Música en directe per a baby boomers

 Música en directe per a baby boomers

A España hi ha una bombolla de música en directe que s’evidencia amb els festivals. Pràcticament totes les capitals de província en tenen un, inclosa Lleida amb el Magnífic Fest, guanyador dels Premis Arc 2024 en la categoria de festival de mitjà i gran format.

Conseqüència d’aquesta cultura de la música en viu, el sector de l’oci s’ha reinventat apostant també pels concerts i no necessàriament nocturns. Penseu que els denominats baby boomers, la generació nascuda més o menys els anys 70 i els 80 són un públic amb més poder adquisitiu que la canalla i que es diverteix preferentment a les tardes. Els baby boomers son avui clientela de tarda.

La conjunció d’aquestes dues realitats: música en directe i oci de tarda, ha fet que no pocs locals de Lleida organitzin periòdicament concerts de tarda que s’han traduït en operacions d’èxit. Un dels artistes pioners en això de tocar la guitarra als locals va ser en Xavi Boira. Ara, la banda que ho trenca tot és Claquera, acostumada a omplir locals fins a la bandera; diria que és el grup local del moment. Seguint aquesta onada fa unes setmanes s’ha inaugurat Tocata, un nou local de música en directe promogut al carrer Lluis Bessa pel lleidatà Guillermo Saez. Un projecte valent que esdevé un altre instrument de dinamització cultural del Centre Històric.

Nos vemos en los bares.

Lleida y las dana.

 Lleida y las dana. 

Lo de Valencia ha sido una catástrofe natural poco evitable como lo serían un tsunami, un terremoto o la erupción de un volcán. Lo que sí hubiera sido evitable, y en esto hay cierto consenso, es el trágico balance de vidas humanas. El día de autos el presidente de la Generalitat valenciana compareció para ofrecer a la ciudadanía ese dato que le acompañará siempre: que a las seis de la tarde de ese día el temporal habría remitido en toda la comunidad. Parece ser que ese escenario podría haber sido propuesto, entre otros,  por la Confederación Hidrográfica del Júcar; ese será uno de los debates sobre la responsabilidad.

El resto ya lo conocen. La alarma gubernamental llegó a los vecinos cuando estaban literalmente con el agua al cuello. Ya llegará el tiempo de las responsabilidades políticas y jurídicas, ahora es tiempo de luto y recomposición. Lo importante para evitar que se repita esta tragedia es la construcción de obras hidráulicas, pantanos o similares, concebidos como elementos de seguridad. La limpieza de barrancos, la canalización de ríos a su paso por núcleos urbanos o los desvíos de cauce serán también acciones muy útiles, ya que no parece posible demoler todo lo mal construido en los últimos 100 años.

En Lleida ciudad nuestros guardianes son los embalses de Rialp y de Oliana. Son nuestros guardaespaldas en caso de que caigan algún día en la provincia esos monstruosos 500 litros por m2. También la canalización del Segre a su paso por la ciudad ayudaría a reducir los daños materiales de una posible dana en Ponent. El Segre a su paso por Lleida ya ha recibido sus grandes afluentes Nogueras Pallaresa y Ribagorçana que también están magníficamente regulados por Santa Ana, Canelles, Escales, Camarasa o Talarn.   

 Dicho esto, si llegara el momento de la desgracia, nada como la precaución personal y el respeto escrupuloso a los avisos de las autoridades, si los hay. Asumamos todos que sequias e inundaciones las ha habido, las hay y las habrá.

Diada 2024

 Diada 2024

La Diada Nacional de Catalunya pot ser considerada l'aniversari del país on, teòricament, tots celebrem una bandera pròpia i altres símbols que ens uneixen. Una data que hauria de ser una jornada d'unió si ens la prenem seriosament.

Històricament, la Diada havia estat un acte raonablement unitari deixant de banda els extrems que hi són en qualsevol situació de la vida. No obstant, arribat l'èxtasi del procés, es trencà la unitat de l'acte i els catalans independentistes se sentien incòmodes desfilant amb els catalans no indepes i viceversa; s'havien creat els dos famosos blocs sobre els que tant s'ha escrit i debatut, blocs que encaixen poc amb la noció de país que pressuposa una certa unitat de la societat on vius, al voltant d'uns símbols propis. Passat el procés, la Diada d'enguany, són els propis indepes els que estan incòmodes entre si, generant potser una celebració alternativa nova.

Crec que no va d'això. L'11 de setembre hauria de ser el motiu d'orgull d'una societat al voltant de la senyera i d'una cultura i tradicions comunes. Però no, trobarem dues banderes diferents i varies capelles d'entitats que aprofitaran l'aniversari del país per a recordar "l'Europa que ens mira" com de dividits que estem.

Habitatge i Centre Històric

 Habitatge i Centre Històric

La ciutat bull de projectes en matèria d'habitatge i el Centre Històric no és aliè a aquest impuls. El govern de Fèlix Larrosa ha posat un dels seus punts de mira el cor de ciutat i focalitza molts esforços en la generació de nous habitatges i en el posicionament del barri com un espai d'oportunitats adreçades principalment a la joventut. Per això el darrer concurs d'adjudicació d'habitatges públics està dirigit a joves menors de 30 anys.

Ahir l'alcalde va presentar una operació que vol ser el pal de paller d'aquesta política; l'Empresa Municipal d'Agenda Urbana ha adquirit dos edificis del carrer Cavallers que sumats a un edifici tocant propietat municipal, i un cop enderrocats tots tres, generarà un solar de 430 m2 just davant del Parador que donarà cabuda a 16 o 17 habitatges, el nombre dependrà del projecte que presenti la iniciativa privada.

Una mica més a dalt, al solar dels carrers Galera, Ereta i Alsamora, una Fundació ha presentat una oferta per construir-hi un nou edifici d'un màxim d'11 habitatges per a joves menors de 35 anys. Just davant, un edifici de tres habitatges situat a la Plaça Galera s'està reformant per joves masovers que hi acabaran vivint: més habitatges i més joves al barri.

Qualsevol lleidatà veu que el Centre Històric és un barri on cal treballar molt des de totes les àrees de la política. La Paeria històricament ha invertit molts diners en urbanisme i en activitats, 16 milions d'euros, per exemple, es van executar amb el Pla de Barris. També continua la feina de dinamització econòmica i de polítiques per facilitar la creativitat; però és un fet constatable que en aquest mandat s'hi està donant un marcat impuls a l'habitatge: pedra angular per a la revitalització del barri. Per al Centre Històric, l'alcalde s'ha entestat amb dues idees centrals: Habitatge i Activitat. I crec que anem pel bon camí.                                              

Magnific Fest: un atractiu més

Magnific Fest: un atractiu més. 

Passada la ressaca del festival podem afirmar sense por d'equivocar-nos que el Magnific Fest s’ha consolidat.

Bonöbo Group, Line Up i La Traca, amb el bo de Toni Cabero, segurament la persona més acreditada per organitzar aquests esdeveniments, han tornat a posar Lleida a l’agenda musical espanyola. El clima va acompanyar i no és poca cosa; penseu que la pluja, l’excessiva calor o el fred poden fotre enlaire festivals musicals a l’aire lliure, ho dic per experiència.

S’ha mantingut el format generós de l’any passat, repartint música pels carrers de Lleida. A banda dels dos escenaris del recinte Les Firetes, també la Rambla Ferran i el carrer Lluís Besa van acollir concerts de qualitat a l’hora del vermut i a primeres de la tarda. El grup Copacabana va fer embogir el Centre Històric amb les seves versions.

Magnific Fest té tots els serveis que es poden demanar a un festival de música de primera divisió en una dimensió accessible. És un festival proper en tots els sentits, sense la necessitat de peregrinar d’un escenari a un altre com passa al FiB de Benicàssim i sense les aglomeracions que pots patir als concerts dels caps de cartell a l’escenari principal del Sonorama de Aranda de Duero.

Crec que Lleida inicia una etapa dolça que la farà més atractiva: el Força Lleida a l’ACB suposarà un atractiu perquè visitin Lleida els amants de l’esport, la inauguració del Museu Morera és un altre al·licient i a l’estiu, el Magnific Fest a l’estiu. Anem sumant.

Vamos con todo

Vamos con todo.

Força Lleida ya es equipo de la Asociación de Clubes de Baloncesto, vamos, la ACB. La temporada que viene jugará la Liga Endesa. A esta hora habrán leído y escuchado un sinfín de análisis técnicos. Poco puedo aportarles yo en ese ámbito más allá de lo sabido: el Força Lleida asciende porque es un equipo por encima de individualidades. Son un coro que juega de memoria, todos con los pies en el suelo, menos Kur Kuath, MVP de la final, que siempre anda por los aires con esos tapones que caen del cielo como una tormenta de verano.

 

En Lleida vamos justos de alegrías deportivas. El futbol nos desilusionó en el último minuto de liga y el hockey nos hizo sufrir hasta el final; pero el Força Lleida ha ido de menos a más, luchando todos y cada uno de los minutos en todas y cada una de las canchas, en una temporada que analizarán los expertos en baloncesto, y llevado en volandas por una afición que ha convertido el Barris Nord en una caldera; en la pesadilla de cualquier equipo de la LebOro.

 

Por los pasillos de la ciudad se cuenta que tenemos más o menos ligados los asuntos presupuestarios de la temporada que viene. El Barris Nord va a ir a más, no se engañen, este club ha aprendido de los errores del pasado y, en mi opinión, no se repetirá la historia del Caprabo Lleida. Los cimientos son sólidos; los gestores son serios y la afición es de las potentes de la ACB. Vamos Lleida. Vamos con todo.

12M y pragmatismo.

El 12M se ha desarrollado según lo previsto. Victoria clara del PSC y batacazo de Esquerra tal como apuntaban todas las previsiones. Aliança Catalana entra en el Parlament con el elaborado discurso de “moros fora de l’Estat Català” y sube el Partido Popular, cobrando del funeral de Ciudadanos y de algunos votantes del PSC que no compran el relato que acompaña a la Ley de amnistía.

Los partidos grandes tienen varias almas. Tanto en Esquerra como en Junts hay dos almas principales: una pragmática, en mi opinión responsable, que apuesta por resolver las cosas sin perder su horizonte independentista. Esta alma asume las prioridades reales de la sociedad catalana consciente que alargar el procés no modernizará el Canal d’Urgell, ni mejorará los datos del informe PISA, ni construirá más viviendas públicas. Y, por otro lado, está el alma punki, la de manifestación y pancarta, la que da la matraca con el referéndum y para la que infraestructuras, sequía y educación son asuntos secundarios. Que Catalunya avance en las prioridades reales o siga bloqueada dependerá del alma que se imponga en cada partido.    

En el bloqueo reina Puigdemont. Bloqueó un gobierno independentista, más aún, lo reventó en contra de la mitad de su partido. Él ya ha demostrado que no sabe mantener un gobierno secesionista y se presenta estos días como valedor de la unidad soberanista en un llamativo ejercicio de cinismo. Alguien debe decirle al Rey que va desnudo y que Catalunya ha decidido otra cosa.

Me quedo por último con ese diputado que saca Aliança Catalana en la provincia de Lleida y el diputado que mantiene VOX recogiendo el malestar de una parte de la sociedad leridana sobre un problema que está ahí aunque echemos bombas de humo. Tan razonable es apelar a las almas pragmáticas de Junts o ERC para avanzar como sociedad, como pedirle a la socialdemocracia ese mismo pragmatismo para afrontar desde la Generalitat los retos en seguridad ciudadana que tiene el país.

Un sol equip

Un sol equip

Crec que va ser l’any 93 quan vaig enviar la meva primera carta al director als diaris Segre i La Mañana; va ser la crònica d’un U.E. Lleida - Osasuna. La meva relació amb el Lleida ha estat com la de molts lleidatans: hi anava amb el meu pare de nen i d’adolescent vaig saltar al costat de Els Xuts. En fi, intensa amb el pas del anys, però res d’original.

 Ara uns empresaris locals, algun d’ells amic meu, aspiren a crear un altre club de futbol. Sembla que ho fan per competir esportivament amb el Lleida, sabedors que això implica també una competició econòmica. Són un equip de gestors que han acreditat la seva vàlua i l’han demostrada sobradament els últims 5 anys. Ells saben gestionar econòmicament un club tot i que esportivament no hagin tingut gaire sort.

L’alcalde de Lleida, en una entrevista d’aquesta emissora aposta, com acostumar a fer, pel sentit comú. Larrosa defensa un únic projecte futbolístic que compti amb el major suport possible tant econòmic com social. No tinc més informació que la que publiquen els diaris i la ràdio, ni cap interès particular. Però sé veure que el futbol (també a Lleida) té un component polític transcendental; aquí rau la seva grandesa. No descobreixo res si dic que el futbol és sentiment col·lectiu de pertinença a una ciutat que s’escampa més enllà del terme municipal. Això se simbolitza amb uns colors, un escut, un himne i una història de nens i nenes que anaven al Camp d'Esports amb la família i de joves que saltaven amb Els Xuts. Tot això no ho pots comprar amb un nou projecte. Pel bé de la ciutat cal esforçar-se fins al límit per aconseguir un sol equip.

Si cau el Lleida, cau quelcom més que un expedient i un mal de cap. I no és gens positiu pel nou equip de Cappont ser percebut, injustament, com el botxí del Lleida. Al futbol vivim dies apassionants de diàleg i  negociació: tot un repte de ciutat.

Nuevo libro de Juan Manuel Nadal Reimat

Ha sido publicado hace pocas semanas el libro “Eth Segle XX Aranés. Era Grana Dubertura”, interesante relato histórico de la transformación espectacular del Valle de Arán en el pasado siglo, que ha supuesto la definitiva apertura de aquel rincón apartado del mundo a principios de la centuria para convertirse en el lugar de referencia en la montaña que es hoy. El Instituto de Estudios Araneses, dentro de un ambicioso trabajo de carácter enciclopédico, ha publicado la edición aranesa de este resumen de lo acontecido en este valle tan especial para todos lo que hemos tenido la fortuna de conocerlo bien.

El autor, Juan Manuel Nadal, basa en cuatro grandes hitos la explosiva apertura del Valle: la minería, primero, la lucha por las comunicaciones, la producción eléctrica y, finalmente, el esquí, tanto en su fase previa a Baqueira Beret como a la posterior a la apertura de la espléndida estación, son los ejes sobre los que hace descansar esta historia del éxito aranés. 

Las referencias históricas, unidas a las largas vivencias del autor en el Valle desde su niñez hasta hoy, conforman esta grata mirada sobre la apertura al mundo de lo que ahora es la magnífica realidad aranesa.

Querido Pedro.

Querido Pedro

 Desde hace 10 años te vengo apoyando sin fisuras. En las primarias a la Secretaría General del PSOE de 2014 no solo te voté, también recogí avales para ti sin dejarme llevar por la corriente de opinión mayoritaria -recordarás que en Lleida ganó Eduardo Madina-.  Fui a tus listas al Congreso en 2015 y 2016 y viví cómo te enfrentabas entonces a la dirección de Ferraz para defender aquello en lo que creías, aquél #NoesNo a Rajoy ¿recuerdas? Creo que mi hoja de servicios es razonablemente buena.Vengo a pedirte que recapacites la situación actual. Sabes perfectamente, porque lo has mantenido durante toda tu carrera política, que el respeto al bloque de constitucionalidad es una seña socialdemócrata que nos distingue del extremismo. Hoy estamos violentando la Constitución con malabares semánticos para contentar los caprichos de un personaje insaciable. La Constitución es adaptable y elástica, pero no se trata de una masa arcillosa moldeable a nuestro antojo guiados por la necesidad. Pedro, el PSOE no puede pasar toda la legislatura en la sala de espera del despacho de Waterloo. No te descubro nada si te digo que a él le importa entre poco y nada quien gobierna en Moncloa. Su único objetivo es desestabilizar España: ayer en beneficio de su causa, hoy en beneficio propio. No debemos ser su aliado en ese objetivo. Yo, como catalán, no independentista, quiero "pasar página", pero no tengo claro que apostarlo todo a un antisistema nos lleve a un estadio mejor del que teníamos antes del 23 de julio. Lo hemos intentado, Pedro. La historia valorará tu esfuerzo titánico por armar esa mayoría útil para desplegar políticas socialdemócratas. Si me quieres creer, quítale la guitarra a Puigdemont y cógela tú por el bien de los españoles y del partido.