El pensament conservador d’aquest país, aquell que viu obcecat amb el 1714 i no veu res més que una estelada al segle XXI, sembla sostenir que els catalans no secessionistes som un error de l’evolució natural de la societat; una mena de tara genètica. Aquest és un bloc personal, i em posaré jo mateix com a exemple d’aquest suposat error evolutiu.
Vaig néixer a Lleida. Sóc fill de lleidatana i nét de Juan Manuel Nadal Gaya, català, que també fou fill, nét i besnét de catalans. El besavi del meu avi va ser Jaime Nadal Meroles, alcalde de Lleida l’any 1839, diputat a les Corts i president, en diversos mandats, de la Diputació de Lleida. Jaime Nadal Meroles era fill de Jaime Nadal Monge, metge lleidatà nascut el 1741. El seu pare, Antón Nadal, no era de la capital, sinó de Sort. I és aquí, als inicis del segle XVIII, on perdo la pista de la meva família, tot i que tot fa pensar que els antecedents continuen sent catalans.
Parlem, com a mínim, de tres segles ininterromputs vivint i treballant a Catalunya, la major part del temps a Lleida. I, com molts lleidatans, ens hem “barrejat” força amb aragonesos. La meva dona, la Mercè, parla sempre en català amb els nostres fills; ella també té el català com a llengua materna. Jo, en canvi, els parlo en castellà. Quan tenien tres anys, era curiós veure’ls explicar historietes en català si miraven la seva mare i en castellà si s’adreçaven a mi. El català autèntic, segons sembla, no acostuma a parlar castellà a casa.
Som socialdemòcrates —potser un tecnicisme per referir-me al centre-esquerra— i militem al PSC, un partit que recentment va votar al Congrés dels Diputats una moció a favor de negociar seriosament una consulta als ciutadans de Catalunya sobre l’encaix del nostre país dins España. Un partit en què prioritzem les persones per damunt de les banderes i defensem els valors de la catalanitat entesa com una palanca de progrés social, per sobre d’uns trets nacionalistes que, al meu entendre, són anacrònics.
Lamentablement, per als catalans autèntics aquest pensament polític esdevé un handicap important. Respecto profundament l’independentista tolerant i inclusiu —amb la crisi n’ha augmentat el nombre— i l’entenc, perquè jo tampoc no vull formar part de l’Espanya dibuixada pel Partit Popular. Però algun accident inexplicable va tòrcer la meva evolució natural, i visc convençut que una nova Espanya és possible: una Espanya oberta a si mateixa, oberta a Catalunya. Una Espanya que entengui, d’una vegada per totes, la realitat del nostre país i ens accepti tal com som.
El pas l’ha de fer Espanya, però la societat catalana ha de ser, com sempre, el motor del canvi. Fer de pal a la roda és un error immens. Aquesta nova Espanya passa per rellevar del govern el Partit de Bárcenas, perquè el canvi és impossible amb la majoria absoluta nacionalista de Madrid i el corró secessionista de Barcelona. Amb aquesta combinació estem condemnats al fracàs.
Però no em feu gaire cas. Jo no sóc un català autèntic: milito al PSC, parlo castellà i considero la secessió d’aquest país un suïcidi polític. Sóc un error en l’evolució de l’espècie catalana.
