"On és el límit?"

El desembre de 2007, la Diputació de Lleida governada per ERC i el PSC va retirar una sèrie de fotografies que l'artista Carlos Santos havia inclòs en la seva exposició Crits de crist al Crist de crits a la Sala de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Jo aquell mandat treballava a la Diputació. En el sopar de Nadal d'aquell 2007, Joan Busqueta, director aleshores de l'IEI, va exposar els motius de la retirada de les fotografies. Tot l'equip de govern vam estar d'acord amb Busqueta i li vam manifestar el nostre suport. I és que l'artista havia fotografiat amb paciència les seves pròpies defecacions, jugant amb les variacions del producte en funció dels aliments ingerits prèviament. La resta de l'exposició la formava una sèrie de crucifixos en diferents situacions: dins uns calçotets... En fi, i tot això davant la catedral, en plena època nadalenca, i en un equipament públic. El govern va "convidar a retirar" la part de l'exposició que feria la sensibilitat dels lleidatans respectuosos amb el catolicisme. L'artista no va assistir a la inauguració com acte de protesta. Recordo que només el Diari Segre va parlar obertament de censura. La resta de mitjans i la majoria de la societat lleidatana va entendre perfectament la decisió del govern de la Diputació. La gent a favor de l'exposició apel·lava la llibertat d'expressió. La reflexió de moda és si hi ha haver límits a la llibertat d'expressió. Digui'm, on és el límit? És necessari per ser lliures cagar-se literalment en el símbol religiós del veí de carrer? Anant més enllà, cal protegir una cançó o exposició que animi a matar jueus? I "peperos"? Cal protegir un article de premsa que animi a matar "peperos"? I dones? Cal protegir i preservar en virtut de la llibertat d'expressió una cançó o una columna d'un diari o una exposició que anima a matar les dones? Sí? No? El debat és etern i l'única solució possible és que 350 representants escollits democràticament ho legislin al parlament. I acceptar tots el sentit de la legislació i delegar després en l'Estat el monopoli de la violència per a fer complir aquesta legislació. Avui aquest criteri és el més semblant a una postura sensata