Amic i amigues, avui dijous començo les meves vacances de Setmana Santa. M’instal·lo a Pomar de Cinca, un petit poble aragonès (situat no se ben bé si a la diòcesis de Barbastro o a la de Monzón) on ens trobem amb la meva família i amics.
Jo sóc de Lleida. I com molts lleidatans tinc excel·lents relacions personals amb Aragón, la comunitat amb la que Catalunya ha tingut històricament excel·lents relacions. Juntes han crescut, i juntes han sobreviscut moltes batalles. És molt difícil trobar lleidatans que no tinguin vincles familiars, comercials o importants llaços d’amistat amb aragonesos. Com és difícil trobar aragonesos que no tinguin especial estima per Lleida i pels lleidatans.
Ja sabeu que aquestes relacions s’estan entorpint pel conflicte sobre la titularitat d’algunes obres del Museu Diocesà de Lleida. Per això quan arriben aquestes dates crec més necessari convidar-vos a combatre les idees dels talibans de l’art sacre que, aquí i allà, treballen per confrontar les dos comunitats germanes. Creieu-me, no té cap sentit banderejar els retaules de les verges per trencar una inestimable convivència històrica. Que hem de trobar un final dialogat ja és un missatge desafectat. Avançar de veritat significaria soltar el llast del “estamos trabajando en ello” i anunciar que s’ha assolit un acord definitiu de consens. Mentrestant, lleidatans com jo, que n’hi ha molts, continuarem cultivant modestament les relacions amb la nostra comunitat germana. Bé sigui durant l’any, bé durant les vacances.
Jo sóc de Lleida. I com molts lleidatans tinc excel·lents relacions personals amb Aragón, la comunitat amb la que Catalunya ha tingut històricament excel·lents relacions. Juntes han crescut, i juntes han sobreviscut moltes batalles. És molt difícil trobar lleidatans que no tinguin vincles familiars, comercials o importants llaços d’amistat amb aragonesos. Com és difícil trobar aragonesos que no tinguin especial estima per Lleida i pels lleidatans.
Ja sabeu que aquestes relacions s’estan entorpint pel conflicte sobre la titularitat d’algunes obres del Museu Diocesà de Lleida. Per això quan arriben aquestes dates crec més necessari convidar-vos a combatre les idees dels talibans de l’art sacre que, aquí i allà, treballen per confrontar les dos comunitats germanes. Creieu-me, no té cap sentit banderejar els retaules de les verges per trencar una inestimable convivència històrica. Que hem de trobar un final dialogat ja és un missatge desafectat. Avançar de veritat significaria soltar el llast del “estamos trabajando en ello” i anunciar que s’ha assolit un acord definitiu de consens. Mentrestant, lleidatans com jo, que n’hi ha molts, continuarem cultivant modestament les relacions amb la nostra comunitat germana. Bé sigui durant l’any, bé durant les vacances.
