú el
Caragol Bover 2017, García (segons destaca la
nota de la FECOLL i ho comparteixo) “va recordar els
inicis, la figura del Manolo Calpe, els agermanents històrics amb altres festes
com les de Tudela i, per descomptat, la seva participació en el Caragol Tour.”
En la meva breu intervenció, perquè el pregó precisament breu, el que es diu breu, no ho va ser, vaig explicar que els versos satírics que he escrit els he
pensat com una cançó, i m’agradaria molt que algun music hi poses
guitarra i es transformés en una rumba per l’Aplec 2018. Bueno...de ilusiones se vive.
“L’Essència” és la historia d’un
lleidatà que després de guanyar una loteria marxa a viure al Carib. Quan torna al cap de vint anys troba la Lleida
que va deixar canviada fins el punt que s’angoixa i decideix tornar a les amèriques.
Però arriba el maig, i amb el maig l’Aplec, i és allí on recupera un amor d'adolescència, “retrobà els orígens”, i comprova com l'Aplec no ha perdut l’essència i és quan reconeix Lleida.
Durant l’acte vaig explicar que “L’Essència”
té un punt autobiogràfic. Jo mateix després de 30 anys d’amistat amb l’Ares –més aplequera que tota la Junta de la FECOLL per cert- ens vam enamorar
la nit de divendres de l’Aplec de 2014. I al juliol del 2016 ens cassàvem. Allò de “retrobà el orígens”...és lo que
té. Caribe al vent!
L’Essència
Quan en Quimet va rascar
un pot de La Primitiva
va marxar a fer les amèriques
cansat d’apoquinar l’IVA.
“Adéu Lleida del meu cor,
adéu Lleida del Siurana!”
coge la pasta y corre,
Cuba, Brasil, Punta Cana.
Vint anys rondà el comediant
amb Mojito i Caipirinhes,
quan tornà al cor de Ponent
no capia ni Pardinyes.
A Unipreus li deien Wala,
òndia al Simago l’Esclat,
i quan va veure La Llotja
li quedà el cap nuvolat.
Pobre Quimet no s’ho acaba,
li diuen de quedar al Zara.
“Noia, allò és el Montepio!
Sempre em toca la més rara”.
Va fer cap a Ricard Vinyes
i es quedà sense paraules:
“Ens han xapat lo bar Nelson,
on faré les sobretaules?”
A la nit, sopar de barri,
res dura el moment de seny,
de poc s’escanya amb la truita
quan colpeix què hi ha a Gardeny.
Al turó no fan la mili
ni banderes ni Legión,
a l’estiu rulen cubates
xumba-xumba i reaggeton.
El diumenge al Centre Històric
tocava Vermut Torero,
en Quimet fa una pensada:
“Potser torno a Varadero.
Tot això és molt nou per mi,
no em trobo, no sé què faig,
però estimo aquesta Terra
marxaré en acabar el maig”
Però el maig portà l’Aplec
i amb ell festa i sentiment,
Quimet retrobà el orígens:
un amor, Caribe al vent!
Les xarangues, els cargols,
la brasa i els Garrotins,
nostàlgic del pasacalles
com reia jove els matins.
I és que Lleida ha canviat tant
des que el Quimet se’n va anar,
quatre ponts, cobrir les vies,
la Seu Vella i el radar.
Però l’Aplec del Caragol
manté l’essència d’allò
que al cor jura estàs a Lleida:
terra, festa i tradició.
