Fa quasi un any vaig escriure una crònica per aquesta casa titulada “Un sol
equip”.
Allà defensava que Lleida havia de tenir un sol equip de futbol i que per
aconseguir-ho era imprescindible el diàleg entre les persones disposades a
jugar-se el seu patrimoni, i no només entre les persones disposades a deixar-se
la veu a la grada. Aquesta continua sent la millor opció per la ciutat: un nou
equip que podria dir-se U.E. Lleida jugant al Camp d’Esports de blau, amb
l’himne i l’escut que ens representa a tots, i amb musculatura financera.
Sé que durant mesos, i en diferents períodes, es van mantenir reunions
entre la directiva actual i empresaris de socarrel de Lleida per tal de fer un sol equip que permetés
recuperar la inversió feta pel president actual, en el que semblava un gran pas
endavant per arribar a la millor solució. Hauria estat una altra de les
resurreccions que ha viscut el Lleida en la seva història, però aquesta vegada
sanejat, per fi, del deute que ens ofega. La proposta no va interessar al club
qui, sembla ser, tenia “un pla”.
En l’esport el que avui són aplaudiments demà poden ser mocadorades. Sempre
ha estat així. El Lleida està per sobre de governs municipals que van i venen,
però també està per damunt de directives que entren i surten amb les seves
legítimes ambicions econòmiques.
És recurrent la cita de Keynes: “Quan les circumstàncies canvien, jo canvio
d'opinió. Vostè què fa?”. Cal que la directiva reflexioni perquè les
circumstàncies d’avui no són les mateixes que fa un any ni dos i seguim sense
saber quin és el pla i què vol la directiva; no sabem quant deu el club; no
sabem si la societat que el gestiona és seva o no ho és; però sí que sabem que
se’ns exigeix a tota la ciutat un exercici de fe perquè és un sentiment. En fi:
diàleg i més diàleg sobretot entre la societat civil. Repeteixo i repetiré
sempre: una ciutat, un sol equip. Visca el Lleida.
