EL ESCLAVO FELIZ

Ayer por la noche mantuve una de esas conversaciones sinceras que te dan qué pensar. Fue en una cena en casa de un gran amigo celebrando su cumpleaños, en una charla sobre política con uno de los  invitados, funcionario de la Generalitat.

Le dije. –Eres consciente de que si gobierna Convergència y Unió te volverán a bajar el sueldo en 2013, y lo hará en concurso con el PP?

-Sí, lo sé. Pero preferimos que nos bajen el sueldo a que gobiernen otros- me respondió sin acritud

Yo le contesté: - Así hay poco que hacer, tenéis la moral del esclavo feliz.

En efecto, el mensaje derrotista de que no hay nada a hacer y de que la austeridad es la mejor de las salidas ha cuajado en parte de la sociedad catalana. Igual que esclavos felices aceptamos nuestro destino como el mejor de los posibles. Algunos, no todos, persiguen la ensoñación profética de Ítaca y eso alivia el dolor de su esfuerzo. A mi juicio, este sentir es un triunfo de los partidos conservadores y de los poderes financieros. Cómo puede ser que algunos funcionarios y interinos de la Generalitat y sus familias apoyen a CiU y PP sabiendo que les rebajaran sí o sí el sueldo en 2013? Saben que ese recorte salarial es una opción política?   

Ante este escenario la socialdemocracia ha de rebelarse porque otra política es posible. Rocio Martinez Sampere  da cuatro pistas en su blog sobre qué proponemos los socialistas para evitar la política de austeridad compulsiva que empuja el país a la miseria.

1. Impulsar un debate en Europa que cambie el sentido de la política económica. La reducción de déficits impuesta como un sprint i no una maratón se traducirá en una asfixia de nuestras economías.

2. Se debe utilizar el margen que tiene el gobierno de Catalunya para hacer una política más sensata: combinando ajuste con aumento de ingresos (y no eliminar impuestos como ha hecho el gobierno) y después hacer reformas porqué ahorrar no ha de ser sinónimo de recortar ni de desmantelar.

3. Los ingresos de más se deben utilizar para hacer apuestas positivas para el crecimiento de nuestra economía y por un nuevo pacto fiscal que preserve la cohesión.

4. Para generar una mínima confianza el gobierno debe tener una mínima sensibilidad social, es decir, una narrativa social justa que se traduzca en una carga equitativa del esfuerzo. Hemos visto el contrario: un gobierno duro con los débiles y blando con los poderosos.

Estamos a tiempo. No te resignes. Otra política es posible.

CANDIDATS AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

Ahir al vespre va finalitzar el que podríem denominar “procés local” d’elecció de candidats del PSC per la circumscripció electoral de Lleida a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

El Consell de Federació de les Comarques de Lleida, Pirineu i l’Aran ha aprovat, pràcticament per unanimitat, la llista dels 21 lleidatans i lleidatanes més votats pels militants de totes les agrupacions. He viscut el procés de prop. Ha estat democràtic i transparent i els militants han pogut expressar lliurement les seves preferències per un o altre candidat o candidata. El procés l’ha guanyat amb contundència l’amic Àngel Ros amb el recolzament de la immensa majoria dels militants i de totes les agrupacions. Aquesta relació de noms s’elevarà al Consell Nacional per aprovació definitiva previ informe de la comissió de llistes.

El procés de formació de candidatures està marcat per la llibertat. És lliure presentar-s'hi o no, també ho és votar o no votar un candidat, com també és lliure i respectable fer campanya per un candidat o per un altre. S’ha de respectar el debat i la lliberat de tothom a defensar amb arguments els candidats que consideri millors.

Però no hi ha drets sense deures ni obligacions. Els candidats  tenen l'obligació ètica d’acceptar les conseqüències del debat i el resultat del procés. S’ha d’acceptar quan el partit, democràticament, no compleix les espectatives que un té en relació al lloc que ha d'ocupar a les llistes. Cal acceptar-ho amb dignitat, com ho accepten milers de militants cada cop que hi ha eleccions internes. Això que sembla obvi no ho és tant en el dia a dia de la política. De vegades em fa la impressió que alguns veuen el partit com alguna cosa meravellosa quan em recolza a mi o a les persones que m'estimo, i un desastre que es desintegra quan no ho fa.

En quant a la llista, ja he explicat que no és pas la definitva. Llevat del lideratge de Ros la resta està en joc perquè estatutàriament la comissió de llistes i el Consell Nacional es reserven cert  marge d'actuació. Tinc algunes reserves sobre l’ordre dels 21 que hem decidit entre tots. No pas, ni molt menys, sobre els noms; tots ells són actius importantíssim i imprescindibles del PSC de les Terres de Lleida. Tinc dubtes sobre alguna de les 21 posicions del "rànquing", perquè ja sabeu que davant d'empats o de posicions properes defenso  la joventut per sobre de la veterania, i la renovació per sobre de la repetició. Només és una opinió personal. Res més que això. Em passa el mateix amb les alineacions del Barça; tot i pensar que potser no és la més oportuna per aquell dia animo l’equip per a que guanyi el partit. I si guanyem, haurem guanyat tots, i si perdem, haurem perdut tots.  És el que té estimar-se un projecte a les dures i a les madures.

El Centre Històric de Lleida. Canvi de cicle.

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la tercera edició de l’OBERT Centre Històric .  Diverses entitats implicades al barri han participat en un programa dissenyat per a potenciar els encants del cor de la ciutat. He passat tot el dissabte acompanyant la Regidora Marta Camps  en visita informal, participant en una jornada que simbolitza la implicació de la societat lleidatana en la millora del barri antic. A migdia vam estar a l'espectacle de màgia de l’associació solidària Mags del món  al local del Castellers. Després vermut al local de la FECOLL  i a la tarda desfilada de gegants de l’Ereta, Moros i Cristians  i actuacions dels Castellers de Lleida. Per acabar la tarda vam visitar l'exposició dels passos de setmana Santa versió playmobil a l’església de Sant Martí Vell.  Explico aquestes activiats perquè les vaig veure, però n’hi va haver moltes més repartides durant tot el cap de setmana. Hem de felicitar la Regidoria de barri, representada per Josep Presseguer,  motor d’aquesta iniciativa municipal.

El Centre Històric és L'OPORTUNITAT. Ho tinc claríssim. És una gran oportunitat per a l’ urbanisme, pel turisme i per a la cultura.
El projecte  Solars Vius  n’és un exemple. Impulsat per l’EMU i els seus tècnics, i dirigit per la jove arquitecte Helena Guiu, Solars Vius vol transformar la societat del barri a través d’un innovador urbanisme participatiu. Reformem solars en desús, alguns havien esdevingut autèntics abocadors, i els transformem en espais cívics per a la convivència i la cultura. En aquesta línia de millora urbana, el passat dijous la Paeria signava amb el Col•legi d’Arquitectes i el d’Aparelladors  un conveni per tal que els tècnics dels dos col•legis duguin a terme unes 140 noves “ITV” als immobles més antics del barri per tal de garantir la seguretat de tot el parc d’habitatges. En la reforma urbanística és necessària la implicació el sector privat. Recentment hem llegit al diari Segre com l’empresari Marc Romero ha endegat una il•lusionant campanya a les xarxes socials sota el lema “Jo estimo casc Antic Lleida”  Aquest emprenedor està restaurant edificis del centre històric i els dota de singularitat; acompanyant les actuacions d'una campanya positiva per despertar el interès de professionals liberals i de joves lleidatans d'instal•lar-s’hi al barri. N'hi ha d’altres projectes privats ambiciosos en construcció, que contribuiran de forma contundent a la millora social i de la fisonomia urbanística del cor de la ciutat. Aviat els veurem. 

El Centre Històric és avui una oportunitat per al turisme, la cultura i el patrimoni de la província de Lleida. El conjunt arquitectònic del Turó de la Seu Vella és l’ànima de la nostra ciutat. Es defineix per sí sol i ens defineix als lleidatans. És el nostre tret distintiu. Un dels grans èxits de la política cultural i patrimonial del govern progressista va ser la creació del Consorci del Turó. Un compromís fet realitat entre la Paeria i la Generalitat per invertir conjunta i ordenadament en el conjunt arquitectònic. Però no ho oblidem; els projectes són les persones que els formen. Una part important de l’èxit del consorci rau en el seu Director, Pep Tort, probablement la persona del món que més i millor coneix la història del Turò, el seu patrimoni, les seves virtuts i els seus defectes. El futur Parador Nacional  esdevindrà el complement perfecte per aprofitar tot el potencial de la Seu Vella.

Tots coneixem quins són el problemes socials del Centre Històric. Els qui hi treballem, o hi vivim, o hi passegem a diari encara els tenim més presents que la resta de ciutadans. Els problemes hi són.  Però crec sincerament que s’ha girat la truita. Crec que gràcies a tota la ciutat hem passat una pàgina i entrem en un capítol nou d’oportunitats. D’això va parlar l’historiador Xavier Eritja en el seu pregó de les festes de l’Ereta enguany.  Va parlar d’oportunitat i de canvi de cicle. I de crear un discurs sobre la base del valor històric dels detalls del barri.

Els canvis urbanístics i socials del Pla de Barris; la feina duta a terme pel Consorci del Turó; la implicació activa i constant de la societat civil amb el seu exponent al projecte OBERT; les reformes als edificis; les infraestructures privades i públiques; tot plegat forma, al meu criteri,  una “tormenta perfecta” que ens obliga a ser optimistes i parlar sense complexes de canvi de cicle.

No puc acabar aquest post sense una menció a la Plataforma del Pla de l’Aigua : el Miquel i el Txema and Co. Deixant de banda la seva estratègia mediàtica peculiar, cadascú és lliure d’extreure'n la seva pròpia opinió, se’ls ha de reconèixer i agraïr la valentia –en totes les manifestacions del terme- de lluitar per un barri millor. Agrair-los el fet de  tenir un discurs modern,  assenyat i ben estructurat sobre les possibilitats del Centre Històric. I també se’ls ha de reconèixer la patent de moltes propostes que el temps ha demostrat útils pel als veïns. Seguiran treballant.

És evient que el paper de l'Ajuntament de Lleida els darrers anys ha estat cabdal. S'ha destinat molts esforços i recursos en el darrer període. El projectes del Pla de Millora hi han abocat 16 milions d’euros entre Paeria i Generalitat. El personal de l'EMU realitza a diari tasques socials en polítiques d’habitatge, més vinculades a la convivència i la cohesió social del que la gent es pensa. L’IMO té projectes d’inserció en marxa, amb tècnics treballant sobre el terreny com també hi treballen equips de serveis personals, tècnics d'urbanisme i molt més: associacions de veïns, ONG, entitats religioses...persones treballant a diari i sovint desinteressadament. Tots ells són els responsable que avui el Centre Històric esdevingui una gran oportunitat de territori.

No hem de baixar la guàrdia, però penso que hem passat pàgina i s'obre un nou camí.

Gaudeix el Cor de la Ciutat.

#corlleidatà

Fora excuses.

Si un futbolista passés tota la temporada escudant-se en els seus conflictes amb els companys d’equip, en la seva relació amb l’entrenador o amb els àrbitres per justificar els seus actes o omissions, seria qualsevol cosa menys un bon futbolista. Per molt reals que fossin els problemes, no estaríem davant d’un professional. Un esportista íntegre ha de preocupar-se de guanyar partits, treballar per a l’equip i assumir la seva responsabilitat en les derrotes. Ha de ser resolutiu per sobre d’entorns adversos. En definitiva, ha de fer el que s’espera d’ell. Res més ni menys.

Quelcom semblant passa en política. Un polític ha de solucionar els problemes del municipi, de la gran ciutat o del país que li ha fet confiança, i fer-ho sense excuses de mal esportista i respectant el programa electoral: tu em dones el vot i jo, a canvi, faré això (ètica elemental, lliçó 1).

Penso que el govern de la Generalitat no pot estar eternament escudant-se en la relació amb Espanya per justificar tots els seus actes i omissions, perquè a molta gent no li interessa gens. La gent necessita, més que mai, solucions efectives.

Des que tinc ús de raó, tots els mals de la gestió pública catalana són, segons Convergència i Unió, culpa de Madrid. Sembla que el govern convergent estigui tocat per la mà de Déu, i que el que no és culpa del tripartit sigui culpa de Madrid, o totes dues coses alhora. Mai no han assumit errors, per molt evidents que siguin. Si les coses no surten, és culpa de l’àrbitre, de l’entorn, del contracte o de ves a saber què més. I així anem passant temporada rere temporada. No nego que els problemes hi siguin, fruit de la injusta balança fiscal interregional i de la caiguda d’ingressos, però critico l’ús abusiu que en fa el govern per justificar el seu col·lapse operatiu.

El futur és de les polítiques resolutives. Política sense excuses. D’aquelles que centrin els esforços en millorar la taxa d’atur, la dependència, la seguretat o els serveis públics. Que busquin el suport de les grans fortunes i de la resta de partits, amb el consens de la societat. Necessitem lideratges que s’oblidin del paper de les nacions —problemàtiques pròpies del segle XX, no pas del XXI— i se centrin en el paper de les persones dins la comunitat i en el seu desenvolupament cívic. Que deixin de banda la relació amb Espanya com a leitmotiv existencial i se centrin en la qualitat dels serveis públics.

Els problemes d’encaix amb Espanya hi són, i hi seran, però no ens poden servir d’excusa eterna per abandonar “a la buena de Dios” una part de la societat catalana.

On és ara l’Església?

Tres anys al Mater Salvatoris, vuit als Jesuítes i dos anys vivint a la residència del Sagrat Cor de Maria mentre estudiava el BUP a l’institut catòlic Seminario Diocesano a Jaca (Huesca) li van donar a qui subscriu un coneixement suficient de la doctrina de Jesucrist. Un coneixement que em permet afirmar un extrem molt important de la seva filosofia, conegut per tothom, i és que Jesús va estar tota la seva vida al costat dels desvalguts. Crist va defensar sense fisures els interessos de la part dèbil del sistema en front l’imperi o la usura. Tenint això ben present, no puc entendre com l’organització de Jesús a la terra no s’ha rebelat encara contra les actuals injustícies del sistema. No ho puc entendre. Per què no lluiten ara contra la derogació de la llei de dependència? O contra la possibilitat de retirar l’ajuda de 400 euros a les persones que perden el subsidi de l’atur? No s’hi val a dir que els bisbes no fan política; l'Església els últims anys ha participat activament en la vida parlamentària d’aquest país. Es van posicionar clarament en contra dels drets civils de les persones homosexuals, i al seu dia van posar el crit al cel (mai millor dit) contra l'actual regulació del divorci. Són conegudes les seves manifestacions polítiques sobre l'eutanàsia, els tractaments paliatius o l'avortament. I també és públic que els seus bisbes van aplicar l’ordre de demanar el vot pel PP a les darreres eleccions del 20-N. Però, on és ara aquesta Església? Les mesures dels governs de PP i de CiU estan ofegant els col•lectius que va protegir Jesucrist a la terra: els malalts crònics; els dependents; els pobres, tots ells són víctimes de les decisions arbitràries dels poders econòmics i polítics actuals. Quin dia criticaran els bisbes al govern actual en pro de la caritat o de la resta de valors cristians? On són les portades de Rouco Valera defensant els desemparats? Si els valors de Crist són bons per lluitar públicament contra l’avortament també ho han de ser per lluitar contra les retallades de drets als desvalguts. Ara bé, potser el tema és un altre, potser només tenen arguments i força per temes tant i tant transcendentals i vitals per a tots com el divorci o el matrimoni entre gays i lesbianes. “Per l’amor de Déu”, on és ara l’Església?

Gracias por Fumar

Hace unos pocos días tuve otro agradable encuentro con Guillermo. En nuestra conversación surgió un tema que le llevó a recomendarme la película “Gracias por fumar”, (Guillermo es un gran cinéfilo). Yo no la he visto, así que debo remitirme a lo que él me contó; básicamente que el personaje central era capaz de convencer a otros de que fumar es bueno para el fumador.

Esto me llevó a comentarle la figura de Edward Bernays,  al que en sus reseñas biográficas califican como el padre de las relaciones públicas. Mi primo no conocía la figura, y yo la conocí no hace mucho tiempo. Imagino que la centralidad de esta actividad en la vida económica actual hará que muchos de sus lectores sí la conozcan, pero seguro que sabrán perdonarnos que la traigamos aquí como una revelación interesante.

Bernays salió en nuestra conversación porque uno de sus logros más sonados fue cuando, en 1929, logró invertir las relaciones de la sociedad estadounidense respecto al tabaco y las mujeres. Básicamente consiguió que una actividad, fumar, entonces exclusivamente masculina, fuera aceptada por la sociedad en su conjunto y se permitiera fumar a lo que la industria del tabaco que lo contrató describía como el 50% de su clientela potencial.

Pero 1929 no es el principio de la actividad de Edward Bernays. Anteriormente, en 1928 había publicado su obra “Propaganda”, en 1923 “Crystalizing Public Opinión” (“Cristalizando la opinión pública”), y antes de eso, participó en el Comité de Información Pública  de la Administración del Presidente Wilson que generó el apoyo social necesario en los Estados Unidos para que el país pudiera participar en la Primera Guerra Mundial. Sí, si, lo generó, directamente, donde no lo había. Porque este es el valor del trabajo de Bernays, mal contenido en el concepto de “padre de las relaciones públicas”, un traje que le queda muy estrecho.

¿Qué diantres significa esa paternidad? ¿Cómo lo hizo? Vayamos a 1915. Sus primeras creaciones intelectuales beben de Le Bon, Trotter y otros estudiosos, (los primeros), del comportamiento humano social, no individual. Estos autores estaban inaugurando los estudios sociales y Bernays se interesó por sus ideas. Sin embargo, tuvo la brillantez de asociarlas con otras, extraídas de un libro que le envió su tío desde Alemania a cambio de unos buenos cigarros habanos. Al combinar ambas, fue capaz de modelar el gusto de una sociedad entera, de millones de seres, a favor o en contra de una idea o de un producto comercial, y ganar mucho dinero con ello. Es lo que tiene cambiar por cigarros una introducción al Psicoanálisis a tu tío Sigmund Freud.

Aplicar acertadamente el psicoanálisis, no a un individuo concreto, sino a un grupo muy numeroso, resultó ser muy rentable económicamente y aún más en poder e influencia. De Le Bon y otros, Bernays acepta como evidencia que los grupos humanos no actúan ni piensan de la misma manera que un individuo, de hecho creen que no piensan en absoluto, que sólo tienen impulsos, hábitos, emociones que los guían. Creo que la física dice lo mismo de los gases, cuyas características no se cumplen en los átomos que lo forman cuando se los toma uno a uno.

El acierto de Bernays fue encontrar los medios para influir en ese comportamiento, mediante palancas que supo accionar convenientemente, como los líderes, las emociones, la creación de necesidades externas mediante propaganda y el uso retorcido de los sentimientos de cada uno de los componentes del grupo. Así, logró convencer a una nación cuyo pasado reciente estaba marcado por la rudeza de la Frontera y la colonización del lejano Oeste, de que algo como el ballet ruso y sus hombres con mallas resultaban tremendamente interesantes;

Ya sé que parece sencillo, pero piensen que en aquella época, a una mujer fumadora, algo que sencillamente estaba fuera de lo posible, se la hubiera mirado como algo repulsivo, contrario a todo lo razonable, como si de un pariente político se tratase. Y consiguió que un grupo de señoritas de alta sociedad fumaran, en un gran evento público, antorchas de libertad, encendiendo un hábito que continúa.

Y no se quedó ahí. También fue pionero en vincular las asociaciones profesionales con la industria, logrando que los médicos recomendaran los cigarrillos por sus efectos positivos para la salud. Fue el primero en producir la figura del tercero independiente, que ofrece una opinión favorable de un producto. El primero en crear, de manera profesional, la necesidad previamente a su satisfacción. Finalmente, hasta que su país debía entrar en guerra.

Y todo eso sin Televisión, cuyo poder de condicionamiento social le hubiera puesto nervioso sólo de pensarlo. Qué tío, atreverse a decir que “un buen Gobierno puede venderse a una comunidad de la misma manera que se le puede vender cualquier otra cosa”

Y ahora, ¿están seguros de que esa idea es realmente suya?

Carlos Nadal.

El catalán de Aragón.

Esta semana amanecíamos con la noticia de que el Gobierno de Aragón (PP-PAR) ha presentado un anteproyecto de Ley de uso, protección y promoción de la lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón

Esta Ley vendrá a sustituir la vigente desde 2009, aprobada por el gobierno de Marcelino Iglesias (PSOE) en concurso con la CHA. La polémica ha saltado porque el PP denomina aragonés oriental al catalán  hablado en la franja limítrofe con Cataluña -artículos 2.2 y 5 b) de la propuesta de Ley-

El PSOE de Aragón ha defendido históricamente el catalán. Y así lo reflejó en la anterior Ley de Lenguas. Su promotor, Marcelino Iglesias, declaraba hoy que “al PP le produce urticaria todo lo que suena a catalán” y aunque la Real Academia Española de la Lengua y la Universidad de Zaragoza tengan claro que lo que se habla en esos pueblos de la parte oriental de Aragón son variantes dialectales del catalán ellos, el PP,  siguen obcecados en cambiar el término.  En definitiva, que se ha inventado una lengua para evitar decir catalán.

El PSC criticamos esta maniobra del PP que lo único que busca es confrontar territorios con fines partidistas. El Secretario de Organización del PSC, Daniel Fernandez explica la postura a través de su blog. Pero a todo esto ¿qué dirá CiU? ¿Criticará al PP por esta burla al catalán?  Comparto la opinión de Daniel Fernández: “Els atacs al català perpetrats pel PP a l’Aragó i les Illes Balears haurien de posar punt i final a l’entesa PP-CiU”  Let's play. La pelota la tiene Artur Mas. ¿Defenderá la lengua catalana? O ¿seguirá defendiendo la alianza de nacionalismos de derecha con el PP?

Veremos.

PD: Este post está escrito en aragonés occidental para que lo entiendan mejor los representantes del PP aragonés.