Las escuchas de Garzón.

Creo que la Sentencia de la Sala de Lo Penal del Tribunal Supremo que estima la prevaricación del Juez Baltasar Garzón es un error judicial. Os daré aquí una opinión estrictamente jurídica; la política y la conspirativa, que las tengo, me las reservo.

Por un momento olvidémonos de que el acusado es Baltasar Garzón y que la trama de corrupción investigada está vinculada al PP. Dejémonos de prejuicios. Estamos simplemente ante un órgano jurisdiccional que interpreta una Ley para avanzar en derecho. Ese es su deber. La sociedad exige a los operadores del derecho decisiones sobre leyes para la resolución de casos concretos.

El Juez Garzón autoriza la intervención de las conversaciones entre los reclusos del caso Gürtel y sus abogados al tener indicios que éstos -los abogados- perfeccionaban, continuaban o ampliaban los delitos de la trama.

La clave del juicio es el artículo 51.2 de la Ley General Penitenciaria  que dice así: “Las comunicaciones de los internos con el abogado defensor o con el abogado expresamente llamado en relación con asuntos penales y con los procuradores que lo representen, se celebrarán en departamentos apropiados y no podrán ser suspendidas o intervenidas salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo”

Más en concreto, el lío gira en torno a la interpretación de la última frase de este artículo “salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo.”

¿Aquí qué entendéis? ¿Que se pueden intervenir conversaciones en todos los delitos  por autorización judicial y, además, en casos de terrorismo por otros agentes: policías, fiscalía, funcionarios de prisiones? ¿Qué solo se pueden intervenir en caso de terrorismo y siempre autorizadas por un Juez? No es sencillo. En derecho entre blanco y negro hay mil tonalidades de gris. De hecho, hasta el año 94 los directores de prisiones, amparados por este artículo, autorizaban escuchas de conversaciones entre abogados y presuntos terroristas. El Tribunal Constitucional, analizando estos casos,  interpretó el artículo en el sentido de limitar las escuchas a la autorización judicial. Pero nada dijo el TC del resto de delitos. Nada claro impediría, a tenor del artículo, intervenir una conversación si lo autoriza un Juez motivadamente. Así lo ha entendido parte de la doctrina, supeditándolo a la existencia de indicios claros de colaboración del abogado en la continuación del delito.

Si el Supremo no compartía la tesis del Juez instructor, le bastaba con anular las pruebas. Eso es lo que ocurre cada día en los juzgados de España cuando hay dudas sobre la legalidad de una prueba. Los órganos superiores las anulan, se destierran del proceso y punto.

La decisión de Garzón no fue injusta, porque estaba amparada y argumentada en una interpretación razonable y razonada de art. 51.2 de la Ley General Penitenciaria. No hay suficientes argumentos jurídicos para estimar la prevaricación. A mi juicio, esta Sentencia pone en cuestión una manera progresista de avanzar en derecho. Extiende el fantasma de la prevaricación sobre aquellos jueces que arriesguen, que innoven,  que rompan esquemas; que estiren las leyes en beneficio de la justicia del caso concreto.  Pero volvamos a la dura realidad. Se trata de Baltasar Garzón y sus circunstancias, y de la investigación de una fabulosa trama de corrupción vinculada al Partido Popular. Sí, sí, casualidad.

El ecuador del entrenamiento.

Cursa San Silvestre desembre
 2011

Ya expliqué en un post anterior que nos hemos incrito (Miquel, Jose y yo) en la Maratón de Barcelona. Ahora iniciamos la octava semana de entreno de las catorce totales. Ya hemos superado el ecuador. Hemos corrido una media de 50 km. por semana. De momento vamos bien. Solemos correr por la canalización del Segre. Es un sitio ideal para hacer series. Las tiradas largas las hacemos siguiendo el “Camí Natural” por la partida de Copa d’Or o subimos a la zona de la Partida de Montcada. Si es de noche hacemos un circuito fijo que llamamos la vuelta a Lleida: canalización, Pardinyes, Balafia,  Av. Pinyana, 11 Setembre, Mariola, Gardeny, Ronda y de nuevo la canalización. El 31 de diciembre, como es tradición, corrí la San Silvestre, este año con record de participación y especialmente bien organizada.

Al ser mi primera Maratón, me he convertido en una esponja de información: webs, foros y demás, pero lo que más me gusta es hablar con la gente que ya ha corrido alguna. Te explican sus aventuras y sensaciones: que si el muro, que si siempre se puede ir más despacio, que si la gente te lleva en volandas, que si la de Berlín...todo lo escuchas con atención y lo procesas. 

Seguimos muy ilusionados y vigilando especialmente la alimentación. Procuro comer cada día algo de pasta o arroz, tener cabeza con las “porquerías”, y no excederme con lo que no toca.

Pero no todo son buenas noticias. Las piernas las tengo bastante cargadas, siento una especie de agujeta continua; la gente que entiende me dice que es normal, pero me recuerdan que es obligatorio pasar por el fisioterapeuta dias antes de la carrera. Todo es cuestión de tomarse muy en serio los estiramientos, son mucho más importantes de lo que parece.

Sigo muy ilusionado y con ganas de que llegue el momento.

Nacionalisme i Catalanisme.

Aquest és el títol d’un l’article publicat per Ernest Lluch el febrer de 2000 a La Vanguardia, inclòs en el llibre “Darrers Escrits” , publicat cinc anys després de la seva mort. Lluch explica en aquest article quines són, al seu entendre, les diferencies entre nacionalisme i catalanisme.

Segons Lluch el catalanisme és més ampli que el nacionalisme i per descomptat més obert i inclusiu. El catalanisme és un moviment polític o personal, mentre que el nacionalisme juga en el pla ètic i moral. Interpreto que el nacionalisme s’aproparia –amb matisos- al pla religiós; amb certa devoció per ídols i símbols i "penetra molt més profundament en l’ètica i la moral que el catalanisme”. El catalanisme, com a moviment polític sense condicions addicionals abasta un nombre més ampli de ciutadans que defensen Catalunya, la seva llengua i la seva cultura.

Una altra diferencia per mi definitòria és que el nacionalisme, ja sigui espanyol, català o, posem per cas, austríac, concedeix un valor altíssim al fet nacional. Un nacionalista convençut anteposa el fet nacional en qualsevol discurs ja sigui sobre política, llengua, cultura, finançament, futbol o de televisions públiques per citar alguns temes. Pels catalanistes no existeix aquest valor suprem, si no que el considerem comparable a altres valors de la societat o de l’individu: justícia, solidaritat, sostenibilitat o drets humans per exemple.

Ernest Lluch conclou l’article dient que els nacionalistes espanyols i catalans estan immersos en dos curses que tenen un punt en comú: “reduir l’espai dels que no són ni una cosa ni l’altra però que asseguren una cohesió catalana considerable, que és, per alguns com jo, motiu d’orgull”.

Crec que el PSC, com a partit catalanista, juga un paper clau en la cohesió de la societat catalana i també de l’espanyola que no poden jugar el nacionalisme espanyol ni el català sense trair els seus principis. Un nou exemple el trobem aquests dies amb les reclamacions a l’Estat dels deutes derivats de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut. CiU, com a bon partit nacionalista, ha d’anteposar el fet nacional en aquesta reclamació. Per a CiU aquests retards en el pagament són quelcom semblant a un atac polític a la nació. Però fixeu-vos com no reben el mateix tracte els deutes que té la pròpia Generalitat amb els ajuntaments catalans –a Lleida ens deuen 12 milions d’euros-. Aquests incompliments vers els municipis no els consideren atacs a l’autonomia local, només són involuntaris problemes transitoris de tresoreria.

No ho entenc. Els dos casos són deutes públics compromesos per llei. Però el govern vol donar la imatge que l’Estat espanyol no paga perquè no vol, mentre que la Generalitat de Catalunya no paga perque no pot. S'ha de ser coherent. Aquesta lectura genera divisió i crispació entre territoris i persones. 

 El catalanisme vol la cohesió de la societat catalana, i per mantenir-la és imprescindible la lleialtat institucional entre ajuntaments, Generalitat i govern de l’Estat per sobre del "fet nacional" .

Globalleida: Els orígens.

Aquesta setmana els patrons de Globalleida han presentat el consorci al President de la Generalitat. El 2012 serà un bon any per aquest projecte. Ha estat un viatge de revolts, amb trams de muntanya russa, però aquest any, si no hi ha sorpreses, agafem l’autovia.

La necessitat d’un Globalleida ve de lluny. Expliquen els veterans de la gestió pública de Lleida que a finals de l’any 93 l’alcalde Siurana va convocar una reunió amb els agents socials, econòmics i polítics del territori per proposa’ls-hi la creació d’un organisme conjunt de promoció econòmica. En aquella reunió hi van assistir representants de la Diputació aleshores presidida pel Sr. Josep Grau. El convergent, en assabentar-se de les "intencions socialistes”, va decretar la creació d’un organisme paral•lel amb les mateixes competències i objectius.

Així van néixer el Consorci de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Lleida i el Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació -PROMECO- . Tot i l’evident duplicitat, les dos organitzacions es “toleraven” i “convivien” meridianament bé.

L’assumpte es va començar animar l’any 2003 amb l’arribada d’Isidre Gavin a la Presidència de la Diputació. Gavín combinava la presidència de l'ens provincial amb el càrrec de Cap de l’Oposició a l’Ajuntament de Lleida. En la seva lluita política per l’alcaldia va fer servir tots els instruments que li atorgava la Diputació. No content amb PROMECO, creà el Ceeilleida, un organisme amb funcions semblants, que no idèntiques, a les del PCiTAL. La batalla estava servida, i en mig els emprenedors es miraven la situació amb cara de pòquer. Es feia necessari trobar mecanismes de coordinació.

A finals de 2006 l’alcalde Àngel Ros descriu en el seu primer llibre la voluntat de coordinar aquestes organitzacions: “En el proper mandat municipal, esperant que hi hagi canvis que facilitin aquesta relació, proposaré fusionar els instruments de promoció econòmica que han tirat endavant les dues principals administracions (Paeria i Diputació)”. -Extracte del llibre “Àngel Ros Polític per convenciment” (pag. 27) Laia Ruich. Pagès Editors publicat febrer de 2007-. Aquest compromís es va incloure en el programa electoral del PSC de Lleida a les eleccions municipals de 2007.

Els “canvis que facilitin aquesta relació” que mencionava Ros en el llibre es van produir el maig de 2007. La majoria absoluta del PSC a l’Ajuntament de Lleida i el pacte de govern a la Diputació entre ERC i PSC van afavorir el procés d’unificació de les entitats de promoció econòmica. CiU s'hi va adherir, almenys a la idea,  ja que va votar a favor els Estatuts del nou Consorci tant al Ple de la Paeria com al de la Diputació. En tots dos casos s'aprovà el text per unanimitat.
Una altra data important en el naixement del projecte és el 25 de gener de 2008, dia en que Ramon Roca pren possessió de la presidència del Consell Social de la UdL. Tot i que en el seu discurs de presa de possessió no fa cap referència al projecte, i tot i que el primer en parlar obertament de fusió va ser Àngel Ros, a Roca se li reconeix un important paper de lideratge del projecte, dotant-lo del plus d’objectivitat necessari per captar consensos.

  Globalleida és un projecte molt important i necessari pel territori.  És un projecte polític, no ho oblidem mai, perquè es nodreix dels impostos dels ciutadans i els beneficiaris som tota la societat.  Al no ser un projecte empresarial, s’haurà de trobar l’equilibri –jo crec que avui es manté- entre tecnòcrates i polítics al seu equip directiu i entre els seus patrons. Els resultats hauran de tenir dues lectures: una comptable, que faci treure pit al sector tecnòcrata, i una altra lectura social, importantíssima, que justifiqui tots els recursos públics que s’hi estan avesant. 

El principal problema d'avui és l'atur que es deriva de la situació econòmica. Globalleida és una gran palanca de canvi de la que es dota el territori per sortir de la crisi. Tots n'haurem  de fer força.

2012. Distribuir millor la renda per sortir de la crisi.



Llegint aquests dies “La crisi de l’euro. D’Atenas a Madrid”, de Josep Borrell i Andreu Missé, hi trobo una interessant cita que serveix als autors per argumentar la idea que convé distribuir la renda per millorar l’economia actual. Destaco la cita perquè el propi Borrell la va pronunciar a Lleida, el novembre passat, al meeting central de campanya de les eleccions generals celebrat a la Llotja.

Meeting Lleida 14 novembre 2011. (Font http://www.socialistes.cat/)

Diu així: “ En comptes de distribuir la renda, una gegantina bomba aspirant ha confiscat una part de la riquesa produïda en benefici només d’alguns, (...), i, com en una partida de pòquer on les fitxes estan cada cop més concentrades entre un nombre cada cop més petit de jugadors, els que no tenien fitxes només podien continuar jugant demanant-les prestades, i la partida va continuar fins que el crèdit s’esgotà, i quan el crèdit s’esgotà, la partida es va acabar. Si els mils de milions de dòlars que s’han invertit en l’especulació financera s’haguessin repartit en forma de renda a les classes mitjanes i baixes, s’hagués pogut mantenir el consum i l’activitat i ens haguéssim pogut estalviar la crisis”

Aquesta cita, diu Borrell , no és de un “rojo peligroso”, aquesta cita la va formular el 1934 Marriner Eccles, president de la Reserva Federal dels Estats Units analitzant els errors que els havien portat al crack del 29.

La història s’ha repetit. Hem patit el clàssic procés capitalista basat en l’acumulació i l’especulació. Un procés que quan arriba al límit explota i ens enfronta amb la dura realitat. Gran part de la població veu reduït el seu poder de consum i cau la demanda, amb ella l’activitat econòmica, i la minoria que ha acumulat els diners els fa servir per activitats especulatives.

Aquest càncer encara afecta els centres financers que governen l’economia d’occident: Wall Street, la City i els mercats secundaris de deute públic de la zona euro. I d’això, agradi o no, no n’ha tingut cap culpa el govern de Zapatero. Però així no ho veia el PP, que ha estat quatre anys atribuint sense descans totes les desgracies de la nostra economia, totes, al govern socialdemòcrata.

El 2012 és el torn del PP. Les mesures excepcionals  amb les que s'aixeca el teló del “Año Mariano” no fan més que aprofundir en aquest cercle viciós. Perquè el gravar les rendes de treball, sobretot els trams baixos de l'IRPF, baixarà el consum i la crisi s’agreujarà. Propostes socialdemòcrates rebutjades per la dreta com gravar conjunturalment el patrimoni, sobretot el de les fortunes, i augmentar els impostos de tabac i alcohol per finançar la sanitat pública tenen més sentit i haguessin tingut més acceptació.

Les mesures marianes són un cosit. Un cosit que, potser, maquillarà els comptes públics. Així podrem anar dissabte a la nit, ben pentinats, al Gran Casino on hi juguen bancs,  Hedge Funds, companyies d'assegurances i fons d’inversió; els ¿generarem confiança? amb el nostre vestit nou. I potser ens deixen més diners i tot, però de seguir la dinàmica no creixerà la nostra economia, i el que és més preocupant, continuarà perdent-se la confiança dels ciutadans.

Per això necessitem entendre, com deia el liberal Marriner Eccles cinc anys després del Crack del 29 que: “...Si els mils de milions de dòlars que s’han invertit en l’especulació financera s’haguessin repartit en forma de renda a les classes mitjanes i baixes, s’hagués pogut mantenir el consum i l’activitat i ens haguéssim pogut estalviar la crisis”

La carrera de las carreras.

Hecho está. Me he inscrito en mi primera Maratón, la de Barcelona, que se celebrará el 25 de marzo. Mis compañeros de fatigas -nunca mejor dicho- Miquel Simó y Jose Miguel Causapé hemos escogido un entrenamiento general de 14 semanas que ofrece la organización en su web oficial. Es un plan no excesivamente técnico, para intentar recorrer sus 42 kilómetros en unas cuatro horas. Ahora bien, nuestro reto es acabarla. Si conseguimos cruzar la meta será un éxito para nosotros.

Salida Maratón BCN 2011

El entreno en su conjunto es un Macrociclo -así lo llaman- que se divide en 3 periodos denominados Mesociclos. El primer Mesociclo es el de acumulación; ocupa de la primera semana a la séptima. En esta primera fase predominan los rodajes continuos a ritmo armónico y rodajes continuos a ritmo variable. Empezamos el entreno el pasado lunes 19 con 50’ de rodaje, y acabamos la semana con la tirada del domingo de 80’. Se entrena en días alternos, y es muy importante respetar los descansos. Un fiasco típico en las maratones es llegar al día de la prueba sobreentrenado.

El segundo es el Mesociclo de Transformación, comprende de la octava a la doceava semana. En este periodo hemos de entrenar con mayor carga. Se introducen cuestas y series. El último Mesociclo es el de Realización. Lo más importante en este último periodo es conseguir llegar a la carrera en el mejor estado de forma posible. Aquí es muy importante respetar la recuperación.

Este es el principio. Por de pronto mucha ilusión, ganas y nervios. Ya os iré explicando.

The congress is over.

"@angelrosdomingo: Final del #congrespsc més obert que mai hem tingut. El proper pas és obrir-nos a la societat catalana."

Aquest tweet final d’Àngel Ros és una bona síntesis del que ha estat el 12è Congrés del PSC. Ha set un congrés obert. El fet de presentar-s'hi varies candidatures a la primera secretaria ha enriquit l’organització i l’ha legitimat encara més. És positiu que així sigui. He sentit varies vegades José Bono dir que “si en un partit no hi ha debat ni discrepància és perquè, o no hi pensa ningú, o només hi pensa un”.

Lluny quedarà, si fem bé les coses, la tècnica conclave on un grup d'escollits es tanca a la capella sixtina i, en virtut de codis esotèrics, nomenen Papa un cardenal per “ la gracia de Dios”.  Hem anat sens dubte a millor, però al Palau de Congressos no hi érem tots. Ha faltat més representació de la militància, perquè un estrany algoritme de la direcció anterior  va reduir el nombre de delegats. Un fet difícil d'explicar quan la societat catalana demana dels partits més participació, més implicació i més obertura. Però això és aigua passada.  El 12è Congrés del PSC ha donat mostres d'un canvi que ja desitjarien molts partits. Ha obert als mitjans de comunicació totes les deliberacions del plenari; inclosa la de l’informe de gestió. Un informe que es va votar de forma secreta, sistema que hi aporta un plus d’autenticitat vers la mà alçada. Del vot sincer dels delegats ha sortit una bona executiva nacional. Hi són representades diferents sensibilitats, territoris i sectors de la societat. Crec que és  un error afirmar que l’executiva ha de representar sectors del partit. Amb aquesta visió tornem al rollo conclave que ens aliena dels ciutadans. L’executiva ha de representar i defensar el pensament de la societat i dels territoris de Catalunya, no dels sectors i persones del partit.

Queda molta feina a fer. Aquest congrés és una primera fase. Pere Navarro ho explicava amb una metàfora durant el discurs de cloenda: "hem de fer el cim, i ara estem en el campament base".

La següent fase, com segueix el tweet de Ros, ha de ser obrir-nos a la societat catalana: “No es tracta de connectar,  com si es tractés de dos entitats independents i haguéssim d’estendre tentacles o endolls”. “El PSC hem de ser el reflex de la societat.” (Àngel Ros. Conferència dimarts 13 desembre de 2011, sala IMAC, Lleida).

No m’hi estendré en les conclusions del congrés. Només destacaré com a curiositat que, si bé la comissió 2 (on hi vaig estar present) no va aprovar el grup propi a la cambra baixa de l’Estat, sí que hi figurarà aprovada una esmena que obliga el PSC a votar el mateix a totes les institucions on està representat: coherència d’idees.

En quan a l’esperada  renovació, part de raó tenien el diari Ara i La Vanguardia quan obrien  l’edició de diumenge amb “Renovació light” i “Renovació sense traumes” respectivament, però crec que, tot i això,  ha estat una renovació pràctica i útil pel partit. S’han mantingut joves valors com Jordina Freixanet. Ros ha assumit més responsabilitat, Paco Boya s'incorpora i la JSC assumeix un paper important en el comandament de la nau.

Estem davant un nou PSC, i això ens il•lusiona. Poc a poc anirem fent maniobrar el transatlàntic i recuperarem la confiança de la majoria socialdemòcrata de Catalunya. En els propers Congressos de les Federacions i de les Agrupacions tindrem l'oportunitat de fer realitat la decisió congressual d’obertura, participació, transparència i renovació. Perquè és a les Agrupacions i les Federacions on s’hi juga realment el partit. La política real, la del cos a cos, la porta d’entrada del PSC, qui dona la cara davant els ciutadans són les seves federacions i agrupacions. El que hem fet a Barcelona aquest cap de setmana ha set molt important per la història del PSC, però tant o més importants seran els propers congressos territorials: obertura, nou missatge, noves cares, nou discurs i més democràcia.