Reptes del PSC Lleida

El passat 17 d’abril vam celebrar la primera reunió de la nova executiva del PSC Lleida escollida en el darrer congrés d’agrupació per un 84% de vots a favor.

La primera secretaria, Marta Camps va presentar el programa de treball d’aquest any. L’objectiu, en síntesis, és fer realitat les propostes que els afiliats i la societat lleidatana ens han fet arribar. Ho farem procurant corregir els errors del passat i intentant aprendre dels encerts.

Una d’aquestes propostes és afavorir el debat polític dins i fora del partit i fer-lo útil. En un partit modern i obert tot ha de ser qüestionable. L’executiva promourà un debat constructiu sobre temes que afecten el partit, la ciutat i la política general, però sempre en clau local.
La ciutat ha canviat molt i a millor. Però fruit d’aquest canvi sorgeixen nous conflictes que exigiran noves respostes i, potser, dures decisions en defensa de l’interés general. El PSC hi tenim una especial responsabilitat com a partit històricament depositari de la confiança majoritaria dels lleidatans i les lleidatanes.

Aquesta crisi  fa perillar els valors de la socialdemocràcia. Els mercats, les corrents acadèmiques neo-lliberals o els mitjans de comunicació vinculats a la dreta (TDT Party) entre d’altres qüestionen la política democràtica amb tòpics i discursos de certa simplicitat que quallen en la societat: “La política és per se demagògia”; “Que només és un món fosc d’interessos espuris”; i sobretot, el leitmotiv: “tots els polítics són iguals”, són alguns dels missatges promoguts en part per aquests grups de pressió per controlar la societat en benefici propi. Malauradament, aquests missatges guanyen adeptes dia rere dia  si fem cas de la valoració que rep la política a les enquestes d’opinió oficials. La crisi i les seves conseqüències són un caldo de cultiu idoni per a la seva propagació.

És evident que part de la responsabilitat la tenen també alguns representants públics. Però no entraré, ni comparteixo, el recurrent argument sobre la corrupció com a justificació de la desafecció. Corrupció per desgracia hi haurà sempre en tots els aspectes de la vida, no només en la política. L’obligació que té tota persona íntegra testimoni d’una pràctica corrupta és la de posar-la automàticament en coneixement de la Justícia i, posteriorment, no votar aquell polític o política indecent.

Però res no està perdut.

Què podem fer des de l'agrupació? Treballar per a que tothom participi activament en la política aportant-hi el millor de si mateix. Promovent debats polítics útils dels que sorgeixin posicionaments clars i valents. Nous valors, nous programes i ampliar el nostre camp d'acció. Aquesta ha de ser la dinàmica de treball d’un partit socialdemòcrata modern.

Aquest és el gran objectiu del PSC Lleida.

La Paeria i els desnonaments.

La dació en pagament, o fórmules similars, són instruments que molts socialdemòcrates entenem de justícia social per resoldre abusos de les execucions hipotecàries fruit de la crisi. No se sap ben bé per què, sovint les defensem amb la boca petita i no entrem a debatre-les obertament, ni a fer-hi propostes valentes, creatives i innovadores. Tard o d’hora l’Estat haurà de trobar, més enllà de les recomanacions o les bones pràctiques, mesures per resoldre les injustícies que l'esclat de la bombolla immobiliaria ha produït en les hipoteques de molts ciutadans.

Mentrestant, m’agradaria comentar-vos dos notícies destacables de l’Ajuntament de Lleida d’aquest mes de març que van en aquesta línia, no en la dació en pagament, però sí en la d’atenuar altres injustícies de les execucions hipotecaries fruit de la crisi. 



La familia d'Edith. Font: http://www.segre.com/

Per una banda, el cas del desnonament per manca de pagament de quotes hipotecàries de l’Edith, el Jeremy i els seus quatre fills menors d’edat. Ha set un cas sensible  d’important impacte als mitjans de comunicació. De fet el Diari Segre se’n va fer ressò en portada, i també mitjans estatals van seguir la notícia amb especial interés. La Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) va dedicar-hi molts esforços per evitar el desallotjament. L’Ajuntament de Lleida, mitjançant l’Empresa Municipal d’Urbanisme (EMU), va seguir de prop aquest procés i va mantenir converses amb representants de la PAH per a que, arribat el cas, la família pogués accedir a una vivenda social municipal i no es quedés al carrer. L’EMU, molt abans que es produís el desallotjament efectiu, ja tenia assignada una vivenda per l’Edith i la seva família al Secà Sant Pere. No és la primera vegada que vivendes de l'EMU acullen families víctimes de  desallotjaments plenament legals, però considerats injustos per l'opinió pública.

Per l'altra, el ple municipal de 30 de març ha aprovat la modificació de l’ordenança que regula l’impost de “plusvàlua” per tal que les persones desnonades o afectades per un procés d’execució hipotecària no hagin de pagar aquest recàrrec. La “plusvàlua” és un impost que paga el ciutadà a l’ajuntament conseqüència de la transmissió de béns immobles. Fins ara, la llei no distingia embargaments hipotecaris de, posem per cas, compravendes, de manera que totes les operacions tenien associat el pagament de la plusvàlua de la mateixa manera. L’Ajuntament de Lleida ha modificat la normativa municipal garantint que les persones que perdin el pis no hauran d’abonar la plusvàlua, i el Govern central ha emès un Reial Decret pel qual es permet imputar aquest import a les entitats financeres en cas de execucions hipotecàries.

Són dos notícies importants d'aquest àmbit que demostren com la Paeria avança, dins les seves competències,  en la correcció de normatives que la nova situació econòmica evidencia injustes.  I, en la mesura de les seves possibilitats,  està al costat d'aquells casos especials de families que pateixen les disfuncions del sistema hipotecari.  

La història està escrita per ser canviada.

Feia deu anys que Lleida no vivia una vaga general a l’ús. Si recordeu, la de fa un any i mig va coincidir amb la festivitat de San Miquel, fet que no va permetre avaluar-la correctament. La jornada de vaga d'avui, a hores d'ara en desconec el seguiment,  ha acabat amb una multitudinària manifestació pels carrers de Lleida.

El PSC Lleida  hem participat a la manifestació convocant els militants a expressar el nostre rebuig a una reforma retrograda que ens apropa a marcs laborals propis de països en vies de desenvolupament social. Hi he participat amb la Primera Secretaria, Marta Camps, juntament amb regidors i molts afiliats i membres de l'executiva. Camps  ha volgut acompanyar les juventuts del partit, i ha aprofitat per declarar que “Els socialistes de Lleida ens sumem a la manifestació contra la Reforma Laboral injusta i ineficaç del PP. És hora de passar de l’austeritat al creixement.”

És vital el paper que ha jugat la JSC Lleida durant tota la manifestació. Han elaborat les pancartes i han portat les banderes que han servit de consignes del partit. El lema de la seva protesta; una veritat com un puny: "La història està escrita per ser canviada"



Amb la JSC, l'ànima de la manifestació i del PSC



En una altra onda, avui Duran i Lleida, fidel als seus postulats neoliberals, ha manifestat que la vaga serà un fracàs perquè, segons ell, la Reforma, que CiU ha recolzat, no es modificarà.  Greu error. El PPCiU no pot donar l’esquena a les massives manifestacions democràtiques d’avui. Jo no recordo una mostra de rebuig tant multitudinària a Lleida des del NO A LA GUERRA contra el PP al 2004; el govern de Rajoy d'aquells dies no va fer cas, i, lògicament, va perdre les eleccions generals.

Això acaba de començar. Ens toca lluitar per les vies democràtiques. Uns al carrer, altres al parlaments, altres als mitjans de comunicació o al si dels partits. Cadascú en el nostre àmbit hem de parar, sí o sí, aquest abús històric als drets col•lectius, i els que vindran.

FIN DE MARATÓN

Misión cumplida.



De izquierda a derecha Guillermo, Miquel y Jose



Jose, Miquel y yo finalizamos “dignamente” nuestra primera maratón. 42 kilómetros por las calles de Barcelona en un día magnífico junto a 20.000 corredores y corredoras más. Si tuviera que dar un titular lo tendría claro: “Dolor de piernas”. A partir del kilómetro veinte y mucho apareció un dolor agudo en los músculos de las piernas que me acompañó en tendencia ascendente a la meta y hasta el día después. Lo mismo le pasó a Miquel. A Jose no tanto, iba más cómodo, pero también sufrió de lo lindo en los kilómetros finales. Pagamos la novatada. A los corredores expertos les afecta menos este dolor, porque dominan las técnicas de estiramientos y cuidan al detalle la alimentación para reducir el sufrimiento muscular.

Dicho esto, con todo es una gran experiencia. ¡Muy grande! Repetiremos. El acontecimiento es espectacular; los vecinos de Barcelona se vuelcan en la carrera; 51 puntos de animación musical y de baile en ambiente festivo. Un 46% de los corredores inscritos eran extranjeros, lo que nos da una idea del impacto turístico y económico que supone para Barcelona. Nadie va a una ciudad extranjera a correr una maratón una mañana y se vuelve por la tarde. La estancia del corredor y sus acompañantes dura mínimo dos o tres días. También la mayoría de corredores nacionales pernoctan en Barcelona; los de Lleida, por ejemplo,  todos dormimos allí la noche antes.  

No soy un entendido, pero para mí la organización fue excelente. Los continuos avituallamientos de agua y bebidas isotónicas, fruta y frutos secos, hacen más llevadero el “suplicio” y reducen las molestias físicas asociadas al sobreesfuerzo.

Hicimos un tiempo de 4h.38’, lo que supuso llegar a meta más o menos en las posiciones 14.000. Acabar era nuestro objetivo y lo hemos conseguido.

Hasta aquí la aventura de la Maratón de Barcelona. Hasta la próxima.

L'ARNAU DE VILANOVA

Quan escric aquestes línies, un dels meus fills de quatre anys porta cinc dies ingressat a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida amb una infecció pulmonar seriosa, però no greu.

No sé del cert quan li donaran l'alta, ja sabeu que la medicina no és una ciència exacta per molt que tots la voldríem així. L'alta dependrà de moltes variables.

Aquest és un post d'agraïment sincer. Els que sou pares i mares primerencs sabreu l'ensurt que suposa haver de córrer a urgències de matinada. Des del minut en què la meva dona i jo vam entrar a l'hospital, un equip de funcionaris ha cuidat del nostre fill com si fos seu.

Des de la funcionària que el va visitar a urgències, fins a la que li va posar la via i li va injectar els primers medicaments; el funcionari que el va pujar a planta; l'equip de funcionaris que, observant les plaques i l'ecografia, van debatre quin seria el millor tractament; la funcionària que li porta l'esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar; els funcionaris de guàrdia que el venen a auscultar i comproven l'evolució del nen, tots i totes l'han tractat amb una professionalitat i una delicadesa que em fa sentir orgullós del nostre sistema sanitari. Quan penso en el que pago d'impostos a l'any, i ho comparo amb el servei que està rebent el meu fill, valoro la sort que tinc de viure en un país amb sanitat pública de qualitat.

Un país es defineix per les seves escoles, els seus tribunals de justícia i els seus hospitals. Res més que això i, alhora, quelcom tan important i vital per definir un estat de dret, modern i avançat.

En moments difícils com els que hem viscut aquests dies, t'adones de lo secundàries que poden arribar a ser altres matèries de l'administració pública com les infraestructures, la promoció econòmica i cultural, les ambaixades (espanyoles i catalanes), els temples o les subvencions "variopintes". Vull que se m'entengui bé: secundàries no vol dir necessàriament inútils, vol dir simplement secundàries en front de la sanitat pública, l'escola i la justícia. Lo primer és lo primer, i és l'últim que s'ha de retallar. Lo secundari és secundari.

Gràcies de tot cor a tots els funcionaris i funcionàries de l'Arnau de Vilanova que aquests dies dediquen el seu esforç perquè el meu fill es recuperi el més aviat possible.

Las escuchas de Garzón.

Creo que la Sentencia de la Sala de Lo Penal del Tribunal Supremo que estima la prevaricación del Juez Baltasar Garzón es un error judicial. Os daré aquí una opinión estrictamente jurídica; la política y la conspirativa, que las tengo, me las reservo.

Por un momento olvidémonos de que el acusado es Baltasar Garzón y que la trama de corrupción investigada está vinculada al PP. Dejémonos de prejuicios. Estamos simplemente ante un órgano jurisdiccional que interpreta una Ley para avanzar en derecho. Ese es su deber. La sociedad exige a los operadores del derecho decisiones sobre leyes para la resolución de casos concretos.

El Juez Garzón autoriza la intervención de las conversaciones entre los reclusos del caso Gürtel y sus abogados al tener indicios que éstos -los abogados- perfeccionaban, continuaban o ampliaban los delitos de la trama.

La clave del juicio es el artículo 51.2 de la Ley General Penitenciaria  que dice así: “Las comunicaciones de los internos con el abogado defensor o con el abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los procuradores que lo representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo”

Más en concreto, el lío gira en torno a la interpretación de la última frase de este artículo “salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo.”

¿Aquí qué entendéis? ¿Que se pueden intervenir conversaciones en todos los delitos  por autorización judicial y, además, en casos de terrorismo por otros agentes: policías, fiscalía, funcionarios de prisiones? ¿Qué solo se pueden intervenir en caso de terrorismo y siempre autorizadas por un Juez? No es sencillo. En derecho entre blanco y negro hay mil tonalidades de gris. De hecho, hasta el año 94 los directores de prisiones, amparados por este artículo, autorizaban escuchas de conversaciones entre abogados y presuntos terroristas. El Tribunal Constitucional, analizando estos casos,  interpretó el artículo en el sentido de limitar las escuchas a la autorización judicial. Pero nada dijo el TC del resto de delitos. Nada claro impediría, a tenor del artículo, intervenir una conversación si lo autoriza un Juez motivadamente. Así lo ha entendido parte de la doctrina, supeditándolo a la existencia de indicios claros de colaboración del abogado en la continuación del delito.

Si el Supremo no compartía la tesis del Juez instructor, le bastaba con anular las pruebas. Eso es lo que ocurre cada día en los juzgados de España cuando hay dudas sobre la legalidad de una prueba. Los órganos superiores las anulan, se destierran del proceso y punto.

La decisión de Garzón no fue injusta, porque estaba amparada y argumentada en una interpretación razonable y razonada de art. 51.2 de la Ley General Penitenciaria. No hay suficientes argumentos jurídicos para estimar la prevaricación. A mi juicio, esta Sentencia pone en cuestión una manera progresista de avanzar en derecho. Extiende el fantasma de la prevaricación sobre aquellos jueces que arriesguen, que innoven,  que rompan esquemas; que estiren las leyes en beneficio de la justicia del caso concreto.  Pero volvamos a la dura realidad. Se trata de Baltasar Garzón y sus circunstancias, y de la investigación de una fabulosa trama de corrupción vinculada al Partido Popular. Sí, sí, casualidad.

El ecuador del entrenamiento.

Cursa San Silvestre desembre
 2011

Ya expliqué en un post anterior que nos hemos incrito (Miquel, Jose y yo) en la Maratón de Barcelona. Ahora iniciamos la octava semana de entreno de las catorce totales. Ya hemos superado el ecuador. Hemos corrido una media de 50 km. por semana. De momento vamos bien. Solemos correr por la canalización del Segre. Es un sitio ideal para hacer series. Las tiradas largas las hacemos siguiendo el “Camí Natural” por la partida de Copa d’Or o subimos a la zona de la Partida de Montcada. Si es de noche hacemos un circuito fijo que llamamos la vuelta a Lleida: canalización, Pardinyes, Balafia,  Av. Pinyana, 11 Setembre, Mariola, Gardeny, Ronda y de nuevo la canalización. El 31 de diciembre, como es tradición, corrí la San Silvestre, este año con record de participación y especialmente bien organizada.

Al ser mi primera Maratón, me he convertido en una esponja de información: webs, foros y demás, pero lo que más me gusta es hablar con la gente que ya ha corrido alguna. Te explican sus aventuras y sensaciones: que si el muro, que si siempre se puede ir más despacio, que si la gente te lleva en volandas, que si la de Berlín...todo lo escuchas con atención y lo procesas. 

Seguimos muy ilusionados y vigilando especialmente la alimentación. Procuro comer cada día algo de pasta o arroz, tener cabeza con las “porquerías”, y no excederme con lo que no toca.

Pero no todo son buenas noticias. Las piernas las tengo bastante cargadas, siento una especie de agujeta continua; la gente que entiende me dice que es normal, pero me recuerdan que es obligatorio pasar por el fisioterapeuta dias antes de la carrera. Todo es cuestión de tomarse muy en serio los estiramientos, son mucho más importantes de lo que parece.

Sigo muy ilusionado y con ganas de que llegue el momento.