Aquest dies els mitjans de
comunicació s’han fet ressò de la carta de comiat que Xavi Hernández va enviar
al seu company de selecció Iker Casillas. Xavi escriu: "Cuando
surgió el problema en los Madrid-Barcelona y vimos que la cosa podía ir a
mayores, él me llamó y me dijo 'tenemos que arreglar esto’”.
Quan l’esport, com la política, es radicalitzen, són necessàries les
figures com Casillas o Hernández que, prenent distància del conflicte, fan l’esforç
de moderar les relacions; d’intentar ocupar
el centre sense posicionar-se; arriscant-se
a no ser compresos pels radicals del seu propi entorn. Aquest és en part el paper que ha jugat històricament la
socialdemocràcia europea. Un article de Victor Lapuente Giné, professor de ciències polítiques de la Universitat de
Göteborg publicat en el portal Contexto y Acción ho entén així, i ho
exemplifica amb la crisi grega, o amb el paper de l’SPD alemany en el període
d’entreguerres responent aquells que critiquen la socialdemocràcia per la
‘tendresa’ de les seves propostes.
Lapuente argumenta, per exemple, que posicionar-se obertament a favor del NO en
el referèndum grec és “un
exercici ben acceptat en temps de creixent polarització on sembla que hom s’hagi de posicionar en un
bàndol o en un altre: o estàs amb Tsipras o amb Merkel-SPD-Troika. Aquest maniqueisme és absurd per a molts que pensem
que tots dos han comès incomptables errors i que n’hi ha incomptables
combinacions intermèdies més òptimes.”
El professor
estén aquest posicionament polític a la situació del PSC i jo afegiria del PSOE amb els
seus plantejament federalistes davant la polarització cada cop més preocupant
de la societat. Lleida no s’escapa d’aquesta cruïlla en la que ens ha
posat el President de la Generalitat. Tenim instaurada una mena de trinxera
ideològica i, citant Lapuente, “quan la política
es transforma en una guerra de trinchera, a la socialdemocràcia la disparen
sempre en la tierra de nadie.” En els
principis del PSC la lluita per la cohesió social i el federalisme pesen com una llosa. No hi
podem fer res. Això ens obliga a ser prudents en una situació política com la
que vivim on només els dogmàtics ho veuen tot clar i amb il·lusió. Vetllar per la cohesió
social ens obliga també a garantir la governabilitat de les institucions locals:
Consells Comarcals, Diputació i l’Ajuntament de Lleida, sense que això comporti
ni de lluny un posicionament ideològic. Facilitar la investidura del President de la Diputació no és un
SiSi a qualsevol ocurrència matinera del President, més encara quan Reñé viu instal·lat en les postures més hooligans del secessionisme. El mateix succeeix als Consells
Comarcals o a l’Ajuntament de Lleida. Només des d’una lectura extrema i
electoralista es pot arribar a la conclusió que el català està en joc amb el
pacte del cartipàs. El que sí està en lloc, com als Consells, és la normalitat institucional en temps de polarització. Ni el PSC Lleida ens hem convertit al secessionisme per les votacions dels Consells Comarcals o la Diputació, ni renunciem al catalanisme
inclusiu i pactista que ens ha definit sempre per la votació d’algunes esmenes
del cartipàs amb Ciutadans i PP.
Com sentencia Lapuente “és quan la socialdemocràcia ha buscat el consens quan ha dominat el centre polític, i així s’han dut a terme les polítiques de benestar més desenvolupades del món” I això ha estat així, agradi o no, a Europa, a Espanya, i sobretot al municipalisme català.
