Ahir l’alcaldessa Ada Colau, en una visita al Saló de l’Ensenyament de
Barcelona, va manifestar la seva incomoditat per la presència de l’exèrcit en un espai educatiu. Li va dir
personalment als militars que, un any més, hi exposàven la seva oferta
formativa i ocupacional. No li facin cas si us plau. L’exèrcit ha de promocionar les seves acadèmies entre la joventut i és en aquests salons on toca fer-ho. On si no? Cal que captin alumnes, per exemple, per l'Acadèmia General Bàsica de Sotsoficials de Talarn, un centre formatiu cabdal per al desenvolupament econòmic i social del Pallars Jussà. Així ho van reivindicar l'any 2011 els alcaldes independentistes de la zona, el President Independentista de la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan el Ministeri de Defensa va anunciar el possible tancament de l'acadèmia.
Però és que n’hi ha més motius per justificar la presència de l’exèrcit als salons de formació i treball: la seva necessitat social. És cert que un exèrcit serveix causes dolentes quan els governen persones dolentes, com tot. Però serveixen també causes justes i solidàries quan els mana gent justa i solidària a l'Espanya constitucional. L’exèrcit és imprescindible perquè el món no és tot Walt Disney o cançons de Lluis Llach. Al món hi ha gent dolenta, cregui’m. Amb ganes de fer-nos mal de veritat. Sort de persones com els militars, disposades a deixar-se la pell pels demés, i afrontar una mutilació o la mort a canvi d’un sou de vegades miserable. Hem d’incloure els militars com una opció natural de formació i de servei a la societat; com ho pot ser un bomber, un metge o un mestre. Dir-los que sobren en un saló d’ensenyament o treball és viure al marge de món real.
