El desembre de 2007
la Diputació de Lleida governada per ERC i el PSC va haver de retirar una sèrie
de fotografies que l’artista Carlos Santos volia incloure en la seva exposició Crits de crist al Crist de crits a la
Sala de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Recordo un sopar de nadal d'aquell any on Joan Busqueta, director aleshores de l'IEI, va exposar els motius de la retirada que van ser assumits com a propis per tot l’equip de govern. L’artista havia fotografiat amb paciència les pròpies defecacions tot jugant amb les seves variacions en funció dels aliments que ingeria. La resta de
l’exposició la formava una sèrie de crucifixos en diferents situacions
extravagants: dins d’uns calçotets...en fi, i tot això en plena època nadalenca. El govern d’esquerres va “convidar a
retirar” la part de l’exposició que feria la sensibilitat dels lleidatans
catòlics o dels respectuosos amb el catolicisme. La merda fotografiada la van
deixar. L’artista no va assistir a la
inauguració com acte de protesta. Recordo que només el Diari Segre va parlar
obertament de censura. La resta de mitjans i la majoria de la societat
lleidatana va entendre perfectament la decisió. Ningú s’hi hagués oposat a una
exposició així en un equipament privat, però quan parlem d’una institució
pública hom canvia el xip.
Aquesta historia
juga la mateixa lliga que el recital del poema “Mare Nostra” que l’artista
Dolors Miquel va oferir el passat 15 de febrer a l’Ajuntament de BCN durant la
gala de lliurament dels Premis Ciutat de
Barcelona amb el vist-i-plau, entenc, de l’alcaldessa Colau. Sembla ser que un
Jutjat ha arxivat la causa oberta contra la poetessa, qui va declarar als
mitjans que no va voler ofendre ningú. Si realment pensa que un recital així fet no ofèn
ningú té una visió extravagant del paper cohesionant d’un Ajuntament.
Per cert, avui llegeixo a la contra del Segre l’article titulat “Fer-se el progre”
de la Marta Alòs i mireu, amb tot el que m’he arribat a discutir amb la Marta a
les tertúlies de la COPE Lleida, aquí no puc estar més d’acord amb la seva
opinió. Amb l’Església Catòlica tot s’hi
val però, contradictòriament, davant d'altres religions més masclistes que la catòlica l'activisme feminista hi claudica penitent. La Marta
desafia, amb bon criteri, la Dolors Miquel a que faci el mateix amb la mare de
Mahoma amb frases grolleres que facin referència alguna sura de l’Alcorà.
Jo em pregunto: On
és el límit per menystenir i ridiculitzar la religió catòlica en un
acte o en un equipament públics? Digui’m, on és el límit? No seria més fàcil
respectar des de l’esfera institucional totes les creences religioses? Totes
les filosofies de vida? Té sentit
aixoplugar des de l’administració pública
l’atac a la religió catòlica por
amor al arte? Jo crec que no.
