Una ciutat, un sol equip.

 Una ciutat, un sol equip

Fa quasi un any vaig escriure una crònica per aquesta casa titulada “Un sol equip”.

Allà defensava que Lleida havia de tenir un sol equip de futbol i que per aconseguir-ho era imprescindible el diàleg entre les persones disposades a jugar-se el seu patrimoni, i no només entre les persones disposades a deixar-se la veu a la grada. Aquesta continua sent la millor opció per la ciutat: un nou equip que podria dir-se U.E. Lleida jugant al Camp d’Esports de blau, amb l’himne i l’escut que ens representa a tots, i amb musculatura financera.

Sé que durant mesos, i en diferents períodes, es van mantenir reunions entre la directiva actual i empresaris de socarrel de Lleida per tal de fer un sol equip que permetés recuperar la inversió feta pel president actual, en el que semblava un gran pas endavant per arribar a la millor solució. Hauria estat una altra de les resurreccions que ha viscut el Lleida en la seva història, però aquesta vegada sanejat, per fi, del deute que ens ofega. La proposta no va interessar al club qui, sembla ser, tenia “un pla”.

En l’esport el que avui són aplaudiments demà poden ser mocadorades. Sempre ha estat així. El Lleida està per sobre de governs municipals que van i venen, però també està per damunt de directives que entren i surten amb les seves legítimes ambicions econòmiques.

És recurrent la cita de Keynes: “Quan les circumstàncies canvien, jo canvio d'opinió. Vostè què fa?”. Cal que la directiva reflexioni perquè les circumstàncies d’avui no són les mateixes que fa un any ni dos i seguim sense saber quin és el pla i què vol la directiva; no sabem quant deu el club; no sabem si la societat que el gestiona és seva o no ho és; però sí que sabem que se’ns exigeix a tota la ciutat un exercici de fe perquè és un sentiment. En fi: diàleg i més diàleg sobretot entre la societat civil. Repeteixo i repetiré sempre: una ciutat, un sol equip. Visca el Lleida.

741.630 noves llars sense habitatge

 

La primera enquesta del CIS de l'any situa l'habitatge com la gran preocupació de la societat espanyola.

El nombre de noves llars supera amb escreix el d'habitatges acabats i les previsions apunten que el desajust anirà a més si no es prenen mesures.

Segons les dades de l'Enquesta de Població Activa de l'Institut Nacional d'Estadística i del Ministerio de Vivenda y Agenda Urbana, des de la crisi immobiliària del 2008 s'han creat a Espanya 1.936.681 noves llars en termes nets, mentre que el nombre d'habitatges acabats s'ha situat en 1.195.051. Per tant, podem estar parlant de 741.630 llars potencials sense habitatge.

El President Illa ha explicat en compareixença pública que per resoldre el problema de l’habitatge a Catalunya no hi ha varetes màgiques i, per tant, tot passa pel consens en unes polítiques, les d’habitatge, que tenen una forta càrrega ideològica. No li tremolar à la mà, ha dit, a l’hora de prendre totes les mesures possibles.

El diagnòstic és clar, i la recepta o els objectius, també -clars no vol dir fàcils-. Cal oferir habitatge a preu assequible. Ampliar l’oferta de sòl públic per a construcció d'habitatge. Desenvolupar parcs públics per a població vulnerable i agilitzar els tràmits en l'àmbit de les administracions, sobretot la local, i sense abandonar la senda de la rehabilitació.

A Lleida ciutat la política d’habitatge és la primera política del govern. A la Paeria hi ha fixada una reunió de treball quinzenal per aquesta matèria entre l’alcalde i els màxims responsables polítics i tècnics per seguir, en temps real, tots els projectes oberts. S’ha posat a disposició de la Generalitat i de la iniciativa privada un volum de sòl municipal sense precedents en democràcia per a la construcció d’habitatges, atorgant totes les facilitats possibles sempre que del producte final se’n beneficiïn els veïns de Lleida. I en això estem

Luz en la boira.

 Luz en la boira

El tiempo es el tema estrella de las conversaciones frívolas. En Lleida cuando llega el invierno emerge el recurrente tema de la Boira con sus románticos defensores y sus pragmáticos detractores. Al director de UA1 Radio, Jordi Sebastià, le escuché en una crónica un argumento sobre el asunto de profundidad tibetana: es absurdo discutir sobre la Boira (dijo) porque no se va a ir por muchos argumentos en contra que se formulen. En efecto, si pudiésemos votar si la Boira se queda o se larga tendría sentido trabajar un debate, armar campañas o elaborar argumentos a favor o en contra, pero nada más absurdo que eso, dejémonos de frivolidades: la Boira forma parte de nuestra naturaleza y dicen que es beneficiosa para la agricultura local, así que habrá que soportarla como buenamente podamos y movernos 40 km hacia cualquier punto cardinal para ver la luz.

 Nada frívolo, por cierto, es el pacto político alcanzado en Lleida entre el PSC y Junts que dará estabilidad y serenidad a la ciudad. Larrosa y Cervera no son políticos de vuelo gallináceo. Ambos atesoran sólidas experiencias de gobierno y son conocedores del peso de la responsabilidad. Opino que una oposición que no influya en un gobierno es una oposición inútil y una política que solo habla de su horóscopo no es política, eso Cervera lo tiene interiorizado y algo ha escrito sobre ello. Diría que en estos días de Boira desesperante el pacto PSC-Junts en la Paeria es como esa luz que asoma a lo lejos por la autovía cuando te escapas hacia el mundo del sol.