Al desembre de 2010 vaig publicar en aquest blog un post titulat “L'ètica, factor clau de competitivitat.”
A l’article parlava del Centre d'Ètica Econòmica i Política de Cambridge i de com la seva directora, Rosamund Thomas i el seu equip investiguen fins a quin punt l’ètica és un factor important de competitivitat de les organitzacions empresarials i dels països. Una de les conclusions més importants dels seus estudis és que els valors ètics no tenen per què ser només qüestió de bona voluntat, moral o religió, si no que són l'essència mateixa de la competitivitat.
Una societat civilitzada es distingeix pels nivells d’educació que imperen en les seves relacions econòmiques, socials i, sobretot, polítiques. Crec que els partits polítics han de veure en l’ètica la seva raó de ser. Ja no solament aquell factor de competitivitat que diu Thomas, sinó la base mateixa de la seva existència. Des d’aquest punt de vista, no puc entendre com Convergència Democràtica de Catalunya pot mantenir, o sigui confiar i avalar, el seu President del Consell Comarcal del Segrià havent estat condemnat a vuit anys d’inhabilitació per a càrrec públic i vuit mesos de presó. Lo raonable seria que "ell mateix" s’apartés temporalment de la responsabilitat institucional i, un cop la sentencia fos ferma, actuar en un sentit o un altre. Tampoc entenc com ERC (al Consell) li continua confiant la Presidència havent demanat ERC (el partit) la seva dimissió. Són misteris de la política que costen d’entendre per molt que s'expliquin amb discursos, titulars, rondalles o tecnicismes processals. No és un tema jurídic senyors. És un fet que posa a prova els valors socials d’una organització. És una qüestió d’ètica política. I l’ètica podem trobar-la en algunes organitzacions i empreses, i en altres no.
La veiem en alguns partits polítics, i en altres no.
