Entrevista de Josep Grau a "La cara de..." al Diari Segre

Us adjunto la divertida entrevista que m'ha fet Josep Grau, del Diari SEGRE, en el marc de la campanya electoral de les generals.  

Per què us demano el vot?

Vaig confiar en Pedro Sánchez des del primer moment. Vaig col·laborar activament en la seva campanya de primàries a la Secretaria General del PSOE perquè veig en ell un President reformista,  que anteposa la decència i la responsabilitat de govern per sobre d’interessos econòmics i quimeres.

Queden tres dies per al 20D. Vaig de número 2 a la llista del PSC al Congrés que encapçala la meva amiga Mònica Lafuente. Molts dels que llegiu aquest bloc sou lleidatans i ens coneixem, amb alguns som bons amics,  per això et demano aquí, en aquest espai personal, que ens voteu diumenge. Necessitem el teu vot per fer fora Rajoy.

Només dos persones poden ser Presidents del Govern: Mariano Rajoy o Pedro Sánchez.  Si el vot progressista i socialdemòcrata es divideix en aventures gregues o en marques blanques de la dreta Rajoy tornarà a la Presidència, i vindran quatre anys més d’estacament, de conservadorisme i d’augment de les desigualtats.  La desigualtat perjudica tota la societat, que ningú s’exclogui,  a tota: rics i pobres, perquè perilla la convivència; la història demostra que l’única sortida és socialdemòcrata.  

Us demano el vostre suport.  Pedro Sánchez és la solució. 

Les cigonyes de La Catedral.

L’any 98 Alfonso Ussia publicà “Manual del ecologista coñazo”, una caricatura d'aquell ecologisme, diguem-ne radical,  que de tant en tant sorprèn amb arguments delirants. És un llibre d’humor recomanable; conté reflexions iròniques sobre els límits racionals a l’ecologisme.  Aquests dies segueixo amb interès, com a veí que sóc del @CentreHistòric, les obres de retirada de 20 nius de cigonyes de la teulada de La Catedral Nova i el conseqüent affaire amb IPCENA, i és que el temple del carrer Major s’havia convertit en  una granja integral de cigonyes en plena producció, una situació que malmetia de forma preocupant l’edifici i suposava un perill per a la seguretat arquitectònica i de les persones, donat que cadascú dels 20 nius retirats pesa una mitjana de 300 quilos. Sóc conscient que la cigonya és una au protegida,

Bajada del IBI de Lleida: ¿Dónde está el debate?

Nadie en su sano juicio cuestiona que la Ley Reguladora de las Haciendas Locales necesita una reforma. El Impuesto sobre Bienes Inmuebles que allí se regula grava algo tan indeterminado, tras la crisis, como el valor de un inmueble. Esa reforma, como ocurre con las reformas responsables, requiere el acompañamiento de una memoria económica que ayude, entre otras cosas, a resolver los graves problemas de financiación que sufrirán los ayuntamientos al día siguiente de ajustar la tributación al valor de mercado de las viviendas.

Mientras tanto, la idea de una bajada generalizada del IBI en Lleida resulta muy sugestiva. Se apuntan al carro la oposición al completo y, sobre todo, los grandes tenedores de solares y viviendas. A mí, de entrada, no me parece mal, pero sin trampas, porque existe un trámite previo imprescindible: una propuesta generalizada de reducción del IBI, para no convertirse en demagogia de la buena, exige una memoria económica en la que se concrete qué recortes conllevará esa rebaja.

Ese «detalle» es lo que, a veces, diferencia un canto regional de una acción política útil para la ciudad. Me explican los veteranos de la política local que, cuando Josep Giné era jefe de la oposición en La Paeria, CiU presentaba cada año unos presupuestos alternativos. Sí, lo que oyen. CiU ofrecía al Pleno una propuesta propia de gastos con sus correspondientes ingresos.

Con Isidre Gavín se perdió esa sana costumbre y entramos en la política del «no, porque yo lo valgo». Tras el oasis Zaballos, parece que Postius recupera esas técnicas «gavinianas» del eslogan sin memoria económica. Una rebaja de, por ejemplo, dos puntos del IBI supone, según los técnicos municipales, un recorte de un millón de euros al año en políticas municipales. ¿Sugerente, verdad?

¿De dónde recortamos? ¿Dónde quiere recortar la oposición y en qué importe? ¿Deporte? ¿Educación? ¿Seguridad? ¿Vivienda? O, tal vez, ¿limpieza? Ese es el debate, y corresponde a la política afrontarlo.

¡Ah! Y aviso para navegantes del crucero festivo hacia Ítaca. Aquí no valen discursos mesiánicos para recortar a destajo y envolverse en la estelada. Eso guárdenlo para la Generalitat. En el Ayuntamiento de Lleida se gobierna.

LA GRAMÀTICA DEL VERMUT...

...és el nom d’un dels bons projectes que properament veurà la llum al bell mig del @CentreHistòric de Lleida, concretament al carrer Gramàtics. L’emprenedor de La Gramàtica és l’Albert Calpe, lleidatà, i ho he de dir: “dels Calpe de tota la vida”.

L’oci de qualitat i la gastronomia ajuden a posar en valor el tarannà i la personalitat d’un barri i, en conseqüència, de la ciutat. El vermut és una tradició molt arrelada als lleidatans; un costum que cohesiona colles, famílies i veïns a l’entorn d’aquest vi aromatitzat amb substàncies vegetals (en alemany, Wermut) i del conjunt de tapes (la barreja n’és l’estrella) que l’acompanyen a l’hora de l’aperitiu.

Al @CentreHistòric, concretament a la part alta de Cavallers, plaça del Dipòsit i plaça del Rei, hi ha una eclosió de projectes de qualitat al voltant del vermut que, de ben segur, esdevindrà una oportunitat positiva, sempre que l’oposició al barri no faci massa campanya partidista negativa.

A “La Cuadra” de sempre del carrer Múrcia s’hi va afegir la reobertura del Blasi, més gastronòmic que l’anterior, de la mà de la imparable Montse Sainz de la Maza, la terrassa de la qual, a la plaça dels Tritons, és obligada els dies de sol d’hivern. Tot just al costat del Blasi, un històric de la zona, en Pepo torna amb un Sisbris de fusta adaptat als nous temps que aposta per la cultura del bon vi, la tapa i la canya.

També juga la carta del vermut en Txema Muñoz al Rock and Vins. Ell ‘controla’ la Panera i la plaça del Dipòsit amb una terrasseta recomanable i, a dies, música en directe. No tornaré a parlar del Gilda i el seu ‘Vermouth Torero’, el primer i el tercer diumenge de cada mes, a qui ja vaig dedicar un post el passat mes de juny.

Segur que algun lector pensa que me n’oblido d’algun lloc; disculpeu-me. Però crec que, si posem en valor el vermut del cap de setmana, aquests projectes són els que atorguen identitat a l’antiga zona “dels vins”. Només els falta una marca col·lectiva; qui sap si a partir d’ara parlarem de la zona “dels vermuts”. Els lleidatans decidiran.

El independentista de corazón y el vendedor de crecepelo...

...son, a mi juicio, los dos grandes perfiles que conviven en el ecosistema indepe a estas alturas de ‘procés’. Por un lado el independentista de corazón, quien defiende la secesión por sentimiento. Todo el mundo tiene derecho a defender su sueño personal sin argumentarlo ni justificarse. Faltaría más.  Este independentista no discute la relación de una Catalunya independiente con la UE y el Euro. Como el tema se la trae al pairo acepta sin complejos salir de la UE y, si es el caso, ya se ingresará cuando toque.  Está dispuesto a asumir los costes económicos y sociales de un proceso de ruptura, sean los que sean, porque  vive plenamente convencido de que lo que siente es lo mejor para su país. Ya no aguanta más lo que él considera agravios del Estado Español, pero sin un rencor excesivo. El independentista de corazón considera relevante el 3% de Maragall y no hay medias tintas ni excusas a la hora de condenar esa corrupción en Catalunya. En conclusión,  no miente.

Una Catalunya millor en una Espanya diferent.

6 IDEES 6, DE LA LLISTA DEL PRESIDENT.

1.- La llista “no política” del President, la del dret a decidir del poble, s’ha fet a dit en un despatx de Barcelona al més pur estil pujolià.

2.- Estem davant d’una obra política mestra d’Artur Mas per evitar fer balanç de gestió de govern i, de pas, cruspir-se l’ascens d’ERC.

3.- Amb 68 diputats, la llista declararà la independència. Tant se val que l’Estatut de Catalunya en demani 90 pels temes d'especial transcendència política. 

4.- La llista del President no és l'opció de la independència (n'hi ha d’altres opcions independentistes el 27S). És el vot de l’exculpació d’una legislatura de desgovern d’ERC/CiU amb la coartada del "procés".

5.- És la llista del President, feta pel President, d’un nou partit del President,  per tornar a ser President i ni caldrà que vagi als debats electorals. Brillant.  

6.- Si la llista del President sorgida del "procés" guanya el 27S s'iniciarà un nou "procés" que acabarà en un altre "procés", i així tot. La clau és no haver de donar gaires explicacions de com es gasten els 36.000 milions d'euros anyals de pressupost de la Generalitat.

“Tenemos que arreglar esto”: El paper de la socialdemocràcia.

Aquest dies els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la carta de comiat que Xavi Hernández va enviar al seu company de selecció Iker Casillas. Xavi escriu: "Cuando surgió el problema en los Madrid-Barcelona y vimos que la cosa podía ir a mayores, él me llamó y me dijo 'tenemos que arreglar esto’”.

Quan l’esport, com la política, es radicalitzen, són necessàries les figures com Casillas o Hernández que, prenent distància del conflicte, fan l’esforç de moderar les relacions;  d’intentar ocupar el centre sense posicionar-se;  arriscant-se a no ser compresos pels radicals del seu propi entorn. Aquest és en part el paper que ha jugat històricament la socialdemocràcia europea.  Un article de Victor Lapuente Giné, professor de ciències polítiques de la Universitat de Göteborg publicat en el portal Contexto y Acción ho entén així, i ho exemplifica amb la crisi grega, o amb el paper de l’SPD alemany en el període d’entreguerres responent aquells que critiquen la socialdemocràcia per la ‘tendresa’ de  les seves propostes. Lapuente argumenta, per exemple, que posicionar-se obertament a favor del NO en el referèndum grec és “un exercici ben acceptat en temps de creixent polarització  on sembla que hom s’hagi de posicionar en un bàndol o en un altre: o estàs amb Tsipras o amb Merkel-SPD-Troika. Aquest  maniqueisme és absurd per a molts que pensem que tots dos han comès incomptables errors i que n’hi ha  incomptables  combinacions intermèdies més òptimes.”  

El moviment transversal del NO.

L’ establishment independentista segueix amb la seva campanya omnipresent per a convertir el catalanisme no secessionista en un moviment outsider. Més encara, volen simplificar-lo descaradament cap a postures espanyolistes per preparar un  27S on no vegem més enllà del SI o NO. Pare o mare. Peix o carn. D’això ja n’hem parlat prou. Però hi ha un matís important: tracten de plantejar el 27S com una dicotomia entre idearis preconcebuts: estàs aquí amb aquest pack, o estàs allí amb aquest altre. Es presenta als partidaris del NO com un bloc ideològic compacte i uniforme, mentre venen els del SÍ com un moviment transversal, on hi caben tots els models socials i totes les sensibilitats. Això és tremendament reduccionista, perquè de la mateixa manera que el SÍ de la CUP no té res a veure amb el SÍ d’un militant “crític” d’UDC -els models de relació amb Espanya que proposen són radicalment diferents, com ho són també els seus plantejaments econòmics i socials. No tenen res a veure el NO del PSC amb el de PODEMOS io amb el NO del PP o Cs. Res a veure. El NO a la independència és transversal, civil i obert i hi tenen cabuda tots els models territorials de relació amb Espanya; i totes les sensibilitats catalanistes. L’únic que descarta el NO és la trencadissa. 

El Gilda. Emprenedoria social al @CentreHistoric de Lleida

L’emprenedor social identifica oportunitats de negoci davant els reptes que genera la transformació de la societat, i crea projectes capaços de repercutir els seus beneficis en la millora col·lectiva. Són projectes que incorporen l’ interès de la comunitat en el motor de l’empresa. El @CentreHistoric de Lleida segueix en plena transformació; el seu desenvolupament és cabdal per la ciutat. Després d'un període  d’inversions urbanístiques i equipaments, estem en la fase de la dinamització cultural, social i comercial del barri. En aquesta etapa té un paper fonamental l’iniciativa privada representada per diferents agents i exemples personals. Aquí us parlaré d'un ells:  l’Òscar Mur i l’equip del Bar Gilda, tots dos hi juguen un gran paper en la dinamització del @CentreHistoric.

La Nova Política.

L’atleta nord americà Dick Fosbury va ser campió de salt d’alçada en els jocs olímpics de Mèxic el 1968. Es va fer famós per utilitzar contracorrent la tècnica que posteriorment han fet servir tots els saltadors coneguda com el Fosbury Flop. Quan els grans campions saltaven de cara atacant el llistó en carrera recta, ell va canviar la tècnica amb el salt d’esquenes que coneixem, apropant-se al llistó en trajectòria diagonal. Avui és impossible competir en les proves de salt d’alçada sense aquest requisit tècnic.

Les eleccions municipals de diumenge ratifiquen una evidència que fa anys s’imposa tossuda. Les organitzacions polítiques requereixen quatre requisits de mínims per a competir en la Nova Política:

IV Ajuts a la dinamització econòmica del @CentreHistoric de #Lleida

S’ha fet pública la IV convocatòria dels ajuts a l’instal.lació de comerços al @CentreHistoric de Lleida. Us la podeu descarregar aquí. L’Ajuntament de Lleida continua oferint suport i acompanyament a nous emprenedors, ajudant i incentivant l’obertura de noves activitats econòmiques que aportin valor al barri. Els ajuts es concediran en règim de concurrència competitiva fins a esgotar la partida de 40.000€. Poden concórrer aquells emprenedors, propietaris o arrendataris, que tinguin en ment un comerç que ofereixi productes singulars artesanals, innovadors, creatius, de qualitat, o productes amb DO.

La subvenció A L’OBERTURA DE L’ACTIVITAT consistirà en:

A mig camí de l'infinit.

El amor mueve el mundo. Un país progresa cuando sus políticos aman la ciencia y el conocimiento sin complejos ni prejuicios, y cuando el poder se apasiona por la justicia social. Una ciudad es justa si sus habitantes se respetan y aman lo común. Las personas somos felices si nos sentimos queridas de verdad por aquellas a las que queremos de verdad. Parece sencillo, pero no lo es. Es una lucha diaria por la felicidad.

Hoy lo he apostado todo a esa fuerza que mueve el mundo. He subido los 238 escalones del campanario de la Seu Vella con la persona que más quiero y, una vez arriba, en el cielo, ante la ciudad que nos ha visto nacer y tanto nos ha dado, con ella como testigo, hemos cerrado por fin el círculo.

Ja sóc a mig camí de l’infinit.

Que l'Aplec duri una setmana.

 Lleida som un territori intel·ligent i humil, per això ens agrada riure’ns de nosaltres mateixos. A un lleidatà autèntic li agrada la conya i és foteta per naturalesa, sense arribar al sarcasme. Som carrinclons, però no estem per fer volar coloms i som assenyats a l’hora de la feina ben feta. Si analitzem des d’un prisma lleidatà la idea que l’Aplec del Cargol duri una setmana hi trobarem tota la il·lusió carrinclona que vulgueu, però en la pràctica no supera una anàlisi assenyada "y lo sabes”. Les activitats culturals que organitza la FECOLL al volant de l’Aplec ja fa anys que duren una setmana. Ara pensem què suposaria mantenir, a més a més,  les 100 Colles obertes set dies i set nits.

La fuerza de un partido.

En mayo de 2011 colgué aquí un post titulado #acampadalleida. Ese artículo quería ser una reflexión sobre la importancia de organizarse para conseguir una finalidad política. Decía que los movimientos de #acampada estaban condenados al fracaso si no se articulaban como partidos políticos al uso, actuando como un virus informático infiltrado en el sistema para cambiarlo desde dentro. La militancia política exige organización de voluntades en torno a objetivos comunes. Sino fracasa. Que le pregunten a PODEMOS cómo se puede trasformar mejor la sociedad; si acampados en una plaza, o estructurados en órganos deliberativos y ejecutivos dirigidos por un ‘alto mando’. Dicho de otra manera, no se engañen, organizados como un partido tradicional. La Iglesia ha durado 2000 años como organización entre otras cosas por respetar liturgia y jerarquía. El PSC y el PSOE son grandes partidos porque sus miembros respetamos la organización; que es como decir que respetamos los liderazgos surgidos de los procesos democráticos, se llame Pedro Sanchez, Àngel Ros o Pere Navarro. Respetamos las decisiones tomadas por los órganos competentes, por ejemplo aquella famosa del Consell Nacional de votar no a la consulta secesionista.

Toca parlar de Lleida

Recordo un ple municipal de l’any 2006 (no em ve a la memòria el mes exacte) en què hi va haver un extens debat sobre la guerra del Líban. En concret, els regidors de la Paeria van dissertar prop d’una hora sobre els míssils Tomahawk. Recordo com alguns es van atrevir a fer valoracions tècniques i operatives davant d’uns periodistes que, arribats a aquella fase del ple, havien assolit voluntàriament un estat de meditació profunda propi de monjos budistes.

Cal recordar que, en aquells anys, sota la vigència del pacte de govern PSC/ERC/IC-V, els plens eren eterns. Penseu que, amb CiU i el PP a l’oposició, cinc partits intervenien en cadascun dels temes.

Aquesta anècdota em serveix per avançar-me a un possible debat d’aquest any electoral: la tendència d’alguns partits o assemblees a portar a la política municipal qüestions poc rellevants per al dia a dia d’un ajuntament.

Som al vestíbul de la campanya electoral municipal. Comença el temps de les propostes i de les idees que han d’afectar directament l’agenda diària de la ciutat. Això hauria d’obligar qualsevol responsable polític a no malbaratar l’oportunitat del debat local amb dissertacions sobre l’autodeterminació dels pobles, el paper del BCE a Grècia o els míssils Tomahawk, perquè la política local no és el fòrum adequat per abordar aquestes qüestions.

Els ciutadans tenim altres necessitats quan votem a les municipals. Al maig escollim candidatures per administrar serveis propis del règim local: neteja, Guàrdia Urbana, urbanisme de plaça i de vorera, entre d’altres. En el marc de les eleccions autonòmiques ja canviarem el xip, si voleu, i escoltarem propostes per gestionar aquelles competències que l’Estatut atribueix al Govern i al Parlament de Catalunya. El mateix hauria de passar en les eleccions generals o europees, on sí que són rellevants els posicionaments sobre qüestions com el Líban o el BCE.

Per això, des del PSC de Lleida, en les trobades amb els veïns i les veïnes dels barris, responem de la gestió de la Paeria mentre escoltem propostes, necessitats i noves idees sobre temes municipals. En aquestes reunions no solen aparèixer, per iniciativa dels veïns, qüestions de política europea, autonòmica o estatal; us ho puc assegurar. Tot i això, hi haurà partits, assemblees o plataformes que s’entossudiran a introduir-les durant la campanya, construint vincles teòrics i literaris sovint allunyats de les preocupacions quotidianes de la ciutadania.

Pensem-hi.