![]() |
| Foto: http://comlleida.socialistes.cat/ |
sábado, 7 de diciembre de 2013
LA SOLUCIÓ ÉS FEDERAL
lunes, 28 de octubre de 2013
Què surt del ceeilleida?
martes, 13 de agosto de 2013
Els catalans autèntics.
El pensament conservador d’aquest país, aquell que viu obcecat amb el 1714 i no veu res més que una estelada al segle XXI, sembla sostenir que els catalans no secessionistes som un error de l’evolució natural de la societat; una mena de tara genètica. Aquest és un bloc personal, i em posaré jo mateix com a exemple d’aquest suposat error evolutiu.
Vaig néixer a Lleida. Sóc fill de lleidatana i nét de Juan Manuel Nadal Gaya, català, que també fou fill, nét i besnét de catalans. El besavi del meu avi va ser Jaime Nadal Meroles, alcalde de Lleida l’any 1839, diputat a les Corts i president, en diversos mandats, de la Diputació de Lleida. Jaime Nadal Meroles era fill de Jaime Nadal Monge, metge lleidatà nascut el 1741. El seu pare, Antón Nadal, no era de la capital, sinó de Sort. I és aquí, als inicis del segle XVIII, on perdo la pista de la meva família, tot i que tot fa pensar que els antecedents continuen sent catalans.
Parlem, com a mínim, de tres segles ininterromputs vivint i treballant a Catalunya, la major part del temps a Lleida. I, com molts lleidatans, ens hem “barrejat” força amb aragonesos. La meva dona, la Mercè, parla sempre en català amb els nostres fills; ella també té el català com a llengua materna. Jo, en canvi, els parlo en castellà. Quan tenien tres anys, era curiós veure’ls explicar historietes en català si miraven la seva mare i en castellà si s’adreçaven a mi. El català autèntic, segons sembla, no acostuma a parlar castellà a casa.
Som socialdemòcrates —potser un tecnicisme per referir-me al centre-esquerra— i militem al PSC, un partit que recentment va votar al Congrés dels Diputats una moció a favor de negociar seriosament una consulta als ciutadans de Catalunya sobre l’encaix del nostre país dins España. Un partit en què prioritzem les persones per damunt de les banderes i defensem els valors de la catalanitat entesa com una palanca de progrés social, per sobre d’uns trets nacionalistes que, al meu entendre, són anacrònics.
Lamentablement, per als catalans autèntics aquest pensament polític esdevé un handicap important. Respecto profundament l’independentista tolerant i inclusiu —amb la crisi n’ha augmentat el nombre— i l’entenc, perquè jo tampoc no vull formar part de l’Espanya dibuixada pel Partit Popular. Però algun accident inexplicable va tòrcer la meva evolució natural, i visc convençut que una nova Espanya és possible: una Espanya oberta a si mateixa, oberta a Catalunya. Una Espanya que entengui, d’una vegada per totes, la realitat del nostre país i ens accepti tal com som.
El pas l’ha de fer Espanya, però la societat catalana ha de ser, com sempre, el motor del canvi. Fer de pal a la roda és un error immens. Aquesta nova Espanya passa per rellevar del govern el Partit de Bárcenas, perquè el canvi és impossible amb la majoria absoluta nacionalista de Madrid i el corró secessionista de Barcelona. Amb aquesta combinació estem condemnats al fracàs.
Però no em feu gaire cas. Jo no sóc un català autèntic: milito al PSC, parlo castellà i considero la secessió d’aquest país un suïcidi polític. Sóc un error en l’evolució de l’espècie catalana.
viernes, 26 de julio de 2013
ELS TROLLS LLEIDATANS DE TWITTER.
viernes, 12 de julio de 2013
LA MARATÓ DE ZARAGOZA
jueves, 27 de junio de 2013
Cuando el poder nubla las ideas.
El síndrome de Hybris fue descrito hace años por el neurólogo David Owen, quien fue también ministro de Asuntos Exteriores británico en su libro "En la enfermedad y en el poder". Owen analiza una patología que afecta a determinados políticos con alta responsabilidad de gobierno, que se inicia desde una megalomanía instaurada y termina en una paranoia acentuada.
domingo, 9 de junio de 2013
Dret a decidir solucions a la crisi.
Mentre el Partit Popular continua responsabilitzant el Govern anterior de tots els seus mals, i Convergència i Unió justifica la seva incapacitat política en el fet de no ser independents, i tant l’un com l’altre es mostren incapaços d’enfrontar-se als corruptes dels seus partits, batem rècords històrics d'atur. miércoles, 22 de mayo de 2013
2 anys de govern socialista a Lleida.
jueves, 18 de abril de 2013
Una història de l'FP a Lleida
viernes, 29 de marzo de 2013
De viatge a Ítaca, a tomb en “golondrina”.
De viatge a Ítaca, a tomb en “golondrina”
Els cervells del pinyol han apostat, des del minut u, per comunicar el pla de govern convergent amb metàfores marineres. Des de l’excèntrica fotografia del nou president Mas abraçat a un timó fins al reiterat viatge a Ítaca, el recurs als símils marítims ha estat constant per vendre com a encertada l’estratègia nacionalista. Seguint aquest mateix recurs literari, penso que avui som, novament, a port. I sort en tenim.
Gràcies a Déu, l’aventura cap a Ítaca ha quedat, de moment, en un “tomet” similar als que fan els turistes amb les “golondrines” pel port de Barcelona. I me n’alegro molt —hi insisteixo— que hagi estat així.
Durant aquest “tomet”, hem vist com els nacionalistes viraven bruscament al Congrés dels Diputats per acabar tornant, finalment, a port i votant la moció del PSC —al meu entendre, l’assenyada— que defensa una consulta legal com a conseqüència del pacte i del diàleg amb l’Estat.
Deia el genial Miquel Iceta, el passat dia 19 a Lleida, en un acte organitzat per l’agrupació local del PSC, que la moció sobiranista de Junqueras i Mas era, a totes llums, contradictòria amb la que ha defensat el socialisme català de manera coherent i sostinguda. I és així: el PSC ha defensat la mateixa moció al Parlament, als ajuntaments i al Congrés dels Diputats, fins a convèncer finalment 104 diputats del Parlament de Catalunya i assolir —ara sí— una majoria històrica.
El federalisme és, per definició, diàleg i pacte: l’essència mateixa de la política democràtica. El sobiranisme, en canvi, sovint acaba derivant en una puntada de peu a l’estufa.
Una altra mostra d’aquest tomb en “golondrina” ha estat el posicionament recent del Govern català. Artur Mas demana ara als seus consellers diàleg i més diàleg amb el Govern central i amb la resta de partits. També ha proposat un govern d’unitat nacional, recuperant una vella idea de Pere Navarro.
Benvingut, president. Espero que hagi gaudit de la passejada. Però ara, un cop a port i amb els peus a terra, deixi’s d’excursions i posi’s a fer política.
viernes, 22 de febrero de 2013
Posició del PSC Lleida sobre el dret a decidir.
lunes, 11 de febrero de 2013
Las cuatro patas de la mesa.
Comparto aquí un post que he publicado en el blog Tinta Vermella, elaborado en el marco del Máster en Liderazgo y Comunicación para la Gestión Política (2012-2013), junto con mis compañeras de curso.
Saludos.
¿Qué tiene el PSC que no tengan otros partidos?
Los progresistas catalanes que buscan una oposición contundente a la política económica de CiU tienen en ICV una opción razonable.
Los progresistas que ven en la soberanía la gran —y única— solución a todos los problemas tienen en ERC o CDC una opción razonable.
Aquellos catalanes socialdemócratas que están hartos de nacionalismos sectarios, pero a quienes les da repelús votar al PP, tienen en C’s una opción interesante.
Visto así, ¿qué ofrecemos nosotros para que nos vean como la mejor opción? La respuesta no es fácil. Pero ahí va una propuesta.
En el ADN del PSC confluyen cuatro grandes valores que no coinciden simultáneamente en ninguna otra opción política. Veámoslos:
1. Clara vocación internacionalista
La obsesión por los símbolos y los territorios no es nuestra lucha. Ernest Lluch publicó en febrero del año 2000, en La Vanguardia, un artículo titulado “Nacionalismo y catalanismo”. En él explicaba cuáles eran, a su juicio, las diferencias entre ambos conceptos.
Para Lluch, el nacionalismo —ya sea español, catalán o austríaco— concede un valor altísimo, a menudo irracional, al hecho nacional. Un nacionalista antepone ese hecho a cualquier discurso, ya sea sobre política, lengua, cultura, financiación, fútbol o televisiones públicas.
Para nosotros, los socialdemócratas, no existe ese valor supremo, sino que lo consideramos comparable a otros valores de la sociedad o del individuo, como la justicia social, la escolarización de la infancia o la sostenibilidad económica y medioambiental.
2. La defensa de los más vulnerables
Hemos estado y estamos con las mujeres en su lucha por la igualdad efectiva.
Hemos estado y estamos al lado de las personas inmigrantes en su lucha por la supervivencia.
Hemos estado al lado de las personas homosexuales cuando, no hace tanto, reivindicaban sus derechos civiles.
Si esto es así, ¿qué nos pasó en mayo de 2010?
¿Por qué hemos tardado en reaccionar ante los desahucios provocados por los bancos?
Tenemos que volver a ser el partido de los más débiles. Lo llevamos en el ADN. De lo contrario, otras fuerzas de la izquierda española se consolidarán como una opción más atractiva.
3. Capacidad de gobierno
Somos un partido de gobierno. No podemos ni debemos renunciar a ese mérito. España entró en Europa de la mano del Partido Socialista. La sanidad pública española es, en gran medida, una construcción nuestra. La historia del municipalismo catalán no se entiende sin la aportación del PSC. Ciudades como Girona, Tarragona, Barcelona o Lleida son una muestra de ello.
4. Ética política
La Universidad de Cambridge cuenta con un centro de estudios sobre ética económica y política. Su directora, Rosamund Thomas, y su equipo investigan cómo afectan las conductas poco éticas a la economía de un país y a la competitividad de sus empresas. Una de las conclusiones más conocidas de sus estudios es que la ética no es solo una cuestión cívica, moral o religiosa individual: es también la base de la competitividad.
Creo que hace falta una verdadera revolución en este sentido. El mundo de los negocios todavía tiende a confundir a un estafador con un hábil negociador. Y en los partidos aún se confunde a un conspirador sin principios con un buen estratega político.
¿Por qué debería la sociedad apoyarnos a nosotros? Pienso que estos cuatro aspectos —históricos e inherentes al socialismo, y que muchos de nosotros llevamos en los genes— son los que deben hacernos sentir orgullosos de nuestro proyecto.
Son las cuatro patas de una gran mesa plural, un espacio de encuentro cívico y social que es nuestro partido. Cuatro patas que hoy están algo desenroscadas. Tenemos que apretar los dientes y reforzar esos pilares. Volver a enroscar y asegurar esas cuatro patas que darán robustez y solidez al PSC y al PSOE.
jueves, 24 de enero de 2013
POSTURA DEL PSC SOBRE EL DRET A DECIDIR
jueves, 17 de enero de 2013
STOP DESNONAMENTS
Des del 2007 s’ha produït a Lleida, i a la resta de l’Estat, una situació prolongada d’augment de la morositat en les hipoteques conseqüència de la crisi econòmica. Entre 2006 i 2011 s’han presentat a Espanya 396.943 desnonaments, durant el 2012 aquest nombre va en augment. L’esclat de la bombolla immobiliària ha evidenciat un desequilibri inadmissible entre el drets processals i les obligacions d’ambdues parts signants de la hipoteca. És un clam que els procediments judicials d’execució hipotecària són anacrònics per injustos. Fins i tot, el poder judicial ha constatat aquest greuge. Un desequilibri que esdevé escandalós atenent els rescats públics de les moltes caixes d’estalvis que desnonen. Des del PSC Lleida donarem suport a totes les iniciatives polítiques, socials i legislatives per crear un marc jurídic i social, just i equitatiu pels deutors hipotecaris.
miércoles, 2 de enero de 2013
Lleida, Catalunya, España.
Es la política local, lleidatana, uno de los principales intereses del autor de este blog. En nuestra última conversación, Guillermo me señalaba la dureza de las posiciones secesionistas de ERC y en los últimos tiempos también de CDC con las que se enfrenta en tertulias, foros y debates.Es evidente que el mundo, la Naturaleza, no es así. Esta obviedad no se da mucho en política pese a que sería del todo razonable que se diera. Todos los partidos políticos caen en la simplificación del pensamiento dicotómico. En parte, esto puede ser aceptado como un mecanismo de reducción de la complejidad de la realidad; como lo es la representación política (millones de ciudadanos se reducen a unos cientos de representantes).



