Lleida és un territori intel·ligent i humil; per això no ens incomoda riure’ns de nosaltres mateixos. Un lleidatà autèntic és foteta per naturalesa, no hi pot fer res, però sense arribar al sarcasme. Ens agrada saber intimitats de l’altre, però respectem el joc net a l’hora dels odis. Dos lleidatans de soca-rel mai no se’n faran de sang. Som carrinclons —tot i que costi definir científicament l’expressió carrincló—, però no estem per fer volar coloms; som assenyats i valorem la feina ben feta. Tot i ser una ciutat especialment acollidora, sabem distingir al minut un paracaigudista d’un de casa, amb qui tenim més complicitat. Som una ciutat unida pel sol d’hivern, pel mes de maig i pel Marraco. I sí, el tòpic és cert: quan tornes a Lleida i veus la Seu a l’horitzó, t’invaeix aquella sensació fraternal de protecció. Ja ets a casa; ja ets amb els teus. Cuidem-nos i cuidem el vincle. No hi ha reptes impossibles si ens mantenim units.
