jueves, 18 de abril de 2013

Una història de l'FP a Lleida

El pavelló 4 de la Fira de Lleida acollirà els dies 25 a 27 d’aquest mes la 7à edició de F&T, la Fira de la Formació Professional i del Treball.
Recordo perfectament la primera edició d’aquesta mostra. Va estar liderada el 2006 per l’alcalde Àngel Ros  i va comptar amb l’entusiasme de les delegacions a Lleida dels departaments de Treball i Ensenyament de la Generalitat i dels centres d’FP del territori. Una peculiaritat d’aquesta Fira és que l’oferta formativa s’organitzà per famílies: automoció, informàtica, sanitària...etc, i no per centres. Es va decidir així, amb bon criteri, per evitar la competència entre centres. La fira és, també en aquest aspecte, una mostra de cooperació i de responsabilitat social.
La història lleidatana de l’FP és exemple viu de la lluita i el triomf en la conscienciació social. La meva mare va estar gran part de la seva vida laboral directora de centres d’FP; primer a Almacelles –inicis dels 80-, i després a La Caparrella fins a començaments del 2000, per això conec l’evolució d’aquest món educatiu i formatiu.
La de l'FP és la història d’una  superació,

viernes, 29 de marzo de 2013

De viatge a Ítaca, a tomb en “golondrina”.

De viatge a Ítaca, a tomb en “golondrina”

Els cervells del pinyol han apostat, des del minut u, per comunicar el pla de govern convergent amb metàfores marineres. Des de l’excèntrica fotografia del nou president Mas abraçat a un timó fins al reiterat viatge a Ítaca, el recurs als símils marítims ha estat constant per vendre com a encertada l’estratègia nacionalista. Seguint aquest mateix recurs literari, penso que avui som, novament, a port. I sort en tenim.

Gràcies a Déu, l’aventura cap a Ítaca ha quedat, de moment, en un “tomet” similar als que fan els turistes amb les “golondrines” pel port de Barcelona. I me n’alegro molt —hi insisteixo— que hagi estat així.

Durant aquest “tomet”, hem vist com els nacionalistes viraven bruscament al Congrés dels Diputats per acabar tornant, finalment, a port i votant la moció del PSC —al meu entendre, l’assenyada— que defensa una consulta legal com a conseqüència del pacte i del diàleg amb l’Estat.

Deia el genial Miquel Iceta, el passat dia 19 a Lleida, en un acte organitzat per l’agrupació local del PSC, que la moció sobiranista de Junqueras i Mas era, a totes llums, contradictòria amb la que ha defensat el socialisme català de manera coherent i sostinguda. I és així: el PSC ha defensat la mateixa moció al Parlament, als ajuntaments i al Congrés dels Diputats, fins a convèncer finalment 104 diputats del Parlament de Catalunya i assolir —ara sí— una majoria històrica.

El federalisme és, per definició, diàleg i pacte: l’essència mateixa de la política democràtica. El sobiranisme, en canvi, sovint acaba derivant en una puntada de peu a l’estufa.

Una altra mostra d’aquest tomb en “golondrina” ha estat el posicionament recent del Govern català. Artur Mas demana ara als seus consellers diàleg i més diàleg amb el Govern central i amb la resta de partits. També ha proposat un govern d’unitat nacional, recuperant una vella idea de Pere Navarro.

Benvingut, president. Espero que hagi gaudit de la passejada. Però ara, un cop a port i amb els peus a terra, deixi’s d’excursions i posi’s a fer política.

viernes, 22 de febrero de 2013

Posició del PSC Lleida sobre el dret a decidir.


Us adjunto aquí el text íntegre de la MOCIÓ presentada pel Grup Municipal Socialista al Ple d'ahir a favor del Dret a Decidir. Va ser aprovada per majoria absoluta del Ple i per UNANIMITAT dels regidors i regidores socialistes.  -Els destacats en negreta són meus-

El Grup Municipal del Partit dels Socialistes de Catalunya presenta al Ple d’aquesta Corporació de febrer de 2013 la següent:

MOCIÓ

A Favor del Dret a Decidir

La Sentència del Tribunal Constitucional, que modifica l’Estatut aprovat en referèndum per una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, va ser interpretada per molts com la confirmació que les ànsies d’autogovern de bona part dels catalans i catalanes no quedaven ja atesos en la Constitució Espanyola.

D’altra banda, el nou finançament acordat l’any 2009, que pretenia aturar el creixent malestar fiscal català, tampoc ha garantit el compliment del principi d’ordinalitat i de redistribució equitativa de recursos amb el l’Estat.

lunes, 11 de febrero de 2013

Las cuatro patas de la mesa.


Comparto aquí un post que he publicado en el blog Tinta Vermella, elaborado en el marco del Máster en Liderazgo y Comunicación para la Gestión Política (2012-2013), junto con mis compañeras de curso.
Saludos.

¿Qué tiene el PSC que no tengan otros partidos?

Los progresistas catalanes que buscan una oposición contundente a la política económica de CiU tienen en ICV una opción razonable.
Los progresistas que ven en la soberanía la gran —y única— solución a todos los problemas tienen en ERC o CDC una opción razonable.
Aquellos catalanes socialdemócratas que están hartos de nacionalismos sectarios, pero a quienes les da repelús votar al PP, tienen en C’s una opción interesante.

Visto así, ¿qué ofrecemos nosotros para que nos vean como la mejor opción? La respuesta no es fácil. Pero ahí va una propuesta.

En el ADN del PSC confluyen cuatro grandes valores que no coinciden simultáneamente en ninguna otra opción política. Veámoslos:

1. Clara vocación internacionalista
La obsesión por los símbolos y los territorios no es nuestra lucha. Ernest Lluch publicó en febrero del año 2000, en La Vanguardia, un artículo titulado “Nacionalismo y catalanismo”. En él explicaba cuáles eran, a su juicio, las diferencias entre ambos conceptos.

Para Lluch, el nacionalismo —ya sea español, catalán o austríaco— concede un valor altísimo, a menudo irracional, al hecho nacional. Un nacionalista antepone ese hecho a cualquier discurso, ya sea sobre política, lengua, cultura, financiación, fútbol o televisiones públicas.
Para nosotros, los socialdemócratas, no existe ese valor supremo, sino que lo consideramos comparable a otros valores de la sociedad o del individuo, como la justicia social, la escolarización de la infancia o la sostenibilidad económica y medioambiental.

2. La defensa de los más vulnerables

Hemos estado y estamos con las mujeres en su lucha por la igualdad efectiva.
Hemos estado y estamos al lado de las personas inmigrantes en su lucha por la supervivencia.
Hemos estado al lado de las personas homosexuales cuando, no hace tanto, reivindicaban sus derechos civiles.

Si esto es así, ¿qué nos pasó en mayo de 2010?
¿Por qué hemos tardado en reaccionar ante los desahucios provocados por los bancos?

Tenemos que volver a ser el partido de los más débiles. Lo llevamos en el ADN. De lo contrario, otras fuerzas de la izquierda española se consolidarán como una opción más atractiva.

3. Capacidad de gobierno

Somos un partido de gobierno. No podemos ni debemos renunciar a ese mérito. España entró en Europa de la mano del Partido Socialista. La sanidad pública española es, en gran medida, una construcción nuestra. La historia del municipalismo catalán no se entiende sin la aportación del PSC. Ciudades como Girona, Tarragona, Barcelona o Lleida son una muestra de ello.

4. Ética política

La Universidad de Cambridge cuenta con un centro de estudios sobre ética económica y política. Su directora, Rosamund Thomas, y su equipo investigan cómo afectan las conductas poco éticas a la economía de un país y a la competitividad de sus empresas. Una de las conclusiones más conocidas de sus estudios es que la ética no es solo una cuestión cívica, moral o religiosa individual: es también la base de la competitividad.

Creo que hace falta una verdadera revolución en este sentido. El mundo de los negocios todavía tiende a confundir a un estafador con un hábil negociador. Y en los partidos aún se confunde a un conspirador sin principios con un buen estratega político.

¿Por qué debería la sociedad apoyarnos a nosotros? Pienso que estos cuatro aspectos —históricos e inherentes al socialismo, y que muchos de nosotros llevamos en los genes— son los que deben hacernos sentir orgullosos de nuestro proyecto.

Son las cuatro patas de una gran mesa plural, un espacio de encuentro cívico y social que es nuestro partido. Cuatro patas que hoy están algo desenroscadas. Tenemos que apretar los dientes y reforzar esos pilares. Volver a enroscar y asegurar esas cuatro patas que darán robustez y solidez al PSC y al PSOE.



jueves, 24 de enero de 2013

POSTURA DEL PSC SOBRE EL DRET A DECIDIR

Text íntegre de l’esmena del Grup Parlamentari Socialista a la proposta de resolució sobre el dret a decidir del poble de Catalunya:

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col•lectiu, d'acord amb els següents principis:

1. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i podrà exercir el seu dret a decidir de forma acordada entre els governs català i espanyol, a través d'un referèndum, en el marc de la legalitat, en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca.

2. El procés de l’exercici del dret a decidir serà, en el seu cas, escrupolosament democràtic, garantint la pluralitat d'opcions i el respecte a totes elles, en especial per part de les institucions i els mitjans de comunicació públics, a través de la deliberació i diàleg en el si de la societat catalana, amb l’objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l’expressió majoritària de la voluntat popular.

3. Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població catalana tingui tota la informació i el coneixement precís per a l’exercici del dret a decidir i es promogui la seva participació en el procés.

jueves, 17 de enero de 2013

STOP DESNONAMENTS

     +Editorial del darrer Butlletí del PSCLleida "Perquè Sentim la Ciutat". Us podeu descarregar el butlletí sencer a la web del partit.

Des del 2007 s’ha produït a Lleida, i a la resta de l’Estat, una situació prolongada d’augment de la morositat en les hipoteques conseqüència de la crisi econòmica. Entre 2006 i 2011 s’han presentat a Espanya 396.943 desnonaments, durant el 2012 aquest nombre va en augment. L’esclat de la bombolla immobiliària ha evidenciat un desequilibri inadmissible entre el drets processals i les obligacions d’ambdues parts signants de la hipoteca. És un clam que els procediments judicials d’execució hipotecària són anacrònics per injustos. Fins i tot, el poder judicial ha constatat aquest greuge. Un desequilibri que esdevé escandalós atenent els rescats públics de les moltes caixes d’estalvis que desnonen. 
L’Estat és qui té la primera responsabilitat de posar remei aquesta sagnia. A l’abril d’aquest any el PSC Lleida signà l’Iniciativa Legislativa Popular en favor de la regulació al Congrés de la dació en pagament i el lloguer social.
Al Ple municipal d’octubre, l’Ajuntament aprovà una moció instada pel Grup Municipal socialista insistint de nou en la dació en pagament com a solució vàlida, i sol•licitant de la banca i de la Generalitat la inclusió del seu parc d’habitatges buits en les xarxes de vivenda socials.
El passat 18 de desembre el PSOE presentà al Congrés una Proposición de Ley de medidas contra el desahucio, el sobreendeudamiento y la insolvencia. Més val el “tarde” del PSOE, que el “nunca” d’altres partits. Una Llei integral resolutiva que, tot i comptar amb el suport de tots els grups parlamentaris de l’oposició, ha estat ignorada i rebutjada, com no, pel PP.
L’Ajuntament de Lleida, dins les seves competències, segueix al costat de les persones amb dificultats d’habitatge. L’EMU gestiona 445 habitatges a la ciutat que adjudica seguint criteris de necessitats socials, i treballa per incorporar a la xarxa d’habitatges socials lots de pisos de bancs i de particulars.
Els Serveis Personals municipals atenen i acompanyen, com sempre han fet, totes les persones que no poden lluitar soles contra els estralls de la crisi.

Des del PSC Lleida donarem suport a totes les iniciatives polítiques, socials i legislatives per crear un marc jurídic i social, just i equitatiu pels deutors hipotecaris.

miércoles, 2 de enero de 2013

Lleida, Catalunya, España.


Es la política local, lleidatana, uno de los principales intereses del autor de este blog. En nuestra última conversación, Guillermo me señalaba la dureza de las posiciones secesionistas de ERC y en los últimos tiempos también de CDC con las que se enfrenta en tertulias, foros y debates.
Quiero señalar aquí lo que me parece un uso abusivo de la dicotomía que en política hacen muchos nacionalistas catalanes y que contribuye a la rigidez de esas posiciones. Podemos definir brevemente la dicotomía como la clasificación de unos hechos en dos categorías opuestas, adjudicando atribuciones absolutas, sin grados, a cada una. Blanco o Negro.
Es evidente que el mundo, la Naturaleza, no es así. Esta obviedad no se da mucho en política pese a que sería del todo razonable que se diera. Todos los partidos políticos caen en la simplificación del pensamiento dicotómico. En parte, esto puede ser aceptado como un mecanismo de reducción de la complejidad de la realidad; como lo es la representación política (millones de ciudadanos se reducen a unos cientos de representantes).
Pero es también evidente que en la política catalana y especialmente en el discurso de ERC y CDC, se hace un uso abusivo de la dicotomía: Cataluña-España. Toda dicotomía es reduccionista, deja fuera los matices y eso es poco democrático y nada interesante. Hay que añadir que como forma de representación mental de la realidad, en la que llega a convertirse para muchas personas, puede llegar a generar disfuncionalidades a quien así decide ver el mundo, pudiendo incluso acabar convirtiéndose en una forma de represión mental. A mí me sugiere la imagen de las enormes máquinas de aplastar coches, que convierten todas las variadas piezas y sus funciones en un apretado y rectilíneo montón de chatarra.
Y aún hay más. Una dicotomía puede dar lugar a lo que se llama "falacia del falso dilema"  cuando deja fuera a terceras o sucesivas opciones, haciendo aparecer un dilema a dos lo que no lo es. Creo que la propuesta de federalismo del PSC ha caído aquí.
Así, especialmente grave me parece el uso consciente que se hace de esta dicotomía Cataluña-España ya que se busca -y se obtiene- situar al otro obligatoriamente en la categoría contraria, escamoteándole otras posibilidades y cargándolo con una mochila de falsas atribuciones. Todo lo malo para el otro. Se puede comprender entonces como la simplificación hasta el extremo de una reivindicación acaba convirtiéndola en una exigencia. Ese es el tono actual de los debates.
Ya en las primeras páginas de "El hombre unidimensional" de Marcuse nos encontramos con la evidencia de que estamos, finalmente, ante una forma de control social. Enmarcar un debate, delimitarlo, es dirigirlo. Sin embargo creo que una dicotomía como esta sólo puede funcionar si el individuo, cada uno, hace un esfuerzo para colocarse dentro de una u otra categoría. En ese movimiento, conscientemente o no, está abandonando su visión individual, o quizá encubriendo su falta de libertad de pensamiento y por tanto, asumiendo e interiorizando la represión de quién le ofreció un mundo Blanco o Negro.
Pierre Bordieu dice en "Cuestiones de Sociología" (Ed. Akal, p. 243): "Se puede mostrar como (...) los partidos, como los periódicos, sufren constantemente el empuje de dos tendencias antagónicas, una que les impele a acentuar las diferencias, incluso artificialmente, para distinguirse (...) y otra que les impele a extender su base anulando las diferencias". Son los sesgos de grupo, la necesidad que todos llevamos en nuestra esencia de identificarnos con aquellos de quienes nos sentimos parte y distinguirnos de los otros con los que no nos identificamos.

Creo que Cataluña y España no deben ni pueden dejar de reconocerse mutuamente ni los ciudadanos dejarse llevar tan fácilmente. Es necesario cultivar el propio pensamiento y mantenerlo independiente, capaz de reconocer las trampas y el cartón. Claro que los trucos llegan a viejos porque funcionan. Ya lo decían en la antigua Roma: "Divide et Impera"

Carlos Nadal.