jueves, 14 de enero de 2016

Postureo PODEMOS

PODEMOS es una organización inquietante. Llevan toda su vida criticando los privilegios del Congreso, pero solo un dia ha bastado para que una de sus Diputadas exhiba a todas las madres y padres de España el privilegio de llevar su bebé al puesto de trabajo, jactándose de ello y el resto que se rasquen. ¿O es que una cajera de supermercado puede tener su bebé de 5 meses al lado mientras pasa los yogures por el lector de código de barras? ¿Y una policía?  ¿Puede llevar el niño en la sillita del coche patrulla? No. Muchas trabajadoras y trabajadores de este país no pueden porque es incompatible con sus funciones.

Esa diputada debería dejar el bebé en la guardería del Congreso (si quiere disfrutar su privilegio por cierto)  y solidarizarse con los padres y las madres de la sociedad. Debería centrarse en los debates parlamentarios para reivindicar marcos legales favorables a la conciliación familiar. Los ciudadanos se merecen que sus representantes se sienten en el escaño a trabajar,  no a dar teta ni a cubrir otras necesidades vitales.  Es evidente que PODEMOS puede aportar mucho a este país. Pero debería dejar de lado el postureo,  la telegenia chavista y de los mensajes huecos.  Nosotros a lo nuestro.

jueves, 17 de diciembre de 2015

Entrevista de Josep Grau a "La cara de..." al Diari Segre

Us adjunto la divertida entrevista que m'ha fet Josep Grau, del Diari SEGRE, en el marc de la campanya electoral de les generals.  


miércoles, 16 de diciembre de 2015

Per què us demano el vot?

Vaig confiar en Pedro Sánchez des del primer moment. Vaig col·laborar activament en la seva campanya de primàries a la Secretaria General del PSOE perquè veig en ell un President reformista,  que anteposa la decència i la responsabilitat de govern per sobre d’interessos econòmics i quimeres.

Queden tres dies per al 20D. Vaig de número 2 a la llista del PSC al Congrés que encapçala la meva amiga Mònica Lafuente. Molts dels que llegiu aquest bloc sou lleidatans i ens coneixem, amb alguns som bons amics,  per això et demano aquí, en aquest espai personal, que ens voteu diumenge. Necessitem el teu vot per fer fora Rajoy.

Només dos persones poden ser Presidents del Govern: Mariano Rajoy o Pedro Sánchez.  Si el vot progressista i socialdemòcrata es divideix en aventures gregues o en marques blanques de la dreta Rajoy tornarà a la Presidència, i vindran quatre anys més d’estacament, de conservadorisme i d’augment de les desigualtats.  La desigualtat perjudica tota la societat, que ningú s’exclogui,  a tota: rics i pobres, perquè perilla la convivència; la història demostra que l’única sortida és socialdemòcrata.  

Us demano el vostre suport.  Pedro Sánchez és la solució. 

domingo, 22 de noviembre de 2015

Les cigonyes de La Catedral.

L’any 98 Alfonso Ussia publicà “Manual del ecologista coñazo”, una caricatura d'aquell ecologisme, diguem-ne radical,  que de tant en tant sorprèn amb arguments delirants. És un llibre d’humor recomanable; conté reflexions iròniques sobre els límits racionals a l’ecologisme.  Aquests dies segueixo amb interès, com a veí que sóc del @CentreHistòric, les obres de retirada de 20 nius de cigonyes de la teulada de La Catedral Nova i el conseqüent affaire amb IPCENA, i és que el temple del carrer Major s’havia convertit en  una granja integral de cigonyes en plena producció, una situació que malmetia de forma preocupant l’edifici i suposava un perill per a la seguretat arquitectònica i de les persones, donat que cadascú dels 20 nius retirats pesa una mitjana de 300 quilos. Sóc conscient que la cigonya és una au protegida,

sábado, 17 de octubre de 2015

Bajada del IBI de Lleida: ¿Dónde está el debate?

Nadie en su sano juicio cuestiona que la Ley Reguladora de las Haciendas Locales necesita una reforma. El Impuesto sobre Bienes Inmuebles que allí se regula grava algo tan indeterminado, tras la crisis, como el valor de un inmueble. Esa reforma, como ocurre con las reformas responsables, requiere el acompañamiento de una memoria económica que ayude, entre otras cosas, a resolver los graves problemas de financiación que sufrirán los ayuntamientos al día siguiente de ajustar la tributación al valor de mercado de las viviendas.

Mientras tanto, la idea de una bajada generalizada del IBI en Lleida resulta muy sugestiva. Se apuntan al carro la oposición al completo y, sobre todo, los grandes tenedores de solares y viviendas. A mí, de entrada, no me parece mal, pero sin trampas, porque existe un trámite previo imprescindible: una propuesta generalizada de reducción del IBI, para no convertirse en demagogia de la buena, exige una memoria económica en la que se concrete qué recortes conllevará esa rebaja.

Ese «detalle» es lo que, a veces, diferencia un canto regional de una acción política útil para la ciudad. Me explican los veteranos de la política local que, cuando Josep Giné era jefe de la oposición en La Paeria, CiU presentaba cada año unos presupuestos alternativos. Sí, lo que oyen. CiU ofrecía al Pleno una propuesta propia de gastos con sus correspondientes ingresos.

Con Isidre Gavín se perdió esa sana costumbre y entramos en la política del «no, porque yo lo valgo». Tras el oasis Zaballos, parece que Postius recupera esas técnicas «gavinianas» del eslogan sin memoria económica. Una rebaja de, por ejemplo, dos puntos del IBI supone, según los técnicos municipales, un recorte de un millón de euros al año en políticas municipales. ¿Sugerente, verdad?

¿De dónde recortamos? ¿Dónde quiere recortar la oposición y en qué importe? ¿Deporte? ¿Educación? ¿Seguridad? ¿Vivienda? O, tal vez, ¿limpieza? Ese es el debate, y corresponde a la política afrontarlo.

¡Ah! Y aviso para navegantes del crucero festivo hacia Ítaca. Aquí no valen discursos mesiánicos para recortar a destajo y envolverse en la estelada. Eso guárdenlo para la Generalitat. En el Ayuntamiento de Lleida se gobierna.

martes, 22 de septiembre de 2015

LA GRAMÀTICA DEL VERMUT...

...és el nom d’un dels bons projectes que properament veurà la llum al bell mig del @CentreHistòric de Lleida, concretament al carrer Gramàtics. L’emprenedor de La Gramàtica és l’Albert Calpe, lleidatà, i ho he de dir: “dels Calpe de tota la vida”.

L’oci de qualitat i la gastronomia ajuden a posar en valor el tarannà i la personalitat d’un barri i, en conseqüència, de la ciutat. El vermut és una tradició molt arrelada als lleidatans; un costum que cohesiona colles, famílies i veïns a l’entorn d’aquest vi aromatitzat amb substàncies vegetals (en alemany, Wermut) i del conjunt de tapes (la barreja n’és l’estrella) que l’acompanyen a l’hora de l’aperitiu.

Al @CentreHistòric, concretament a la part alta de Cavallers, plaça del Dipòsit i plaça del Rei, hi ha una eclosió de projectes de qualitat al voltant del vermut que, de ben segur, esdevindrà una oportunitat positiva, sempre que l’oposició al barri no faci massa campanya partidista negativa.

A “La Cuadra” de sempre del carrer Múrcia s’hi va afegir la reobertura del Blasi, més gastronòmic que l’anterior, de la mà de la imparable Montse Sainz de la Maza, la terrassa de la qual, a la plaça dels Tritons, és obligada els dies de sol d’hivern. Tot just al costat del Blasi, un històric de la zona, en Pepo torna amb un Sisbris de fusta adaptat als nous temps que aposta per la cultura del bon vi, la tapa i la canya.

També juga la carta del vermut en Txema Muñoz al Rock and Vins. Ell ‘controla’ la Panera i la plaça del Dipòsit amb una terrasseta recomanable i, a dies, música en directe. No tornaré a parlar del Gilda i el seu ‘Vermouth Torero’, el primer i el tercer diumenge de cada mes, a qui ja vaig dedicar un post el passat mes de juny.

Segur que algun lector pensa que me n’oblido d’algun lloc; disculpeu-me. Però crec que, si posem en valor el vermut del cap de setmana, aquests projectes són els que atorguen identitat a l’antiga zona “dels vins”. Només els falta una marca col·lectiva; qui sap si a partir d’ara parlarem de la zona “dels vermuts”. Els lleidatans decidiran.

martes, 15 de septiembre de 2015

El independentista de corazón y el vendedor de crecepelo...

...son, a mi juicio, los dos grandes perfiles que conviven en el ecosistema indepe a estas alturas de ‘procés’. Por un lado el independentista de corazón, quien defiende la secesión por sentimiento. Todo el mundo tiene derecho a defender su sueño personal sin argumentarlo ni justificarse. Faltaría más.  Este independentista no discute la relación de una Catalunya independiente con la UE y el Euro. Como el tema se la trae al pairo acepta sin complejos salir de la UE y, si es el caso, ya se ingresará cuando toque.  Está dispuesto a asumir los costes económicos y sociales de un proceso de ruptura, sean los que sean, porque  vive plenamente convencido de que lo que siente es lo mejor para su país. Ya no aguanta más lo que él considera agravios del Estado Español, pero sin un rencor excesivo. El independentista de corazón considera relevante el 3% de Maragall y no hay medias tintas ni excusas a la hora de condenar esa corrupción en Catalunya. En conclusión,  no miente.