El pensament conservador d’aquest país, aquell que viu obcecat amb el 1714 i no veu res més que una estelada al segle XXI, sembla mantenir que els catalans no secessionistes som un error de l’evolució natural de la societat; una mena de tara genètica. Aquest és un bloc personal. Em posaré jo mateix d’exemple d’aquest error de l’evolució. Sóc nascut a Lleida, fill de lleidatana, net de Juan Manuel Nadal Gaya, català, qui va ser també fill, net i besnét de catalans. El besavi del meu avi fou Jaime Nadal Meroles, alcalde de Lleida el 1839, diputat a les Corts i President en diversos mandats a la Diputació de Lleida. Jaime Nadal Meroles era fill de Jaime Nadal Monge, metge de Lleida nascut el 1741. El seu pare, Antón Nadal no era de Lleida capital, era de Sort. I és aquí, als inicis del segle XVIII, on perdo la pista de la meva família,
però tot fa pensar que continuen els antecedents catalans. Són mínim tres segles ininterromputs vivint i treballant a Catalunya, la major part d’ells a Lleida i, com molts lleidatans, ens hem “barrejat” bastant amb aragonesos. La meva dona, la Mercè, parla sempre català amb els nostres fills. Ella va tenir també el català com a llengua materna. Jo els parlo en castellà. Quan tenien tres anys era curiós veure’ls explicar historietes en català si miraven sa mare i en castellà si s’adreçaven a mi. El català autèntic no acostuma a parlar castellà a casa. Som socialdemòcrates –potser un tecnicisme per referir-me al centre-esquerra- i militem al PSC, partit que recentment va votar al Congrés dels Diputats una moció a favor de negociar seriosament una consulta als ciutadans de Catalunya sobre l’encaix del nostre país dins l’Estat espanyol. Un partit on prioritzem les persones per sobre de les banderes i defensem els valors de la catalanitat entesa com a palanca de progrés de la societat, per sobre dels trets nacionalistes, al meu entendre anacrònics. Lamentablement, pels catalans autèntics aquest pensament polític esdevé un handicap important. Respecto profundament l’independentista tolerant i inclusiu –amb la crisi n’ha augmentat el nombre -, l’entenc perquè jo tampoc vull estar dins l’Espanya dibuixada pel Partit Popular. Però algun accident inexplicable va tòrcer la meva evolució natural, i visc convençut que una nova Espanya és possible, oberta a si mateixa, oberta a Catalunya. Una Espanya que entengui d’una vegada per totes la realitat del nostre país i ens accepti tal com som. El pas l’ha de fer Espanya, però la societat catalana hem de ser com sempre el motor del canvi. És un error immens fer de pal a la roda. Aquesta nova Espanya passa per rellevar del govern el Partit de Bárcenas, perquè el canvi és impossible amb la majoria absoluta nacionalista de Madrid i el rodet secessionista a Barcelona. Amb aquesta combinació estem condemnats al fracàs. Però a mi no em feu gaire cas. Jo no sóc un català autèntic: Milito al PSC, parlo castellà i trobo un suïcidi polític la secessió d’aquest país. Sóc un error en l’evolució de l’espècie catalana.
però tot fa pensar que continuen els antecedents catalans. Són mínim tres segles ininterromputs vivint i treballant a Catalunya, la major part d’ells a Lleida i, com molts lleidatans, ens hem “barrejat” bastant amb aragonesos. La meva dona, la Mercè, parla sempre català amb els nostres fills. Ella va tenir també el català com a llengua materna. Jo els parlo en castellà. Quan tenien tres anys era curiós veure’ls explicar historietes en català si miraven sa mare i en castellà si s’adreçaven a mi. El català autèntic no acostuma a parlar castellà a casa. Som socialdemòcrates –potser un tecnicisme per referir-me al centre-esquerra- i militem al PSC, partit que recentment va votar al Congrés dels Diputats una moció a favor de negociar seriosament una consulta als ciutadans de Catalunya sobre l’encaix del nostre país dins l’Estat espanyol. Un partit on prioritzem les persones per sobre de les banderes i defensem els valors de la catalanitat entesa com a palanca de progrés de la societat, per sobre dels trets nacionalistes, al meu entendre anacrònics. Lamentablement, pels catalans autèntics aquest pensament polític esdevé un handicap important. Respecto profundament l’independentista tolerant i inclusiu –amb la crisi n’ha augmentat el nombre -, l’entenc perquè jo tampoc vull estar dins l’Espanya dibuixada pel Partit Popular. Però algun accident inexplicable va tòrcer la meva evolució natural, i visc convençut que una nova Espanya és possible, oberta a si mateixa, oberta a Catalunya. Una Espanya que entengui d’una vegada per totes la realitat del nostre país i ens accepti tal com som. El pas l’ha de fer Espanya, però la societat catalana hem de ser com sempre el motor del canvi. És un error immens fer de pal a la roda. Aquesta nova Espanya passa per rellevar del govern el Partit de Bárcenas, perquè el canvi és impossible amb la majoria absoluta nacionalista de Madrid i el rodet secessionista a Barcelona. Amb aquesta combinació estem condemnats al fracàs. Però a mi no em feu gaire cas. Jo no sóc un català autèntic: Milito al PSC, parlo castellà i trobo un suïcidi polític la secessió d’aquest país. Sóc un error en l’evolució de l’espècie catalana.
